Pocs secrets queden per descobrir a la Barcelona del segle XXI. El projecte MATER. Casa Museu de la plaça de l’oli ve a revelar una Barcelona oculta, en un antic palau dels segles XI i XII, al barri de la Ribera. MATER de mare i de MARE TERRA, dos conceptes que s’uneixen aquí per crear un lloc d’acollida estable per a l’art. L’arquitecta italiana Valentina Asinari di San Marzano va adquirir aquest palau el 1997 i després de diverses fases de restauració l’ha obert al públic amb una mostra d’art dedicada als artistes que han tingut estudi o el tenen encara en aquest barri noble de la ciutat que queda per sota la Via Laietana i al voltant de l’antic mercat del Born. La mostra, comissariada per Alexia Sinoble, es titula Ultralocal: l’art del barri de la Ribera, Sant Pere i Santa Caterina des dels setanta fins al nou segle.
Ultralocal. L’art a la Ribera, Sant Pere i Santa Caterina des dels 70 fins al nou segle
Comissària: Alexia Sinoble
MATER. Casa Museu de la plaça de l’oli
Carrer de l’Oli, 4. Barcelona
Fins al 29 de juny de 2024
Parets de pedra, voltes, arcs, columnes de ferro, finestres interiors amb arcs de mig punt, ens envolten mentre passegem entre els murs de pedra vista i al costat d’un pou. Una gran vidriera a l’entrada ens rep, després de travessar la gran portalada de fusta plena de panys i forrellats antics, fruit de l’avatar dels temps, amb vestigis gòtics, renaixentistes i barrocs. Valentina Asinari ha posat tot el seu saber d’arquitecta que durant anys ha treballat a Barcelona, al costat d’arquitectes com Enric Miralles i Òscar Tusquets en la restauració d’aquest palau on va viure Leonor d’Aragó, cosina de Pere Cerimoniós i que va ser refugi del bandoler Joan de Serrallonga quan era la Fonda Hostal Girona. El pas llegendari d’aquest personatge generà l’obertura de la galeria d’art Joan de Serrallonga el 1976.
Sempre he admirat la capacitat que els arquitectes italians tenen de respectar el patrimoni i donar a les velles pedres un nou ús sense que es mogui ni un carreu. Valentina Asinari va voler trobar també el seu refugi, una casa, en aquest cas un vell palau, per viure i somniar. Un somni que traspassa a la seva filla Taifa perquè el faci créixer en el futur.
L’exposició Ultralocal desperta emocions. La trobada dels nombrosos artistes que freqüentaren aquest barri per treballar-hi o que encara hi tenen l’estudi creà un ambient de retrobament molt difícil de provocar en una Barcelona artística tan abocada al turisme i que ha deixat la creació local i els seus artistes als marges de les ofertes d’atracció de forasters.
Com s’ha devaluat la Barcelona que prometia ser a final dels setanta i anys vuitanta! Era la Barcelona que havia de florir després d’anys de franquisme i aquest era el barri que més prometia. Hi havia Zeleste, la galeria Maeght, ara convertida en MOCO, museu per a turistes, Populart, la galeria Mec-Mec, revistes contraculturals, la novetat que va significar els Marcs l’Art al costat del Born, i ja al final dels anys vuitanta la instal·lació de Metrònom al costat del Born, amb Artual, galeria Benet Costa i un munt d’estudis d’artista al seu entorn, amb vocació de crear un barri per a l’art. D’aquí l’encert d’una exposició com la que es presenta, amb 55 artistes, una nòmina que podria més àmplia, però que ja dona una idea prou completa del que volia ser aquest barri abans de les Olimpíades, on s’instal·laren molts artistes joves.
Moltes de les obres són de l’època en què els artistes vivien o hi tenien el taller els anys setanta, però cal recordar que la voluntat del sector artístic de convertir aquell sector del barri al voltant de l’antic mercat del Born es va fiançar més cap a l’inici dels anys vuitanta, quan semblava també que el mercat es dedicaria a l’art, com quan s’hi feien exposicions, bé una monogràfica de l’escultor Andreu Alfaro, bé la titulada Catalunya, la fàbrica d’Espanya. Molts artistes joves se situaren en aquell entorn on aterraren Rafael Tous i Isabel de Pedro a un antic magatzem de sucre que rehabilitaren i que es convertí en la Sala Metrònom a partir de 1983-84. Una fotografia de Leopold Samsó honora aquesta parella de mecenes d’aleshores amb una fotografia al costat d’altres visions fotogràfiques d’aquest barri que, juntament amb les de Marta Sentís, Humberto Rivas i Català Roca constitueixen una sensible aportació fotogràfica a la mostra Ultralocal.
Sorprèn l’actualitat d’algunes obres que no han perdut gens amb el pas del temps. Continuen parlant les escultures de Sergi Aguilar, la ceràmica de Rosa Amorós, la pintura de Luis Claramunt, l’esmalt escultòric de Maïs Jorba, la pintura escriptural de Robert Llimós, el monocrom de Chancho, les sedes murals de Kima Guitart, el Cafè Caracas de Francesc Artigau, la “Ley de Costas” de Perico Pastor i el bodegó de Xavier Serra de Rivera, entre altres. Artistes que s’han perdut pel camí i que ja no són entre nosaltres val la pena recordar-los, com el polifacètic Ocaña, els pintors Albert Gonzalo, Mateo Vilagrassa o Xavier Grau, amb una magnífica ceràmica, al costat d’altres artistes històrics que tenien el seu taller al barri com Joan Brotat. No hi podia faltar la presència de Miquel Barceló, Xano Armenter, Sanit Moix, Yamandú Canosa, Julián Alvarez, Antoni Miralda o Antoni Muntadas. Durant uns anys, el seu pis del carrer Comerç va ser conegut com l’Hotel Muntadas. La documentació de la galeria Artual, d’aires cooperatius, amb la revista del mateix títol acompanya les obres d’aquesta exposició que mostra una obra d’Enric Maurí, un dels seus artífex. Altres documents de galeries pròximes com la Mec-Mec, la Maeght, Benet Costa, i revistes com Àrtics, Ardi o De Diseño mostren l’efervescència creativa de final dels anys setanta i primers anys vuitanta. Però el barri ha continuat viu amb nous artistes que s’hi ha instal·lat, com és el cas de Marcos Palazzi.
La història recent de l’art al barri de la Ribera, Sant Pere i Santa Caterina mostra la vitalitat creativa dels artistes catalans emergents d’aquells anys, i de com majoritàriament han continuat amb les seves propostes, malgrat que els grans equipaments museístics han passat totalment de la història ultra local, de la intrahistòria que ha creat un teixit artístic molt ric, gràcies al qual Barcelona té creadors a escala internacional.
Saber valorar aquest caldo de cultiu que han creat els artistes, promotors, emmarcadors, mecenes, escriptors i galeristes en aquest barri, és el que ha sabut fer Valentina Asinari amb la recuperació d’aquesta casa-palau i Alexia Sinoble amb la tria d’artistes i la recopilació d’informació sobre aquest teixit artístic que fins ara ningú havia fet valdre.
