Arts visuals / Camins de Serp

Boris

El primer que cal apreciar d’aquesta instantània de Boris Johnson admirant Carles V a la batalla de Mühlberg d’en Tiziano és que el premier anglès sap perfectament que l’estem mirant, que la seva posició acabarà fotografiada i publicada en els diaris més importants del planeta, i fins i tot que servidora en farà un article a El Temps de les Arts. Un polític és sobretot, ens ho ha ensenyat Anglaterra, la història que d’ell es conta i la quantitat de retòrica que és capaç de produir (i l’art, com a fill bastard de la poètica, s’inclou en aquesta categoria de discurs). Ja coneixeu el context de la fotografia, però val la pena tornar-hi. A pesar de ser un analfabet cultural exemplar i poc dissimulat, Pedro Sánchez reuneix els líders de l’OTAN a les sales de pintura barroca d’El Prado. Com que els nostres enemics, cal reconèixer-los-ho, són uns “catxondos”, el capatàs socialista emboteix la majoria de tòtems mundials retratant-los familiarment a l’ombra d’aquest meravellós elogi de la deformitat i el deliri pictoricosexual que és Las Meninas. Cal reconèixer que l’acudit dels assessors del “presidente” és fantàstic. Però, amic meu, recorda que estem parlant d’Anglaterra. Mentre els mandataris del globus perden el temps amb les seves absurdes converses de protocol, Boris marxa del tumult per admirar la figura simiesca de Carles V. Però el súbdit d’Isabel II no es fixa en Carles V, l’asceta que va passar-se la vida a cavall, fent la guerra, salvant l’imperi i fent veure que sa mare no existia. Sota la colorada italiana, Johnson hi veu un dels pocs homes que va aconseguir escapar del fat d’aquest cavall; Enric VIII, un dels primers esperits illencs que se salva del repartiment imperial del món entre espanyols i portuguesos encastat a la seva illa, aprofitant-se de les escorrialles de tothom i, sobretot, produint molta (i excel·lent) música, agenciant-se un papat de consum intern, i cardant i menjant com un bacó. Johnson ironitza amb el barroc espanyol –que persisteix en la majoria d’imperis del món-, contraposant-hi la seva metòdica illenca i joliua. Afortunadament, encara hi ha algú que se’n carda de la positura monàrquica dels nostres enemics amb un sentit molt més feliç de l’existència. I encara li diuen pallasso o ruc, els pobres imbècils que parlen de política a casa nostra… Vine a casa, Boris, que jo mateix t’ensenyaré les millors sales del MNAC, t’explicaré com Déu parlava en català, i junts recitarem Homer tot baixant de la Font del Gat.

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a la Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close