La Fundació Vila Casas proposa, en l’exposició central de la nova temporada al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, un reconeixement a la trajectòria de la fotògrafa d’origen suec Maria Espeus (Boras, 1949), un dels testimonis més discrets i alhora atents dels moviments culturals de Barcelona en el tombant dels anys setanta als vuitanta.
Potser perquè venia de fora, els estranys, en les seves fotografies, acaben semblant la gent d’aquí, que posen davant la seva càmera amb una certa arrogància, com si encarnessin éssers singulars que només poguessin proliferar en un país com el nostre, ranci, una mica esnob i amb molta pressa per deixar la dictadura enrere. El pinyol de l’exposició, de fet, és la sèrie Hola! Barcelona, aquella galeria de retrats de joves promeses de la música, l’art, la literatura i la faràndula en general, tots fabulosament desimbolts i moderns, amb què l’any 1982 Maria Espeus va fer visibles alguns dels cadells de la generació que pujava amb la Transició i que semblaven legitimats per lliurar-se a un hedonisme sense fi, transgressor, irreverent i una mica pretensiós.
Maria Espeus. Una mirada
Fundació Vila Casas – Palau Solterra
Carrer de l’Església, 10. Torroella de Montgrí (Baix Empordà)
Fins al 17 de novembre de 2019
Alguns, passats els anys, hi han vist un cert fris de la confusió que va regnar també durant aquella dècada de tubs galvanitzats i neons, amb els seus excessos nocturns, el seu narcisisme pueril i el desencís per uns ideals que la democràcia, un cop institucionalitzada, no va satisfer, però la fotògrafa ha insistit que no tenia cap intenció de plantejar un estudi antropològic dels seus amics catalans, ni tan sols una visió que, retrospectivament, pogués representar la Barcelona del moment, sinó més aviat celebrar el cercle humà que freqüentava, inclosos els coneguts i saludats, amb els quals compartia projectes, sortia a prendre copes, muntava saraus, se n’anava de vacances i passejava per la Rambla. Tot i això, qui observi atentament la col·lecció completa, de la qual al Palau Solterra hi ha una petita tria de vint retrats, no deixarà d’experimentar el vertigen d’abocar-se a un món extingit, perquè més enllà d’unes quantes absències (Quim Monzó, posem per cas, o Barceló) i d’unes poques presències que avui no ens diuen gaire res, la resta, ni que hi fossin només en qualitat d’“amics de la Maria”, encarnen les principals facetes d’aquell prisma mirallejant que van ser els vuitanta.
Maria Espeus va arribar a Barcelona l’any 1977 atreta per la seva parella, el dissenyador Peret, a qui havia conegut durant la seva estada a París mentre aprofundia en la fotografia publicitària i de moda. La relació amb Peret explica la facilitat amb què va poder introduir-se en determinats ambients underground de la ciutat, hereus encara de l’esperit transgressor dels setanta, carnavalesc i psicodèlic, que encapçalaven figures com Ocaña i Nazario a l’encara romàntica i profundament gai plaça del Rei. Establerta al Raval, on residiria des d’aleshores, Maria Espeus va participar des de la seva arribada d’aquell esclat efervescent que es va viure, com diu en el catàleg Ramon de España, un dels retratats, entre la liquidació de la “ronya franquista” i la irrupció de la “ronya convergent”. L’escriptor Ignacio Vidal-Folch, que en canvi no va ser-hi convidat, es referia als joves que van passar per l’estudi de Maria Espeus com una espècie de comunitat d’escollits que haguessin quedat fixats en un “blanc i negre sumptuós”, abans de descobrir-se escèptics i fracassats. Les mirades al passat, quan no són nostàlgiques, sovint tendeixen a ser implacables. Però és cert que en aquesta col·lecció de rostres, molts dels quals van desaparèixer massa d’hora, s’hi pot llegir, tant com l’anhel del temps a venir, una ràbia i una claudicació prematures.
L’exposició Hola! Barcelona va ser inaugurada el març del 1982, durant la primera Primavera Fotogràfica, a la seu de l’Institut d’Estudis Nord-americans, i va representar “una afirmació rotunda de sofisticació i vida moderna”, com anota Julià Guillamon a La ciutat interrompuda. Des del títol mateix, auroral i optimista, se situava als antípodes d’aquell Barcelona adéu que l’arquitecte Carles Lladó havia publicat deu anys enrere per denunciar la pèssima planificació urbanística de la ciutat amb una estètica deutora del collage i el muntatge fotogràfic de l’agitprop. Maria Espeus va escollir una presentació molt més sòbria per als seus personatges, encara que ja quedessin tan fora d’època com el hippisme del fotògraf de concerts Flowers (Santi Flores), o l’espantosa maledicció de la droga que s’emportaria el lúcid Pau Maragall, el Pau Malvido que va teoritzar sobre la “borratxera moderna” i que va comparèixer davant Maria Espeus amb un posat de nen prodigi que hagués inopinadament envellit. D’altres revelen la seva bellesa fràgil, com el desbocat Ocaña o la delicadíssima Isabel Núñez, que escrivia uns “contes centellejants, lacerants i esbiaixadament inoblidables”, segons Carles Hac Mor (un altre dels absents), o una fortalesa enganyosa, com la de l’exultant i carismàtic Pepon Coromina, que moriria tan aviat, i la seva germana Tona, més tímida que desafiant rere la seva cabellera lleonina.
