L’11 de juny del 1863, Julia Margaret Cameron va rebre una càmera fotogràfica com a regal del seu 48è aniversari. En poc més de deu anys, va fer més 1.600 fotografies, moltes de les quals va exposar, va publicar llibres i articles, i es va convertir en una de les retratistes més rellevants de la història. L’abril del 1867, va viatjar des de l’Illa de Whigt, on vivia, fins al comtat de Kent, per fotografiar l’astrònom i matemàtic John Herschel, amb qui mantenia una relació epistolar fluida per la fascinació que tots dos sentien per aquests aparells.
Julia Margaret Cameron espera impacient amb la mirada clavada en el ramell de gesmil xinès que hi ha sobre la taula de l’escriptori. El cruixit de la fusta dels graons de l’escala li indica que Herschel prompte es reunirà amb ella a la biblioteca, l’estança de la casa on ha muntat l’improvisat estudi fotogràfic. La cadència pausada dels passos procedents del corredor que s’escolen per davall de la porta evidencien l’edat avançada del model, un home alt, de complexió eixuta, rostre allargat i ulls clars que, tan bon punt hi entra, s’asseu a la cadira que Cameron ha disposat a prop de la finestra. El seu vell amic l’ha rebuda a Collingwood, la residència que té al comtat de Kent, amb la calidesa i la generositat de sempre.
—Perfecte! Veieu com jo tenia raó! Els cabells blancs acabats de rentar capten millor la llum! —Els remena amb la mà perquè paren tous i lleugers—. Un senzill truc que augmenta el contrast entre la claredat i la foscor. El clarobscur és tan important si vols captar l’atmosfera… Fins i tot atrapa la respiració…
El soroll de la llenya que crema a la llar i el toc llunyà de les campanes de l’església creen un ambient càlid i relaxat que fa oblidar la pluja persistent i els vuit graus de temperatura a l’exterior.
—I pensar que en bona part tot açò va començar quan vaig recomanar a Talbot usar l’hiposulfit de sodi per fixar les imatges sobre el paper! —comenta divertit Herschel mentre observa com la fotògrafa manipula els flascons que contenen els productes químics.
Cameron somriu sense apartar l’esguard de les plaques de vidre que està preparant amb el col·lodió. Com oblidar-ho. Ja han passat trenta anys des que es van conèixer a Capetown, a Sud-àfrica. Ella es recuperava d’una malaltia junt amb el seu marit, un prestigiós jurista amb productives plantacions de te a Ceilan, i Herschel catalogava les estrelles de l’hemisferi sud i la flora autòctona. Aquell home d’aparença tranquil·la era el responsable de la seua passió per la fotografia. L’amistat sorgida entre tots dos durant la seua estada en aquella ciutat va ser profitosa i estimulant. Herschel li va anunciar ple d’entusiasme l’invent de Henry Talbot en una carta que va acompanyar d’un parell de fotografies darrere de les quals l’astrònom havia escrit: «Aigua fresca per als llavis ressecs dels morts de fam».
Cameron ha vessat el col·lodió sobre una de les plaques de vidre i la balanceja lentament per tal que el vernís vescós i groguenc cobrisca tota la superfície. Una maniobra delicada, bruta i incòmoda fora del seu estudi, que li permet romandre absorta en els seus pensaments i recordar el dia que la filla i el gendre li van comprar una aparatosa càmera de fusta per pal·liar la soledat i la depressió. «Feu fotografies. La càmera us entretindrà!», posava la nota que acompanyava el regal. «Un bon consell. Vaig deixar de comportar-me com una mera observadora i vaig començar a crear. L’endemà vaig convertir el galliner de Freshwater Bay en un lluminós gabinet de vidre, vaig transformar la carbonera en una cambra de revelatge i vaig adquirir els estris i el material fotogràfic que necessitava per dur a terme la meta que m’havia proposat, fixar la bellesa que veia davant meu. Un desig complert!», rumia mentre submergeix la placa de vidre en la solució de nitrat de plata i tapa el recipient.
