L’artista Paula Bonet (Vila-real, 1980) ha gestat vint-i-un diaris de viatge. Jerusalem obria un món per a l’autoconeixement que va continuar a Marroc, Romania, Nepal, Xile, Egipte, entre d’altres, fins a arribar a Jordània. Es tracta d’una capbussada a la intimitat (d’aquí que parlem de diaris i no de quaderns) que s’articula des d’un diàleg no superficial entre la creadora i allò que l’envolta i, a la vegada, d’un procés cognitiu i creatiu que ha evolucionat des de la mirada cap endins, reparadora, a la mirada cap enfora, social.
El 2021 Anagrama publicava La anguila, una novel·la de Bonet que expressa situacions de violència i de dolor molt dures des d’un posicionament distant i de control. Es tracta d’una obra que reivindica la figura de la dona com a subjecte, i no com a objecte, que trenca amb la invisibilitat, amb les pors i amb el silenci, que crida al món que és entès en masculí. Recentment, l’editorial ha fet públics cinc diaris de viatge de la pintora escriptora sota el nom de Los diarios de la anguila. Es tracta d’un projecte artístic i literari, atès que el diari esdevé una obra d’art en ella mateixa i s’acompanya d’un epíleg, que ens permet resseguir la mirada de Bonet i captar l’essència del món.
Envoltades de la violència i del dolor, però també de la llum del projecte pictòric dedicat a les dones ‘La anguila’, que s’exposa a l’agència CreatiBEty fins a la tardor i la qual es pot visitar amb cita prèvia, parlem amb Paula Bonet i obrim una capsa de nines russes.
Los diarios de la anguila comença així: “El blanco estaba lleno de impurezas”. Qui és l’agent contaminant de la teva obra?
És curiós perquè habitualment aquests agents contaminants són els que m’empenten a crear. Ja fa temps que soc conscient que el material amb el qual es fa la meva obra és el que aquests agents contaminants desprenen. El dolor, la ràbia i la injustícia que sento quan es produeixen certs fets que, en general, el context normalitza, invisibilitza. Realment, hi ha una maquinària complexa moguda per la mala fe tal com explica Rebecca Solnit. És habitual que tot aquest material o aquests fets que em desestabilitzen tinguin molt a veure amb la violència contra les dones.
Per què una anguila? Què et porta fins a aquest ésser viu?
Quan vaig començar a escriure La anguila, tenia la intenció de fer una novel·la que fos com aquest animal: carn que batega i que, quan l’intentes agafar, rellisca. Una vegada estava submergida en el projecte, vaig veure que aquesta metàfora era molt encertada perquè l’anguila és un animal que durant molt de temps va resultar inclassificable. Grans pensadors com Aristòtil o Freud van dedicar-se, durant anys, a investigar el sistema reproductiu d’aquest l’animal, un tema, el de la reproducció i la no reproducció, molt freqüent a la meva obra. L’anguila és un animal que muta i que fins a l’última mutació no genera els òrgans reproductors. Mutar per sobreviure, per adaptar-se al medi, m’anava molt bé per explicar la història.
Has escrit vint-i-un diaris de viatge. Què hi expresses? A qui t’adreces? Com han estat construïts?
Començo a escriure els diaris en un moment en què la feina em fa moure d’un lloc a un altre per assistir a fires i festivals literaris, principalment a Amèrica Llatina. Llavors m’adono que no soc capaç de retenir tot el que passa al meu voltant. Els diaris sorgeixen, doncs, com una necessitat de retenir, de parar el temps i de generar espais per a la reflexió.
Aquest primer exercici acaba transformant-se en una altra cosa quan descobreixo el plaer d’aquesta mirada pausada i decideixo marxar a Marràqueix sola amb la voluntat de fer el diari de viatge, de mirar, de ser el subjecte que mira i no l’objecte que és mirat. Per a una dona és bastant difícil assolir-ho i, quan sembla que ho has aconseguit, sempre hi ha quelcom que ho trenca: interrupcions, violències, que constantment apareixen. Escriure aquests diaris em fa ser subjecte d’allò que està succeint.
Fugir d’un despatx i anar cap a Santiago de Xile. Per a tu el viatge és una forma de fugida? Com són els viatges de Paula Bonet?
El primer viatge a Santiago, que va ser el 2002 i que havia de ser una fugida, es va revelar en una forma de trobada. És evident que els llocs on s’exerceix major violència són espais privats i familiars. La Universitat Politècnica de València, que per a mi era un espai segur, es va convertir en un lloc de violència. Aquesta fugida inconscient, impulsiva, va esdevenir una gran trobada per a mi. Era la primera vegada que entenia que estàvem sols i em vaig adonar que si volia ser feliç, havia de saber qui era i convertir-me en una persona que fos agradable, interessant…, poder-hi conviure. A la vegada, a Santiago vaig trobar un taller de gravat, em vaig relacionar amb un grup boníssimde gent i vaig trobar una comunitat excel·lent per compartir el procés de creació artística.
