De vegades m’ho he preguntat: seria possible fer un top-10 dels millors-més importants-més influents artistes del segle XX? És una pregunta un punt demencial i absurda: com pots pretendre triar només deu noms d’entre tota la populosa galàxia d’artistes potents, personals i esplèndids que han donat forma al segle XX? També té, però, alguna cosa de temptació embriagadora irresistible: com pots no provar de fer-ho?
Bacon en toutes lettres. Francis Bacon
Comissari: Didier Ottinger
Centre Pompidou de París
Fins al 20 de gener
En el meu top-10 –no només fet a partir dels gustos personals, que també, sinó sobretot amb una certa consciència històrica–, hi hauria els quatre indiscutiblement inevitables, és a dir, Cézanne, Picasso, Matisse i Duchamp, i segurament també Kandinsky, i Miró, i Pollock, i… I aquí la llista s’atura, simplement per incapacitat i impotència: l’excés de candidats plausibles em desborda i m’obliga a ser prudent.
Després de visitar l’exposició Bacon en toutes lettres, amb què el Centre Pompidou de París explora, magníficament, la fecunda relació que l’artista angloirlandès va mantenir amb la literatura, em pregunto si no seria just i pertinent incloure Francis Bacon en aquest restringit Top-10. Al capdavall, l’autor de Tres estudis per figures al peu d’una crucifixió (1944) va aconseguir, ja ben entrat el segle XX, la proesa de representar la figura i la carn humanes d’una manera personal i nova, com no ho havia fet mai ningú abans. (I amb això no pretenc negar que Bacon tingués influències, i que les lliçons dels seus mestres, de Picasso fins a Soutine, no siguin sempre presents a les seves obres: hi són, i presents d’una manera explícita i reconeguda. Ara bé, són lliçons que ell s’apropia i adapta d’una manera radical i genuïna, i a partir de les quals treu uns resultats insòlits.)
L’exposició, de dimensions no gaire grans –deu haver-hi una cinquantena d’obres– però d’un virtuosisme plàstic, d’una intensitat anímica i d’una força intel·lectual que et deixen eufòricament crispat i exhaust, té com a eix temàtic les lectures que Bacon va fer de sis escriptors i se centra en les pintures que d’una manera o una altra van inspirar-li o bé que ell va crear per dialogar-hi. Els sis escriptors són el tràgic grec Èsquil, el filòsof alemany Nietzsche, el novel·lista Joseph Conrad, el poeta T.S. Eliot, el polígraf Michel Leiris i el novel·lista, antropòleg i filòsof Georges Bataille. Tots tenen en comú, no cal insistir-hi, una visió torturada, o existencialment poc amable, de la condició humana.
De tots ells, Bacon en tenia llibres a la seva biblioteca, i amb tots ells s’hi va relacionar intel·lectualment de tu a tu, amb l’actitud exploradora i la voluntat indagadora pròpies de l’artista desficiós que busca estímuls arreu i, per tant, que per força també en busca i en troba en els llibres que li agraden. Això no vol dir, però, que les pintures de Bacon siguin deutores o subalternes –il·lustracions luxoses– de les obres dels autors esmentats. Res més lluny de la veritat. Bacon fa una pintura, en realitat, gens ni mica literària, en el sentit que les seves obres no tenen una dimensió narrativa, ni tampoc transiten mai pels territoris de l’al·legoria, ni encara menys són endevinalles visuals que l’espectador ha de desxifrar per captar un cert missatge conceptual de fons. Tot el contrari: Bacon és un pintor pur, pel qual cada pintura és un món tancat en ell mateix, essencial i autònom, el qual no necessita de referents externs per ser en plenitud.
Ni tan sols una obra de títol tan explícit com el Tríptic inspirat per l’Orestíada d’Èsquil, del 1981, en última instància no remet a res més que a ella mateixa. Sí, els tres panells de l’obra, que és impressionant, són una expressió de la indefensió total del cos humà i de la crueltat amb què la vida, el pas del temps o la violència del món el fan malbé, i tot això és molt propi de l’univers d’Èsquil i de la tragèdia grega, és cert, però també és molt Shakespare, no ho oblidem, i, sobretot, és molt i molt Bacon. Reprenent el que he apuntat fa uns paràgrafs, tot plegat demostra que el pintor no transcriu imatges literàries sinó que fa servir les obres literàries que més l’interpel·len i el remouen com una eina per obrir una comporta íntima de sensacions, de neguits, d’imatges i de turments propis que aboca damunt la tela.
