La crisi sanitària per la COVID 19 va deixar en suspens l’activitat expositiva, almenys en termes convencionals, d’arreu del món. A València l’IVAM i el Consorci de Museus s’han llançat a allò de tornar a la nova normalitat obrint les portes dels seus respectius museus. Com si es tractés d’un plegament temporal, les obres d’art romanen a peanyes i murs el visitant absent.
Orientalismes. La construcció de l’imaginari d’Orient Pròxim i el Nord d’Àfrica (1800-1956)
Comissaris: Sergio Rubira i Rogelio López Cuenca
Institut Valencià d’Art Modern
Fins a setembre 2020
Orientalismes. La construcció de l’imaginari d’Orient Pròxim i el Nord d’Àfrica (1800-1956) va ser de les últimes exposicions inaugurades a l’IVAM abans que tot passés. Es tracta d’una compilació immensa on 600 obres de setanta col·leccions diferents testimonien l’imaginari d’Orient i el Nord africà, aquell construït sota el caire d’Occident. Allò mirat i l’agent que mira. Una dualitat tan comuna com aclaparadora en el si de les construccions identitàries al llarg del temps. Pel que fa a ‘Orientalisme’ com a entitat, per una banda defineix una tendència que impregnà amb certa vehemència les disciplines artístiques. Per altra, remet a cert constructe polític- cultural fonamentat sobre la visió dominant d’una part del món sobre l’altra ocorreguda entre els segles XVIII i XX, coincidint amb el període històric d’imperialisme europeu.
Sergio Rubira i Rogelio López Cuenca, els comissaris de la mostra, es detenen en la naturalesa de l’ ‘Orientalisme’ com a dispositiu de construcció ideològica. De fet, el punt de partida el marca l’estudi homònim d’Edward Said, 1978, on analitzava el recurs de l’oposició com a mecanisme de definició. Un treball crític que obriria noves vies per a analitzar l’abast sociocultural del relat occidental dins la historiografia del postcolonialisme.
Orientalismes és una immersió guiada en un imaginari a primera vista aclaparador. Així ho va ser per als primers viatgers intrèpids que portaven a l’Europa més cosmopolita els vestigis d’una societat llunyana que prompte es convertiria en un ensomni. També és un relat ordenat cronològicament. De fet Rubira i López Cuenca subratllen el treball de selecció i combinació previ que ha donat lloc a la disposició museogràfica de la mostra. Una intencionalitat que posa al descobert el mecanisme i abast dels relats en el sí dels processos de construcció d’imaginaris col·lectius.
Al llarg de set sales amb obres calant murs i envaint espais com si es tractés d’un ganivet de curiositats, trobem facsímils originals, pintures i fotografies. Peces d’indumentària i audiovisual junt amb projectes d’art per a espectacles. Obres d’autors foranies en la seua majoria, però també de d’autòctons. Una diversitat de material que testimonia l’arrelament d’allò oriental en la cultura occidental. Tant llunyana físicament, alhora que diferent culturalment, com propera amb cada una de les peces que es mostren. Una presència que en conjunt, tot i subtilment, ha servit per a definir per contrast allò occidental.
El recorregut expositiu arranca amb els primers testimonis escrits, és a dir, amb exemplars de literatura de viatges tant en auge al segle XIX. En el vessant d’un Orient erotitzat s’interpretà l’empremta d’aquesta tendència en la moda de principis del segle XX. Fixant en l’horitzó referencial la indumentària de ‘Les mil i una nits’, ‘Aladí’ o ‘Simbad el marí’, models publicitàries i també ballarines explotaven la seua faceta més sensual amb vestits d’inspiració oriental. Bona mostra n’és el vestuari que va fer servir Tórtola València per a l’espectacle ‘Anitra’ el 1912 i que impregnaria no sols l’estètica sinó també els balls i gestos que aquesta executava, com constata el material publicitari exposat.
La mostra també es deté en l’episodi en què la tendència orientalista penetrà en les avantguardes artístiques. Paul Klee, August Macke o Louis Moilliet en algun moment de la seua trajectòria introduïren allò oriental als seus llenços. Així ho va fer Henri Matisse a l’hora d’executar les seues odalisques. O Pablo Picasso a Las mujeres de Argel, 1955, tan fascinat per la regió de Baya en Argèlia. L’orientalisme també solcà les campanyes de propaganda soviètica, arribant a la massa a través del cinema, primerament, i la publicitat.
Un punt i a part mereix l’espai dedicat a l’empremta d’allò oriental a Espanya. Partint de les representacions del regionalisme andalús i, més a prop, en la publicitat de la festivitat de Moros i Cristians d’Alcoi, Alacant. Entre la producció autòctona destaca la presència de bona part de les sèries de fotografies que José Ortiz Echagüe realitzà en temps del protectorat espanyol en el Marroc.
En definitiva Orientalismes. La construcció de l’imaginari d’Orient Pròxim i el Nord d’Àfrica (1800-1956) és un viatge, tan desitjat avui en dia, cap a altres realitats que tant de bo van o no van ser. Però que més enllà de les constatacions veristes importa perquè posa en qüestió la construcció d’imaginaris, revela els agents i mecanismes que h participen per a, tot plegat, apuntar sense vacil·lacions cap a la tesi de la dominació, com és aquest cas d’occident sobre orient.