Parla’ns ara del procés creatiu de Los diarios… Què té més pes: el text o la imatge? Ens trobem davant d’un llibre il·lustrat o d’un llibre d’artista? Com el definiries?
Trobo que és més un llibre d’artista. De fet, no pensava publicar aquests diaris. Després de la duresa i del dolor de La anguila volia fer un llibre atractiu visualment, que no fos compromès, que mostrés una part més amable de la meva obra. El diari de l’Índia, per exemple, està ple de colors, de situacions alegres, inclús còmiques. Quan viatjo, prefereixo el carrer, em relaciono amb tothom qui puc i sempre passen coses interessants.
En un primer moment, havia de ser un llibre en què la imatge i la paraula estiguessin en un mateix nivell i per mitjà del qual cadascú fes una lectura molt personal. Finalment, aquesta intenció inicial no es va dur a terme i Anagrama va veure molt clara la connexió directa que hi havia entre els diaris i la novel·la anterior, malgrat que els diaris fossin previs. El conjunt dels cinc diaris publicats, un de Marràqueix i quatre de Xile, parteixen de material brut i no hi ha res impostat, cap revisió, cap mirada des de la distància. Es parla des d’un jo honest. Aquí hi ha idees soltes, reflexions profundes, impulsos, un pensament viu que s’està fent preguntes constantment. Ara que me l’he tornat a llegir, em sento molt lluny d’aquesta persona. Tant emocionalment com intel·lectualment estic en un altre lloc.
I sobre la tria: quins criteris heu seguit per escollir i publicar només cinc dels vint-i-un diaris? Què fareu amb la resta?
En els cinc diaris publicats estic sola i la mirada és més cap endins que cap enfora. Amb la resta no sabem què farem i l’escriptura no para de créixer. El procés encara està obert. També és interessant.
Com han estat publicats aquests cinc diaris: de forma íntegra, parcial, seguint criteris cronològics, temàtics? Es tracta d’una reproducció literal?
És la reproducció més literal que hem pogut fer si tenim en compte les dificultats tècniques. Hi ha un respecte immens cap a la imatge, no hi ha manipulació: l’edició és impecable. L’única cosa que hem fet ha estat presentar els quaderns de forma cronològica i no meditar res més.
Com és la Paula Bonet de Los diarios de la anguila? Com projectes el teu jo, de dintre, el diari, a fora, la publicació?
Partint de la idea que no pensava publicar-los, aquí hi ha una intimitat gens impostada. És complicat respondre això perquè si hagués sabut que aquest material seria publicat, no hauria fet el que he fet. De fet, després d’aquesta publicació, els diaris més recents que he escrit són concebuts amb una altra intenció, són entesos des de la idea de compartir processos. El diari de Petra, el més recent, ja no és un diari íntim, individual. Està fet pensant en com compartir aquesta experiència i no en les dues tonalitats i en l’abstracció amb què m’hauria expressat des de la intimitat amb la qual ho havia fet fins ara.
Afirmes que la pintura és una eina de reparació. Amb l’escriptura et passa el mateix?
Penso que em passarà, però és més fàcil que es doni amb la pintura perquè és allò que he practicat sempre. D’altra banda, l’escriptura em sorprèn tota l’estona. El que sí que he comprovat és que quan escric com quan pinto, és quan milloro el text. Encara hi ha cert control en l’escriptura, per això. La revelació per a mi és la pintura i gràcies al fet d’haver pintat he pogut traduir en paraules allò que volia explicar.
Què has heretat de les dones que vingueren?
D’algunes força, d’altres por. També ràbia.
Què deixes com a herència a les dones que vindran?
Molta energia. Perquè, de fet, el motor que m’ha impulsat a escriure La anguila són les dones que vindran. Vull que construeixin espais segurs que siguin reals, que no se sentin enganyades com moltes de nosaltres ens sentim.
Agressions camuflades en forma de lloances. En quin món vivim?
Per què costa tant mirar?
Som en un context ple de trampes, de violències, amb uns mecanismes complexes que les normalitzen i que les disfressen de coses bones. Vivim en un món molt injust per a les dones. Fa mal mirar.
Entrem a l’exposició que actualment es pot veure a l’agència CreatiBEty escoltant la veu del teu pare: “Quant d’amor hi ha en aquests embrions”. Com has viscut l’experiència de la no maternitat?
