L’IVAM inaugura hui, en col·laboració amb el Museum Jorn de Silkeborg, la que és l’exposició més important mai dedicada a l’Estat espanyol a l’artista danès Asger Jorn (1914-1973), un actiu fonamental de l’avantguarda de postguerra per la seua producció artística i com a membre fundador de moviments com Cobra o la Internacional Situacionista. Conegut en el seu vessant de pintor expressionista i deixeble destacat de Fernand Léger, però també escriptor, editor, agitador o investigador, Jorn era un artista inquiet i expansiu, algú difícil d’encotillar amb l’etiqueta d’artista escandinau «més important després de la Segona Guerra Mundial». Era això. I moltes coses més.
La creació oberta i els seus enemics: Asger jorn en situació
Comissari: Ellef Prestsæter
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins al 18 de juny
L’any 2002, l’actual directora de l’IVAM, Nuria Enguita, comissariava en la Fundació Antoni Tàpies la mostra «Asger Jorn», un considerable esforç per reunir pintures, gravats, llibres i fins i tot escultures de l’artista danès gràcies a la col·laboració amb diferents institucions. Tot i el desplegament, Enguita va tenir la sensació aleshores que Jorn mereixia (per això l’addenda del titular que encapçala aquest text) una mostra que fera realment justícia a la seua figura. «La creació oberta i els seus enemics: Asger Jorn en situació» salda aquest deute personal i col·lectiu amb l’artista, una gran exposició en una important institució museística, de les dimensions —per buscar un paral·lelisme— de la dedicada per l’IVAM el 2019 al mestre de l’escandinau, Fernand Léger. Sense dubte, la més substancial que s’ha vist mai a l’Estat espanyol. Una mostra que ha comptat amb el suport econòmic de la Fundació Banc Sabadell.
Jacob Thage, director del Museum Jorn, la institució que necessàriament ha estat un dels pilars del projecte, confessava sentir-se colpit. «És impressionant que es puga mostrar tanta obra [de Jorn], és una mostra que podria veure’s en qualsevol dels millors museus del món», va dir. En total, més de 200 peces, en alguns casos inèdites, amb un pes important de la fantàstica producció pictòrica del danès, però sense oblidar altres vessants com el dibuix, el gravat o les publicacions. «L’exposició pretén oferir una mirada complexa i diferent sobre aquest artista fonamental del segle XX, posant a Jorn en context, atenent diverses situacions múltiples i superposades que van definir la seua trajectòria», va explicar Enguita.
Per la seua banda, el noruec Ellef Prestsæter, comissari de la mostra, justificava la referència a la creació oberta del títol pel tarannà d’un art «experimental i lliure, que no està dissociat del món sinó que entén l’artista com a part implicada. Jorn volia que l’art fora social». En conseqüència, «els enemics de la creació oberta són aquells que intenten plantejar un objectiu concret per a l’art reduint-lo a un únic significat i restringint la seua llibertat». L’antítesi d’un artista expansiu i en continu moviment, que buscava constantment les variables i els orígens, el diàleg i la multiplicitat interpretativa.
L’experiment de Saxnäs
La mostra recorre diferents etapes de la producció de Jorn, com no podia ser d’una altra manera, però no comença a la manera convencional amb el perfil biogràfic —ben sucós, d’una altra banda—, sinó tot just amb una experiència que il·lustra aquella variabilitat de sentit. A grans trets, l’any 1946, a la ciutat sueca de Saxnäs, Jorn va realitzar un dibuix automàtic, dibuixos calcats dels originals amb paper transparent. I va convidar a amics artistes a fer el mateix. El resultat va ser una multiplicitat d’interpretacions que simbolitza aquella obertura de què es parlava adés.
Aquest inici de la mostra serveix també per mostrar les primeres provatures pictòriques, com la curiosa El devorador de flors (1939), oli sobre tela que mostra Jorn definint el seu estil però apuntant ja una de les seues constants, la presència dels monstres: “Monstres de tots els planetes, uniu-vos!”, va resumir Jorn en una frase apareguda en l’assaig que Michèle Bernstein li va dedicar. En aquesta fase primerenca, el danès està influenciat per Joan Miró, artista que inspira un llibre de poesia del 1938. Del català, Jorn també realitza una mena de rèplica al celebèrrim cartell amb el lema «Aidez l’Espagne».
En relació amb això, el primer any de la Guerra Civil espanyola, el 1936, agafa Jorn a París, on va tenir Léger de mentor, com s’ha dit. També va ser ajudant durant un temps de Le Corbusier. A instàncies de l’arquitecte, Jorn va fer alguns treballs en l’ambaixada republicana, on segurament va coincidir amb l’artista valencià Josep Renau. Un fil, reconeix Enguita, del qual caldria estirar. El seu compromís antifeixista, altrament, va quedar reflectit en la revista Helhestern (1941-1944), publicació de resistència cultural durant l’ocupació nazi de Dinamarca. I primer contacte amb l’univers de Franz Kafka: Jorn va traduir al danès el conte en què apareix l’enigmàtica figura de l’Odraek, la qual és recreada en la façana de l’IVAM amb una atractiva instal·lació d’Anna Sofie Mathiasen.
