Arts visuals / Exposicions

La memòria urbana de la Gardunya, “el cul de la Boqueria”

Fascinats pel passat, oblidem sovint la memòria recent. Les ciutats són l’escenari perfecte per a la desmemòria. Una construcció n’esborra una altra, s’obre un carrer i desapareix una identitat, un espai públic que sovint s’acaba perdent a les tenebres de la Història.

El París d’Eugène Atget, que recupera Man Ray i que inspira Walter Benjamin, té a veure amb aquesta pèrdua de memòria que només un registre com la fotografia ha estat capaç de documentar des dels seus inicis a mitjan del segle XIX. Són els plecs i replecs urbans que el traç de la història deixa a l’espai públic. Quan l’Arxiu fotogràfic de Barcelona està mostrant l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana està rememorant el que havia estat aquesta via amb la seva imatge. El que hi era i que ja no hi és: un capbussament històric en la transformació de la ciutat mitjançant la imatge fotogràfica.

Jorge Ribalta.
“Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona, 2005-2018”
La Virreina. Centre de la Imatge.
Rambles, 99. Barcelona.
Fins al 20 d’octubre

Paral·lelament, a les sales de la Virreina assistim a la documentació fotogràfica de la transformació de la Plaça de la Gardunya, popularment coneguda com el “cul de la Boqueria”, en què el fotògraf i teòric de la fotografia Jorge Ribalta (Barcelona, 1963) mostra el procés de transformació d’aquest indret, on s’ha instal·lat l’edifici de la nova Escola Massana i uns habitatges socials, en un registre fotogràfic de 2005 a 2018. Es tracta d’un exercici de documentació que segurament apreciarem d’aquí a molts anys, com succeeix avui amb les fotografies que mostren la transformació de la Via Laietana.

L’exposició de Jorge Ribalta es titula Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona, 2005-2018. El títol fa referència al text de l’ Angelus Novus de les Tesis de la Filosofia de la Història de Walter Benjamin i a la mirada entre passat i futur que expressen els ulls de l’àngel de Klee descrit per Benjamin com l’àngel de la Història i del progrés, símbol d’esperança i anunciador de catàstrofe al mateix temps.

Arqueòlegs, desembre del 2006
Arqueòlegs, desembre del 2006

Jorge Ribalta albira en aquest temps present de transformació de la plaça de la Gardunya la projecció del passat. Veu en la seva transformació una espurna que desperta el passat amb l’arribada d’àngels nous – els nous habitants – que ocuparan aquest espai, històricament desemparat i força oblidat. Per aquest motiu, l’ordenació cronològica de l’exposició és a l’inrevés. Comença amb els nous tallers de l’Escola Massana i amb els nou vinguts a ocupar els pisos socials el 2018, per acabar amb l’inici de les obres el 2005. El passat emergeix amb els diversos estrats i restes de vides anteriors, com una excavació arqueològica, que recorda l’antic urbanisme de la plaça de la Gardunya: l’antic convent gòtic de Santa Maria de Jerusalem, l’Acadèmia de Medicina i el cementiri que hi havia darrere l’Hospital de la Santa Creu.

El registre d’aquest passat s’exhibeix fotogràficament, però també amb documents, materials i objectes trobats per tal d’aconseguir un relat complet i detallat d’aquesta micro-operació urbanística programada en els anys 80, quan en l’urbanisme de Barcelona, comandat per Oriol Bohigas i amb projectes com el de Lluís Clotet i Oscar Tusquets sobre “Del Liceu al Seminari”, s‘havia d’ordenar l’interior del Raval.

Pensat per quan calia esponjar i cosir la ciutat heretada del franquisme, el projecte és encara avui inacabat, i s’ha vist afectat pels nous comportaments socials i pel descontrol del turisme de la ciutat i la transformació de la Boqueria en un mercat de tapes turístiques per a passavolants. A la plaça de la Gardunya hi conviuen a estones els turistes que “tapegen” amb els sense sostre i drogaddictes que ocupen la plaça i, sobretot, l’espai dels aparadors de la sala d’exposicions de l’Escola Massana. L’ edifici, tot i els reconeixements rebuts per la seva arquitectura, obra de Carme Pinós, té deficiències en la seva construcció. I els oblidats són els “àngels nous”, els nous ocupants del habitatges socials de la plaça, que segueix mantenint aquell punt d’espai residual que la Gardunya havia tingut sempre. Potser perquè “Gardunya” és un nom amb mala fama. Explica Jorge Ribalta que, segons Julio Caro Baroja, La Gardunya va ser una societat secreta criminal mítica en la cultura popular espanyola, semblant a la Camorra napolitana i associada al robatori i a la delinqüència. També al llibre Realidad y fantasía en el mundo criminal (1986) hi consta que en català argòtic el pati de la presó s’anomena “pati de la Gardunya”, el que donava també mala reputació al mercat de la Boqueria.

Fátima Duarte, lliurament dels pisos, juny del 2018
Fátima Duarte, lliurament dels pisos, juny del 2018

El cert és que les fotografies i el treball acurat de Jorge Ribalta són un pas important per reconstruir la història d’aquesta microgeografia urbana. És una continuïtat de treballs anteriors que aquest fotògraf ha fet els darrers anys a l’entorn de Barcelona, com Trabajo anònimo (2005), sobre l’última indústria metal·lúrgica a Can Ricart, al Poblenou; Sur l’herbe (2005-2008), en relació al festival Sónar; Futurismo (2010-2011), sobre la nova economia del 22@; 1888 (2012-2013) sobre les restes de l’Exposició Universal de Barcelona el 1988 o Litoral (2009), posant el focus en l’ampliació de l’aeroport i la plata del Prat de Llobregat.

Un treball impagable per la documentació detallada d’aquestes transformacions urbanes que fan ciutat. En el cas de la Plaça de la Gardunya el treball va més enllà del document, perquè es converteix en una mirada arqueològica i alhora crítica, que demana acabar amb les parts del projecte inicial que han quedat per fer, perquè aquest “cul de la Boqueria” sigui també “la ciutat de la gent”, títol d’aquella exposició que l’artista Craigie Horsfield mostrà a la Fundació Tàpies l’any 1995, amb imatges i retrats de gent significada de Barcelona barrejades amb rostres d’altres persones el nom dels quals no ens diu res. Com Walter Benjamin, Jorge Ribalta vol donar protagonisme als éssers anònims de la Gardunya aquells que en construïren la Història i la construeixen avui, habitant-la.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close