Aquest mural és només una part del conjunt i la manera com el va rebre el meu pare em va impactar molt. Em va semblar un regal preciós. L’experiència amb la maternitat ha estat dura justament per les imposicions socials que no et permeten plantejar-te si realment vols tenir fills. I aquí hi ha una nova trampa perquè estic segura que hi ha moltes mares que haurien preferit no ser-ho.
En el meu cas, he viscut l’experiència d’una forma molt mental perquè tenia la pintura per poder treure aquesta part més animal, més emocional i més abstracta. Em va anar molt bé llegir dones de diferents edats i nacionalitats, històries que parlessin d’aquesta experiència des d’altres àmbits: metgesses, llevadores, artistes plàstiques, escriptores, etc. El cuerpo feliz de Dacia Maraini em va ajudar a gestionar l’experiència viscuda. Després llegeixes Tienes que mirar d’Anna Starobinets i veus també com hem evolucionat a l’hora d’afrontar el dol gestacional. Entre unes històries i unes altres, les pintures i els gravats tan durs sobre els avortaments de Paula Rego, els textos tècnics de doctores que expliquen com han acompanyat aquest procés aconsegueixes ferramentes des d’un lloc tan pur, tan poc pretensiós, tan ple de conflictes també, que et fan créixer com a persona. Malgrat el dolor viscut, ha estat una experiència interessant per la qual tornaria a passar. Es va posar un mirall a realitats que no volia veure. Haver-les d’afrontar i afrontar-les et fan transitar un camí que et porta a un lloc millor.
De què ens parla aquesta mostra?
És un viatge sensorial en tres actes. La primera part és una mostra petita, petita, i es titula ‘L’herència’. Està vinculada a la carn, a aquestes malformacions i a la meva relació amb el cos, ja que es tanca en el moment en què el recupero, en què el cos torna a ser meu i em torna a donar plaer. Venen les ganes de tornar-lo a mostrar, em relaciono amb ell d’una manera molt semblant al moment previ de la gestació. Quan estava embarassada, sentia que no podia passar res al meu cos i la meva relació amb ell es va convertir en una cosa molt complicada: anava mutant i modificant formes en llocs que no podia entendre per més preparada que estigués. Es diu ‘L’herència’ perquè decideixo quedar-me embarassada quan es va morir el meu avi, la figura més important que apareix a La anguila. Representa la figura que es permet parlar amb una nena petita com si aquesta nena fos una persona que pensa, i no una criatura ximple. La mort de l’avi em va afectar molt i d’alguna manera era la forma de continuar amb ell, de donar a un ésser nou el que l’ésser vell m’havia donat.
La segona part és ‘La carn’ perquè també apareix la pell però des d’un altre lloc. La violència obstètrica, la violència social i els clixés a l’hora de tractar el dol gestacional són presents a ‘L’herència’. En aquesta segona part, però, les violències són més evidents: agressions, manipulacions, abusos de poder per part d’un home que aprofita que és home, que és gran i que té una càtedra per exercir la violència des d’aquest triple rol. A ‘La carn’ em volia allunyar de ‘L’herència’ pel que fa a la gamma cromàtica perquè tenia molt clar que la tercera part havia de ser blanca per ajudar a passar de l’infern al paradís. Aquesta segona part la vaig pintar amb els ulls tancats i amb les mans mentre pensava que tocava aquell cos que coneixia tan bé i que havia abusat de mi durant tants anys. El procés va ser fort perquè buscava l’abstracció tota l’estona, intentava que el llenç fos la pell, trencava amb la figuració.
A la tercera part, ‘La pintura’, la figuració desapareix definitivament. Està formada per cent metres quadrats de pintures blanques que endreço des del blanc més pur fins al blanc més negre. Gran part de les peces les vaig pintar a terra jugant amb els temps d’assecatge de la pintura.
De la “maternitat-deformitat-algrafia” a la “maternitat-pau-pintura”. Com ha estat aquesta evolució?
Ha estat lenta i m’ha permès fer el canvi del qual acabo de parlar. He pogut passar de la nàusea, de l’angoixa, del dolor de l’avortament, d’aquesta maternitat frustrada, a poder habitar aquest espai blanc. La pintura m’ha donat pau, serenitat i lucidesa en el moment d’afrontar-me amb la maternitat.
Quin és el teu lloc al món, Paula?
No ho sé. Hi ha molts llocs on m’agrada ser: un taller de gravat, un taller de pintura, amb la meva família… Però sí, penso que la pintura és un gran refugi per a mi perquè em dona la pau que em permet després relacionar-me en els altres llocs d’una manera sana.
