L’església de Santo Tomé de Toledo, conté un tresor al seu interior: «L’enterrament del senyor d’Orgaz», una de les obres cabdals de Domenikos Theotocopoulos (1541-1614), més conegut com El Greco. Es tracta d’una obra que reflecteix fidelment les idees artístiques imperants a la segona part del segle XVI, i també el singularíssim estil d’aquest pintor grec, nascut a la illa de Creta i format a Venècia.
«L’enterrament del senyor d’Orgaz», pintat entre 1586 i 1588, és un oli de grans dimensions, 5 x 3’5 metres. L’escena recorda la llegenda que envolta l’enterrament del quart senyor d’Orgaz, Don Gonzalo Ruiz de Toledo, alcalde de la ciutat i notari major de Castella, mort el 1323. Don Gonzalo, exemple de pietat i caritat, havia pagat la l’ampliació de l’església de Santo Tomé, una antiga mesquita –només cal veure l’antic minaret convertit en campanar mudèjar–. El dia del trasllat de les seves despulles a Santo Tomé, Sant Agustí i Sant Esteve van baixar del cel per donar-li sepultura ells mateixos, i és aquesta l’escena principal del quadre.
El rector de la parròquia, Andrés Núñez, va pagar al pintor mil dos-cents ducats per la seva feina, una quantitat aconseguida d’una forma interessant. El difunt senyor d’Orgaz, al seu testament, havia ordenat a tots els veïns d’Orgaz que paguessin cada any a l’església de Santo Tomé 2 bocs, 16 gallines, 2 odres de vi, 2 càrregues de llenya i 800 morabatins, pel manteniment dels sacerdots i pels pobres de la parròquia.
Aquests impostos no es van pagar –potser els veïns no estaven disposats a gratar-se la butxaca per ajudar una parròquia que ja era molt rica– i el rector va portar la vila d’Orgaz davant la Reial Cancelleria de Valladolid, la qual va dictaminar que la vila denunciada havia de compensar tots els impostos endarrerits.
El rector de Santo Tomé, d’ascendència judaïtzant, per tal de refermar davant els feligresos la pràctica de la caritat i l’oració als sants com la via directa per entrar al cel (i, de retruc, reforçar la seva imatge de cristià convençut), va dedicar els mil dos-cents ducats rebuts dels veïns a encarregar un quadre al seu amic, el pintor anomenat El Greco. Domenikos Theotocopoulos feia deu anys que s’havia establert a Castella i comptava amb el favor dels poderosos.
La composició del quadre evoca, en primer lloc, la forma d’un temple grec: les figures humanes s’assimilarien a les columnes, el cap dels cavallers al fris, i la part superior, el cel cristià, seria el frontó triangular. Al mateix temps, l’escena conforma la cosmovisió cristiana: la terra a la part inferior, poblada pels mortals, sotmesos a la lògica de la mort, i el cel a dalt, amb Jesús envoltat de les ànimes immortals. I encara recorda un tercer tema: la dormició de la Verge, una argument molt habitual a les icones bizantines, de les quals el pintor havia estat un mestre a la seva terra natal.
La llum amb què s’il·luminen les figures és artificial: no hi ha cap font d’il·luminació que no sigui el pinzell, que destaca cromàticament les escenes que vol posar de relleu. No serveixen de res les torxes ni el mateix Jesucrist, “la llum del món”, encimbellat al cel: hi ha una claredat difusa a la part superior, i a la inferior són els colors aquells que resplendeixen al bell mig del negre de les vestimentes.
El cel i la terra presenten tres punts de comunicació: la creu, la flama de les torxes i el canal per on puja l’ànima del difunt. Aquest darrer s’ha convertit en una figura desdibuixada de criatura que ascendeix per un pas estret i allargat, com una vagina celestial, en trànsit cap a un segon naixement, transformat ja en ànima immortal. Aquest canal del part còsmic queda situat al costat de la Verge Maria. Si Eva és la mare de tots els mortals, María és una segona Eva, la mare de tots aquells que són acollits al regne de Crist.
De tots els personatges, només dos miren l’espectador: un cavaller, autoretrat del pintor, i el nen, que assenyala l’escena amb el dit i que no és altre que Jorge Manuel, el fill que El Greco va tenir amb Jerònima de las Cuevas, i que va seguir les passes del pare, doncs també va ser pintor. Com els seus progenitors no es van casar mai, més que fill els seus contemporanis l’anomenaren el “nebot” del pintor. El nen porta un petit mocador, que li sobresurt de la butxaca, amb el nom del mestre i l’any de l’obra.
L’escena més destacada és l’enterrament del senyor d’Orgaz, efectuada per dos sants. El més vell és Sant Agustí, amb el rostre del cardenal Quiroga. Porta la mitra de bisbe, i una rica vestimenta amb tres sants brodats: Sant Pau, Sant Jaume i Santa Caterina d’Alexandria. El més jove és Sant Esteve, el primer màrtir, vestit amb una dalmàtica on s’hi veu representat el propi martiri, la lapidació. El difunt, lluny de ser mostrat amb la humilitat de què parlava la tradició, figura abillat amb cuirassa d’acer, tan brunyida que les figures dels voltant s’hi reflecteixen a la superfície metàl·lica.