Llavors cap d’aquests finals abruptes semblava ni tan sols concebible. Cada un d’ells donava vida a una promesa exuberant i rabiosament moderna perquè obria camps encara poc explorats, com el de la gastronomia (Montse Guillén, Llorenç Torrado), el disseny (Mariscal, Àngel Jové, Sílvia Gubern, Maria Cardoner, el Fernando Amat de Vinçon), la moda (Lydia Delgado, Francis Montesinos, Toni Miró), el cinema (Juanjo Puigcorbé, Bigas Luna, Gonzalo Herralde, Rosa Vergés) i el còmic més extravertit (Nazario, Kim, Gallardo, Isa Barraquer, Montesol). La música es diversificava per incloure-hi l’experimentació de Carles Santos, la rumba del Gato Pérez, el rock simfònic de Rocky Muntanyola i els aires punk de Loquillo, a més de promotors versàtils com Gay Mercader i Víctor Jou, l’ànima de Zeleste. I s’hi admetien professions pròpies de la gran ciutat, des dels bàrmans de la cocteleria Gimlet a la flâneuse Carmen Comín i l’impulsor de l’autocine de l’autovia de Castelldefels, Arturo Mijangos.
La prevalença, dins d’aquesta galeria de “gent guapa”, versió actualitzada de la gauche divine, de les professions relacionades amb la imatge diu molt d’un dels grans fenòmens d’aquella generació que va fer visible, en forma d’acudit, el dilema entre el treball i el disseny. No pot passar per alt que la marca gràfica del títol s’inspirava en la capçalera d’una revista del cor, i de la que donava més cobertura als “grandes de España” i a les cases reials europees, fins i tot a les destronades. És a dir, no es pot descartar el biaix irònic i juganer que també tenia la proposta. És el temps, en tot cas, el que hi ha estès la desconfiança i la pena al damunt, per tots els que van desaparèixer, pels que es van extraviar i pels que van ser absorbits en el pragmatisme olímpic, com Mariscal, que aquí encara posava escabellat i espitregat, o la mateixa Maria Espeus, que exerciria de fotògrafa oficial dels Jocs i acabarà vivint d’encàrrecs institucionals i de grans empreses com Núñez i Navarro.
En tot cas, l’empremta lúdica ha desaparegut del tot, al cap de trenta-cinc anys, d’un altre treball fotogràfic que comparteix amb Hola! Barcelona el plantejament formal de fons neutre i aïllament de la figura per ressaltar-ne, o bé l’aplom, o bé la soledat. A De l’ombra a la llum, realitzat el 2017 per encàrrec de la Fundació Setba, Maria Espeus torna a donar mostres de l’elegància i la sobrietat amb què compon els seus retrats, però aquí les dones que han acceptat posar per a ella no hi són en qualitat de joves promeses o modernes triomfadores, ni potser tampoc esperant cap reconeixement.
Totes són dones que han sofert maltractaments i que han preservat en la mirada el dolor i el coratge a què han hagut de fer front, sovint enmig de la incomprensió, el silenci i un estrany remordiment. Totes tenen una força i una bellesa tan extraordinàries, que no ha calgut cap posada en escena, cap decorat que en subratllés el drama ocult. Elles soles es defensen i se sostenen dempeus, encara que a vegades pesi més la part de l’ombra i hagin preferit sortir d’esquena, amb el cap cot, tapant-se la cara amb les mans o en un perfil penombrós que mig les nega. “Què se n’ha fet, de la festa i del plaer?” es pregunta una de les dones, fotografiada com si acabés de girar el cap i hagués deixat a penes al descobert la insinuació d’un perfil; poca cosa perquè se’n pugui reconèixer la fesomia, però suficient per representar, amb aquest gest d’ocultació, la imatge de la clandestinitat, com si per a una víctima no n’hi hagués prou del mal sofert i calgués aquest càstig sobreafegit de la foscor, aquesta condemna a adoptar l’estereotip encaputxat de la delinqüència.
És una sèrie que mereixeria allò que en grafisme se’n diuen “marges de respecte”, per potenciar-ne una llegibilitat neta i adequada. Posada aquí, en canvi, al costat d’un treball publicitari protagonitzat per models cubanes de cossos sensacionals, en una escena del qual, a més, les seves corbes sensuals i cenyides són l’objecte recreatiu de les mirades d’uns homes desvagats en un cafè, sembla de sobte una composició incomprensible, si no grotesca, i, en tot cas, no pas de més valor moral que l’exercici d’estil que suposa fotografiar exemplars rars de fòssils i plantes procedents de l’Institut Botànic de Barcelona com el que proposa un altre projecte veí, De rerum natura. Perquè l’exposició del Solterra planteja una petita antologia de Maria Espeus sumant, a les dues col·leccions principals de retrats, dues produccions més de la seva vessant com a fotògrafa publicitària i de moda, i encara que ocupen espais diferents del Solterra, s’interfereixen d’una manera incòmoda. Retratar dones maltractades amb el mateix negre sedós de fons que es fa servir per ressaltar les peculiaritats insòlites d’una conquilla o una col, no és també equiparar-les a un objecte extravagant? Posar-les prop d’unes maniquins que exhibeixen sense pudor la seva nuesa podria tenir efectes reparadors, si la nostra fos una societat mentalment sana. Però no ho és, i el contrast instaura un joc pervers, quasi insultant. Per descomptat, aquesta no era la intenció de Maria Espeus, però hi ha veïnatges que es fan massa mal l’un a l’altre.
En canvi, és un encert meravellós aprofitar la rememoració de la Barcelona dels primers anys vuitanta que propicia el treball de la fotògrafa per complementar la programació empordanesa de la Fundació Vila Casas amb el diàleg que Màrius Brossa estableix amb l’enyorada Margarita Andreu (1953-2013), amb qui va compartir estudi aquell mateix 1982, i amb la confrontació de Dues mirades a una mateixa escena per mitjà de les fotografies quasi idèntiques que Pilar Aymerich i Manel Armengol van fer l’any 1976 de dues de les participants a la manifestació per la despenalització de l’adulteri.
