Arts visuals / Exposicions

En el centenari del naixement de Guillem Viladot

Referent català de l’avantguarda, el 26 d’abril del 1922 va néixer a Agramunt Guillem Viladot i Puig, escriptor indiscutible de la poesia concreta i prolífic artista de la poesia visual. Heterodox i transgressor, és autor d’una obra àmplia i diversa que uneix i amplia la relació de la poesia amb les arts visuals. L’exposició Guillem Viladot, l’experimentació incessant, comissariada per Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal d’Agramunt, pretén recuperar la trajectòria d’un artista de la perifèria geogràfica atent i partícip de les experimentacions artístiques més radicals de la seva època. El paisatge rural de l’Urgell va tenir gran influència i va ser un dels grans temes del seu itinerari creatiu, tant poètic i narratiu, com visual i objectual. Coincidint amb l’efemèride, la Fundació Vila Casas celebra l’Any Viladot amb aquesta mostra fent un acte de justícia i d’homenatge a la seva figura i a la seva cabdal contribució.

Guillem Viladot, l’experimentació incessant
Comissari: Pau Minguet
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Del 19 de maig al 2 d’octubre de 2022

Investigador polifacètic d’una desbordant creativitat que va destacar en múltiples llenguatges artístics: el poètic, el literari, el plàstic i el periodístic, Guillem Viladot (1922-1999) és un dels precursors de la poesia visual i objectual a Catalunya i la seva aportació és del tot significativa pel que fa a la poesia experimental europea més innovadora. Aquesta simultaneïtat de veus i de mirades que tenia Viladot el converteixen en un home que, empès per la curiositat i la constant exploració, defugia les tendències i les modes amb una expressió de total llibertat. D’esperit dissident, solitari, inquiet, incòmode i provocatiu va néixer en una família d’apotecaris que l’any 1776 va establir-se a Agramunt. Va estudiar farmàcia i va donar continuïtat al negoci familiar, tot compaginant aquesta feina amb la de creador; un fet li va permetre dedicar part del seu temps a la indagació i a la recerca sense cap lligam. Ja als anys quaranta va començar a escriure petits poemes d’inspiració oriental, així com reflexions al voltant del que suposava viure en un poble de caràcter rústec durant la postguerra. Als anys seixanta la poesia concreta cridà la seva atenció; experiència a través de la qual desestructurà codis alfabètics i lingüístics. El 1965 va publicar, juntament amb l’artista Leandre Cristòfol, Nou Plast Poemes, que esdevindria la primera edició de poesia experimental feta a l’Estat Espanyol. A finals dels anys seixanta, juntament amb Iglésias del Marquet, va crear des de la capital de la Ribera del Sió, “Lo Pardal”, una editorial de poesia avantguardista que fou tota una reivindicació des de la perifèria, començant per l’ús del lo.

Segurament, de tota la seva àmplia i heterogènia creació literària avantguardista és reconegut com un dels capdavanters de la poesia experimental, el sincretisme plàstic, el collage objectual i la poesia visual, juntament amb altres artistes de la dimensió de Joan Brossa. Una pràctica poètica, que parteix de la paraula, es manifesta en la idea i s’expressa plàsticament. D’altra banda, cal destacar també la seva incansable i extensa activitat d’articulista en publicacions periòdiques diverses, com ara Destino, Avui, L’Observador, El Periódico de Catalunya, Tururut, Labor, Oriflama o La Mañana, entre d’altres.

Viladot va preferir viure i crear aferrat a la seva terra, lluny de tota mena de cànons i d’escoles i enfrontat al sistema. La fidelitat a les seves arrels (geogràfiques, històriques, lingüístiques i culturals) és una de les seves característiques: s’interessà per la revalorització de tot allò local com a sublimació de la seva radicació agramuntina. El concepte de territori com a vivència i resposta existencial es manifesta explícitament en el seu treball que es materialitza en la projecció universal. Com Miró porta a terme la recerca de l’universal a partir la pròpia consciència d’origen, mantenint-se tothora connectat amb la modernitat. Viladot va voler deixar tot el seu llegat a la seva població natal, a qui va batejar com a Riella, topònim fictici d’Agramunt. Per això, el 1992, va impulsar “Lo Pardal”- tot recuperant el nom de la seva col·lecció de llibres-; un espai dedicat a la poesia visual, que recull tota la seva trajectòria en aquest gènere. Posteriorment, el 2001 va ser creada la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a l’art i la cultura contemporània en relació amb l’obra de l’artista.