En aquesta primera sala també es pot veure l’interès de l’artista per pouar en la cultura popular, fins i tot en les seues derivades més kitsch i banals. Però el seu àmbit d’interessos era enorme: la segona sala ens introdueix en l’atracció per l’art antic, plasmat en un llibre del 1957 Guldhorn of lykkehjul (Les banyes d’or i la roda de la fortuna) que parteix de les figures gravades tot just en unes banyes d’or del segle V. Un treball que convidava a establir múltiples connexions. Un dels esforços del comissari de la mostra, de fet, ha estat encaminat a què els visitants establiren tot just aquesta mena de relacions entre les obres, a la manera de l’artista.
La sala inclou també enigmàtics aiguaforts que amaguen diferents simbolismes, com ara la por a la guerra (escriu una carta a Picasso al voltant d’això que mai no va enviar) o al microbi que provoca la tuberculosi, malaltia que quasi acaba amb la seua existència: l’any 1951 l’artista abandona París per traslladar-se al seu Silkeborg natal. Allí passa 18 mesos en un sanatori fins a recuperar-se totalment.
‘Cherchez la femme’
El desplegament documental és encomiable i serveix per contextualitzar i eixamplar la figura de l’artista, però és la sensacional obra pictòrica de Jorn la que, lògicament, vehicula i atorga potència visual a la mostra. En la sala tres, amb obres de principis de la dècada del 1950, es veu un artista amb el seu particular estil expressionista fixat. Amb ell va abordant diverses temàtiques: des del seu fill Ole (L’Ole verd) a orientacions més agressives visibles en Por a morir i La batalla de l’amor o Cherchez la femme).
En el tombant de la dècada, el 1957, és quan Jorn funda La Internacional Situacionista, juntament amb artistes com Guy Debord (amb qui va fer dos importants llibres de collages) i Michèle Bernstein. Un col·lectiu que desplega una àcida crítica al capitalisme i del qual el danès es va desvincular el 1961 tot just per l’excés d’èmfasi en l’art com a instrument d’acció política. Jorn pensava que l’art podia canviar el món, però rebutjava les seues instrumentalitzacions.
D’aquest període, en tot cas, són les modificacions sobre obres preexistents, l’estratègia situacionista de segrest de materials artístics. De Jorn hi ha una frase expressiva i contradictòria que resumeix aquest operatiu: «La pintura està liquidada. / Podríeu rematar-la. / Desvieu-la. / Llarga vida a la pintura».
L’activisme situacionista deixa pas en la dècada del 1960 a un renovat interès per l’art antic, que canalitza a través d’una institució amb una denominació aparentment sorneguera, Institut Escandinau de Vandalisme Comparat, però que en realitat deixa palès el biaix amb què es jutgen l’art i la cultura del nord d’Europa. Ací, la tribu germànica dels vàndals que va saquejar Roma el segle V actua com a símbol.
Jorn va fer incursions aparentment extravagants, com el llibre La langue verte et la cuite (1968), amb centenars de llengües impreses en diversos colors provinents de dibuixos de diferents èpoques. També va fer feinades que són qualsevol cosa menys una broma excèntrica: l’exposició mostra alguns dels centenars de fotografies de Gérard Franceschi recopilades per l’artista danès que mostren deu mil anys d’art popular nòrdic. Tota una immersió en un passat que el visitant relacionarà amb l’imaginari viking que ens ha arribat a través de l’audiovisual. El mostrari, en tot cas, és sensacional.
Tornant el regal Guggenheim
Mentrestant, la seua pintura continuava evolucionant i agafant diverses derivades. Ja en la recta final de la mostra, podrem veure obres com Danesos borratxos morts (1960), un sensacional títol per a una obra que, en realitat, feia referència a un discurs del president Eisenhower qüestionant la política i la moralitat d’un país escandinau «amic». L’obra va ser triada per a l’exposició del Premi Internacional Guggenheim de Nova York. El 15 de gener del 1964, Jorn enviava un telegrama a Harry Guggenheim declinant de pomes agres, per dir-ho suaument, el premi d’un certamen al qual no s’havia presentat. El telegrama, amb perles com «Go to hell with your money bastard refuse prices. Never asked for it (…)» forma part de l’abundosa documentació de l’exposició.
Tot i que la pintura articula l’exposició, la sala final és una celebració d’aquesta disciplina artística, un regal visual, en el qual podem esplaiar-nos després d’haver interioritzat el ric context que acompanya la carrera de Jorn. Una trajectòria, per cert, que es pot repassar en la pel·lícula que li va dedicar Per Kirkeby, quatre anys després de la mort de l’artista, el 1973. Un film que conté un detall significatiu: la música va ser composta el 1961 per Jorn en col·laboració amb un altre heterodox de la història de l’art, Jean Dubuffet, a qui la institució valenciana també va dedicar una gran mostra el 2019. Anècdota que citem fent cas del convit del comissari a fer totes les connexions possibles.
Comptat i debatut, la comissària que fa dues dècades va sospirar per una magna exposició dedicada a Jorn pot respirar tranquil·la. Una Nuria Enguita que, per cert, va desviar balons fora quan se li va preguntar per haver-se vinculat el seu nom com a possible directora del Reina Sofía. “El meu compromís està amb l’IVAM i la Comunitat Valenciana. Estic convençuda que podem convertir l’IVAM en un gran museu. I hi ha més vida enllà de Madrid. I faig constar que ho diu una madrilenya”. Un expedient tancat de moment.