El Greco representa un fet ocorregut al segle XIV amb personatges escollits entre els seus coetanis, i vestits del segle XVI. Quasi tots els cavallers porten gorgera, i aquells que porten el coll simple són lletrats. Alguns llueixen al pit la creu vermella de l’orde de Santiago, com anys després la veurem al Velázquez de Las Meninas. A l’esquerra veiem tres frares: un franciscà (1) un jerònim (2) i un dominic (3), simbolitzant les tres ordes religioses presents a Toledo. El primer lletrat per l’esquerra és Diego de Covarrubias (4) i el més ancià, situat a l’altra banda, és el seu germà Antonio (5), ambdós grans amics del Greco i reputats juristes que van participar al Concili de Trento.
Aquest sacerdot, vestit amb roquet blanc –magistralment representat en la seva transparència–, aliè al miracle que s’està esdevenint a la terra, mira extasiat cóm el cel es prepara per rebre l’ànima de Don Gonzalo.
En contrast amb els colors càlids de la part terrestre, barrejats amb blancs i negres molt contrastats, al cel predominen les tonalitats fredes i apagades.
La imatge principal és Jesús, que regna a la Glòria i fa de jutge d’ànimes, assenyalant amb la mà dreta la figura de Sant Pere, que porta unes grans claus. El Crist decideix qui té dret a entrar al cel i qui no.
La Verge Maria acompanya el seu fill, vestida dels colors canònics, vermella la túnica (símbol de la passió) i el mantell blau, el color de l’esperança en el cel i a la nostra dreta Joan Baptista en una escena que es coneix com déesis entre els bizantins. Els dos personatges demanen del Diví Jutge el perdó dels pecats que aquesta ànima, en vida terrenal, hagués comès.
A l’esquerra de Jesús, hi ha vàries fileres de sants, on es distingeix Sant Pau (1), de violeta i taronja, i el més allunyat, amb mantell groc i una esquadra a la mà, Sant Tomàs (2), el sant que presideix l’església. Al mig de la filera destaca la figura més blanquinosa del rei Felip II (3), qui encara estava viu! Com és que El Greco el va posar entre els difunts? Sembla que es va tractar d’una petita llicència del pintor, qui no havia gaudit del favor reial. Per no buscar-se problemes, va situar el rei entre els sants.
Davant Jesús i la Verge, el cos allargassat de Sant Joan Baptista se’ns mostra cobert únicament amb una pell de camell. El tractament que fa El Greco del cossos l’hem de rastrejar en les seves fons d’inspiració. El mestre de Creta s’ha format en tres escoles pictòriques: la de les icones bizantines a la seva illa natal, la romana de Miquel Àngel, basada en el dibuix i l’estudi anatòmic, i la veneciana de Tiziano i Tintoretto, caracteritzada pel predomini de les taques de color. Aquests grans pintors ja eren morts llavors, i els seus deixebles començaren una nova manera de pintar, allargant artificialment les figures, fugint de l’harmonia d’èpoques anteriors. Ara als pintors ja no els agrada reduir el cos humà a mòduls i números: les figures allargades i estilitzades es consideren belles, element que es convertirà en un dels trets definidors de l’estil de El Greco.
Darrere la Verge es veuen tres figures de l’Antic Testament: Noé amb l’arca, Moisès amb les taules i David amb l’arpa.
A l’altra banda del quadre, per sota de Sant Tomàs, hi ha les figures de Marta i Maria, la segona amb el vas de perfum a la mà, i de Llàtzer, el ressuscitat.
El Greco pinta durant una època convulsa, marcada pel saqueig de Roma per part dels soldats imperials espanyols i alemanys, en una Europa assetjada per una multitud de problemes econòmics i religiosos. A les terres d’Espanya, cada vegada més tancades i dominades per la fe ultracatòlica, les escenes religioses es converteixen en una catequesi plàstica, en la Bíblia dels illetrats, per això les autoritats religioses defensaran amb zel els valors ortodoxos.
El entierro del señor de Orgaz reflecteix la profunda espiritualitat d’un pintor que ens proposa la contemplació del misteri de la mort, una mort vista a través de l’esperança cristiana, on el difunt efectua el trànsit acompanyat de vius i de morts i de la mateixa Verge, com un renaixement a través de l’estret úter diví que el portarà a la glòria celestial.
El particularíssim estil de El Greco, precursor de la pintura moderna, va desconcertar els seus coetanis, que el consideraven extravagant. El mestres francesos del segle XIX i els crítics del segle XX van adonar-se però, que El Greco mereix figurar entre els millors pintors de la història i que, lluny de ser un llunàtic, posseïa una sòlida formació intel·lectual, demostrada en els seus escrits, recentment descoberts i estudiats.
Muntatge gràfic: Xavier Cáliz
Per saber-ne més:
- Calvo Serraller, F. (1999), El entierro del conde de Orgaz. Barcelona: Electa.
- AAVV, (2003), El Greco. Madrid: Fundación de amigos del Museo del Prado.
- Picasso, P., (1971), El entierro del conde de Orgaz. Barcelona: Gustavo Gili.
- Cossío, M.B., (2017), El entierro del conde de Orgaz. Editorial Maxtor.
- Scholz-Hänsel, M., (2014), El Greco: un profeta de la modernidad, 1541-1614. Colonia: Taschen.