I amb quina destresa els hi aboca! I quin resultats tan tremebunds que aconsegueix! I de quina manera tan inquietantment fascinant fa que se’ns apareguin, com un vendaval de formes brutes concentrades just al bell mig d’un espai sovint auster i neutre, el dolor físic, el vertigen moral, l’escruiximent anímic d’existir i de ser! Aquest últim aspecte em sembla un exemple màxim de la intel·ligència compositiva i expressiva de Bacon. Més enllà de la força escandalosa que irradia la seva representació de la carn humana, el principal nucli de potència de les pintures de Bacon ve del contrast entre el desordre amuntegat de la carn i del cos humà, un desordre que sol ocupar l’espai central de la tela, amb l’ordre, la buidor i la netedat de l’espai que l’acull. És un contrast que fa que l’expressió d’una violència física terrible sigui complementada amb les violències més íntimes de la claustrofòbia i la solitud.
L’exposició consta de tres tipus d’obres. D’una banda, hi ha diversos retrats, la majoria dels quals són tan inevitablement baconians que no descriuen un model específic sinó únicament la mirada del pintor sobre el model. En aquest sentit, fa gràcia constatar que molts rostres de retratats de Bacon tenen la cara de Picasso. No vull dir que siguin fets a la manera picassiana, sinó que recorden les faccions del rostre del pintor malagueny. De l’altra banda, hi ha un tipus d’obres que es podrien definir com paisatges –d’interior o d’exterior– i que estan buits de cap figura humana. Tot i la seva aparent modèstia de propòsit, que a primera vista fa que puguin semblar exercicis d’estil extravagants, n’hi ha d’esplèndides: Sand Dune (del 1983), una pintura més abstracta que figurativa i que tanmateix remet a l’intent infructuós de racionalitzar el caos amorf que tot ho governa, i en especial Water from a running tap (del 1982), que retrata un objecte tan elemental com una aixeta rajant aigua i ho converteix en una pintura alhora realista, abstracta i metafísica, és a dir, en una exhibició pletòrica de destresa plàstica.
És el tercer tipus d’obres presents a l’exposició, amb tot, allò que domina el conjunt i que en marca el to general i que fa pensar que no és exagerat qualificar Bacon com un gegant entre gegants. Són les obres en què l’artista retrata figures humanes de la manera tortuosa, retorçada, deforme i/o mutilada que el caracteritza. Tots els aficionats a l’art ho saben de sobres que els cossos torturats, retorçats, deformes i/o mutilats de Francis Bacon encarnen, a més de totes les formes possibles del dolor físic, el gemec del cor ferit i l’abatiment de la moral trinxada de l’ésser humà extraviat en un món que no entén i que el sotmet i que l’esclafa. I, tanmateix, per molt que ho sàpigues, cada cop que et poses dret davant d’una d’aquestes obres de Bacon, és com si ho descobrissis per primer cop: tanta és la capacitat d’impacte de les imatges, tanta la força de la brutalitat i alhora tan fina la subtil precisió amb què et pega el cop de maça.
Dues obres especialment extraordinàries són dos tríptics titulats In Memory of George Dyer, del 1971, i Triptych May-June 1973. El primer és una de les nombroses obres que Bacon va dedicar –tant en vida com de mort, com és el cas– a qui va ser el seu amant durant prop de deu anys. És un exemple formidable de com podia fer conviure, sobre una mateixa tela, una poètica lúgubre, un erotisme tirant a sinistre i un amor afectuós, sobri i emocionant. El segon tríptic esmentat mostra, en cada una de les caselles, un home dins el lavabo en tres situacions diferents: assegut a la tassa del vàter, vomitant dins la pica i sent devorat per una ombra d’un negre petrolífer. Els espectadors veiem cada una de les escenes des de fora, a través de la porta oberta del lavabo, i a una certa distància, en un escenari en què, com és habitual en Bacon, predomina el color rosa. En mans d’un altre artista, el motiu d’aquesta obra hauria donat peu a uns resultats estridents i grollers. Bacon, en canvi, aconsegueix ser barroer, impúdic i brutal sense renunciar a conferir intimitat i compassió a la vulnerabilitat més desemparada i grotesca.
Acabo d’esmentar l’ús predominant que Bacon fa del rosa. És allà on es percep millor el seu geni. Vull dir que has de ser molt bo –perversament bo– per convertir el rosa en un color ominós. Potser sonarà grandiloqüent, però no importa perquè hi ha vegades que la grandiloqüència és l’única forma de precisió: visitar una exposició de Francis Bacon és emprendre un viatge violent per una de les visions més crues i desesperades que mai cap artista ha donat de l’existència i la condició humanes. Així, i sense sortir del camp de la literatura, diria que hi ha una connexió evident entre les seves pintures i els textos d’un altre desesperat de lucidesa crua, l’heterònim Bernardo Soares de Fernando Pessoa, que a El llibre del desassossec va escriure que els éssers humans no som res més que “cuixes i costelles del destí”.