—Fa anys que prove de trobar la manera d’introduir el color en la imatge fotogràfica! —diu de sobte Herschel, que aliè a les cabòries de la seua amiga, espera pacient el moment d’actuar—. No hem de limitar-nos al blanc i negre! Recordeu quan us vaig escriure per comunicar-vos que havia obtingut imatges d’un blau Prússia profund?
Cameron assenteix. Vigila el minuter del rellotge que hi ha damunt del relleix de la llar i compta mentalment.
—Estic explorant el suc extret de pètals de flors, els colors suaus i delicats de les plantes! Extractes sensibles a la llum! Les anomene fotografies vegetals! —exclama l’ancià amb un orgull que immediatament es transforma en decepció—. La rosella carmesí va produir una imatge pàl·lida, d’un blau pissarra. He de continuar investigant! Però no sé per què… no serà un procés fotogràfic viable! No he descobert cap producte químic capaç de fixar el suc de les plantes… La imatge s’esvaeix sobre el paper!
Transcorreguts tres minuts, els suficients perquè es formen a la placa de vidre els halògens de plata sensibles a la llum, la col·loca al portaplaques, que introdueix amb prestesa a la càmera. Tot seguit, li embolcalla els muscles amb un mocador fosc, li torna a escarotar els cabells, desplaça una mica el trípode per tal d’acostar al màxim l’aparell al seu rostre, es cobreix el cap amb el drap negre i examina la cara de Herschel invertida a través de l’objectiu. Detesta els canons que regeixen el retrat social. Prefereix els primers plans que capturen i fixen allò que s’escapa a l’ull, temptejar els enquadraments. «Així! Majestuós! Enèrgic, malgrat l’edat! Emergint de la foscor! Com si fos un profeta de l’Antic Testament! La llum li brolla de la cara, dels ulls, dels cabells… Quan faça les còpies, aquest home, que ha observat perplex tants i tants fenòmens estel·lars, deixarà sobre el paper a l’albúmina un rastre similar al dels cometes! El desenfocament del rostre dotarà la imatge de moviment, li donarà cert alè de vida. El secret? No enfocar mai als ulls?», divaga satisfeta.
—Tinc ganes de veure el resultat! Confie que el meu rostre estarà envoltat de la boirina blanca que tant em fascina, la que transforma en poesia la vostra obra! —El to impetuós de Herschel es torna més afectuós quan detecta preocupació en l’amiga—. No heu de fer cas! Deixeu que la intuïció us guie! És el vostre segell personal! No ho hi renuncieu! Experimenteu!
L’eminent científic sempre li ha fet costat. Per això vol que siga l’autora del retrat que ha de lliurar a la nació. Sap que la seua genialitat l’excita desafiar els límits tècnics establerts, una actitud que provoca les crítiques furibundes dels crítics i els autors ortodoxos. Tanmateix, el disgusta que encara no haja après a digerir el rebuig dels seus detractors.
—Falta de cura en el procés fotogràfic! Això diuen! Que les meues imatges estan plenes de defectes, de taques, d’esquerdes en el negatiu, d’esgarrapades… Que no sé enfocar correctament! —respon irada alhora que aparta la tela negra que li cobreix el cap—. No han entès res! No vull enfocar «correctament»! Tan difícil d’acceptar és? No és falta de tècnica ni d’atenció. És una acció deliberada! L’única manera d’aconseguir imatges plenes de vida! Qui són ells per atribuir-se el dret a decidir quin enfocament és el legítim?
—Per això us he triat a vós, Julia! —Li agrada que reaccione així, la ràbia i la tossuderia farà que el resultat siga més brillant—. Perquè tracteu la càmera com un ésser viu, no com un objecte inanimat! Per a vós la càmera és un ésser màgic, voluble, imperfecte… Com nosaltres!
El model es queda quiet i, quan la fotògrafa considera que mostra l’estat d’ànim i l’expressió ideal, el so metàl·lic de l’obturador ressona en el silenci de la biblioteca.
