L’associació artística i sentimental entre Blai Mateu i Camille Decourtye és el millor que li ha passat a les arts escèniques catalanes en l’última dècada. Des d’aquells llunyans «Ï» i «Bèsties», que no han parat de sorprendre’ns, de meravellar-nos, traspassant fronteres a cada pas. Venen del circ, però no només fan circ. Tampoc no fan teatre. Ni dansa. I ho fan tot. El díptic format per «Là» (2018) i «Falaise» (2019) n’és la prova més contundent.
La pandèmia ha agafat els Baró d’Evel en un moment de forma extraordinari i, com diu Mateu en l’entrevista, ha estat un cop dur, «un tret en ple vol». Havien aconseguit entrar en els grans circuits teatrals europeus, sobretot el francès.
Però no es donen per vençuts, i ja preparen coses noves, que s’afegiran a una carrera amb molt sentit, amb peces que ja predeien el món al llindar del precipici al qual ens hi hem abocat.