El 1971 s’inaugurà l’exposició Poesia concreta a la Petite Galerie de l’Alliance Française, de Lleida; una de les poques galeries catalanes consagrades a la promoció de l’art d’avantguarda. Una petita representació de tres artistes convidats, Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot, que ha estat considerada com la iniciadora de la poesia catalana experimental, i també de l’Estat. Cinquanta anys després, el 2021, la Fundació Brossa va commemorar no només aquella proposta, sinó que va oferir una àmplia selecció de la poesia visual d’aquests tres autors.

La mostra Guillem Viladot, l’experimentació incessant que presenta la Fundació Vila Casas als Espais Volart és la primera exhibició individual de l’artista a Barcelona des del 1980 i recorre el vessant més plàstic del creador a partir de 116 obres que es despleguen en diferents àmbits expositius. Travessant els àmbits, el disseny proposa una referència al poema concret Formes de vida amb les quatre paraules que estructuren el poema –nen, noi, home, món- escrites sobre cinc parets amb argila d’Agramunt. La Ruralitat inicia l’itinerari amb objectes construïts amb elements del seu entorn més immediat, estris i eines de la pagesia en desús, modificant el seu context. La sèrie primerenca dels poemes corporis són les Pedres del 1957; pedres de riu disposades damunt de bases de fusta com si fossin escultures orgàniques: objectes trobats i d’assemblatge amb nous registres estètics i poètics sota el ressò del ready-made de Duchamp i en reconeixement a Leandre Cristòfol. Atret per l’ideogramàtic a partir del metallenguatge poètic de l’escriptura, d’ençà del 1975 va deixar de banda l’edició de llibres impresos de poesia visual i es va lliurar a la tècnica del collage. Experimenta amb lletres i signes de puntuació descontextualitzats de la seva funció semàntica i acompanyats de retalls de diari, tires de cel·luloide o blondes de pastisseria per transcendir el límit literari. Però el punt d’inflexió el marcarà l’exposició Iconografies de l’ús i de l’oci; un projecte que va ser exposat a la Galeria Maeght de Barcelona l’any 1980, i posteriorment a la Fontana d’Or de Girona, en la que Guillem Viladot apareixia com un creador en el terreny de la plàstica: quadres objectuals amb composicions recreades amb estris i objectes d’orientació volumètrica provinents del món rural i de la industrialització. A finals dels anys vuitanta, la passió que Viladot tenia per la música es va veure reflectida amb una sèrie d’instruments musicals per no ser tocats i que tenen alterada la seva funció entre la ironia i l’absurd. De la mateixa manera, l’interès de Viladot per la psicoanàlisi el va portar a realitzar la sèrie Self amb una trentena d’obres que il·lustren les tesis de Lacan i que va exhibir a l’Espai Guinovart d’Agramunt el 1998. Totes les obres tenen títols extrets de conceptes utilitzats pel psicoanalista com Principi de plaer, Súper jo, Complex d’Èdip, Fase oral o La mort del sobirà. S’hi submergeix per la necessitat d’alliberar-se dels tabús, les pors i els mecanismes d’opressió en què vivim sotmesos. La darrera sèrie del poeta és Filadores (1998-1999) pensada en homenatge a les filadores d’Agramunt; unes obres volumètriques en les quals feia servir les llançadores de filar per vindicar la tradició tèxtil. Igualment, el 1962 també va fer una incursió en el camp pictòric per manifestar-se favorable a l’abstracció.

Guillem Viladot, l’experimentació incessant © Xavi Padrós

Reivindicar la figura de Guillem Viladot és accentuar que, des de la perifèria geogràfica, des d’un poble agrícola de l’Urgell, es podia ser un pioner de les novetats artístiques més radicals.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close