The Who, Love of Lesbian, Sopa de Cabra, Madonna, Tom Waits, Pearl Jam, Sidonie, Els Pets, Roger Waters, The Cure… La sala és fosca i ells brillen entre la multitud expectant. Amb les seves grenyes rebels, l’ombra d’ulls carbó, la seva expressió extravagant, encarnen el rock més pur. Al seu voltant, una barra de bar, un petit escenari i una vitrina amb revistes i fanzins. És l’exposició fotogràfica Rock Viu, que repassa quatre dècades de rock al Palau Robert.
D’entre tots els noms flagrants que pengen orgullosos a les parets, destaca el del fotògraf musical: Xavier Mercadé, autor de la mostra. El seu registre personal de concerts, afirma amb satisfacció que Mercadé ha assistit a 15.000 concerts amb la seva càmera com a fidel companya. Fet que condueix a preguntar-se, com ha estat possible fer una tria d’entre tant material? El fotoperiodista té la resposta: “Va ser una tria molt amarga perquè calia tenir en compte un seguit de condicionaments quant a fons i forma, que fan que moltes no puguin aparèixer a l’exposició. És complicat escollir quins grups s’inclouen, quins no… La veritat és que és un debat dolorós, perquè he hagut de deixar enrere fotografies que m’agradaria que hi fossin i no hi tenen un espai. Per exemple, dels Rolling Stones només podia triar una foto… Una! És un grup que venero des de sempre perquè reencarna el tòpic de sexe i rock’n’roll; en directe són extremadament bons; cada component té una actitud diferent i tots els seus temes són incunables.”
Des dels catorze anys Xavier Mercadé viu enamorat de la fotografia musical i del món que l’envolta. Confessa que mai oblidarà el concert de Keith Richards a la sala Zeleste de l’any 1992: “Tenia la part més stone, més rockera dels Rolling a dos pams. Li veia les arrugues, l’anell, els detalls… a una distància molt satisfactòria. En vaig sortir molt feliç”. A l’hora de prémer el botó màgic, Mercadé busca capturar els instants més representatius de les emocions que fan vibrar l’espai en què es troba. “Acostumo a començar pel públic, que està nerviós, en un estat expectant, ja que fa dies que espera al seu ídol. Veure’ls emocionats demanant les cançons és fascinant”. Mercadé assenyala que per ell el millor moment és l’inici del concert. “Quan comença l’espectacle hi ha de dues forces extremes: el públic que està esperant i el músic que ho està oferint tot a l’escenari, a més de tota la pantomima que hi ha al darrere”.
L’adrenalina i la passió que mou a Mercadé l’ha guiat a captar més d’un milió d’imatges carregades d’història i ànima rockera. “Hi ha concerts en què no saps què pot passar a continuació. Anar a veure La Pegatina és una agitació constant perquè la banda sembla que improvitzi; són imparables i fan passar bé a la gent i si per a fer-ho, han de fer petites representacions o s’han de tirar al públic, ho fan”. Al fotoperiodista li desagraden les bandes d’indie-rock dels noranta, que “es miren les sabates”. És fanàtic del moviment i això ho demostra en la seva obra.
La pandèmia ha sigut un cop dur pel sector musical, encara que Mercadé va poder caçar moments únics com ara concerts als terrats; els petits espectacles gairebé clandestins a Jamboree o a Heliogàbal; retratar els instants en què la cultura lluitava per seguir endavant, utilitzant els recursos possibles, per mantenir el batec de la música.
L’exposició Rock Viu, que es podrà veure fins a finals d’agost, és un homenatge al fotoperiodista musical barceloní amb més renom que, des del 1984 no ha parat de copsar el sentiment que vibra en les sales de concert, els camerinos i sobre l’escenari. Gràcies a ell, el rock és viu al Palau Robert.
