La xilografia és l’art reproductiu més antic que tenim. En el món occidental s’inicià en el segle XV, i durant prop de mig mil·lenni fou el sistema més habitual per a difondre imatges en llibres i impresos de tota mena. Quan a les acaballes del segle XIX es descobriren sistemes fotomecànics de reproducció gràfica, la xilografia deixà de ser útil, però es mantingué com a art pur, sense necessitar cap pretext per ser practicat. Entre nosaltres Torres-García, E.-C. Ricart, Obiols, Ollé Pinell, o més endavant fins i tot Joan Miró se serviren d’aquesta tècnica, mentre a França un altre català, Louis Jou, hi triomfava plenament. Molts més artistes aquí i al món no han deixat d’expressar-se a través d’ella.
Més d’un segle després d’aquesta reinvenció de la xilografia —allò que molts anomenen neoxilografia—, l’art en qüestió, sempre treballat en negatiu, ja que el positiu només surt en estampar-lo, encara està ben viu, si bé és discret, com mig amagat, sense la presència abassegadora de la pintura o altres tècniques molt més presents a les galeries d’art.
Ara arriba aquí –a la galeria La Maldita Estampa, de Barcelona, del carrer Aragó 112- la xilògrafa xilena Ximena Medina Sancho, que ha exposat al seu país, però també a la Xina, el Japó, Bulgària, Ucraïna, Austràlia, els Estats Units, Taiwan, i més a prop, a Portugal i a Astúries.
Ximena Medina Sancho. Desde el confín austral
Galeria La Maldita Estampa
C/ d’Aragó, 112, Barcelona
Fins al 14 d’octubre de 2022
És una dominadora absoluta d’aquest art, i en l’exposició que ara ha obert el posa al servei d’especulacions paisatgístiques: boscos, onades, muntanyes, volcans, que tradueix amb minuciositat i delectació, però també buscant-hi la pura plasticitat. Veient aquestes estampes, algunes de format força gran, pensem amb aquells xilògrafs, com Celestí Sadurní, Francesc Xavier Brangulí o Pere Mullor que al darrer terç del segle XIX feien aquelles perfectes traduccions d’imatges molt sovint a les grans revistes il·lustrades, i que eren capaços de representar només amb uns burins sobre matrius de fusta dura tota mena de composicions reals, amb llums, ombres i matisos que copsaven amb perfecció total.
Ximena Medina Sancho, que és professora de Belles Arts a la Universitat de Santiago de Xile des del 1986, fa el mateix però ara sense rendir servei a cap necessitat informativa, sinó només centrada en l’art per l’art. Intitula la seva exposició Desde el confín austral. Algunes de les seves estampes són camafeus, és a dir realitzades mitjançant la superposició de dues planxes complementàries entintades cada una amb un color diferent de l’altra, creant així una peculiar sensació com de relleu. En aquest sentit, molt didàcticament, a l’exposició mostra en un cas, al costat de les estampes, també la parella de matrius que li han servit per a fer una de les seves realitzacions més grans. Tanmateix, moltes altres de les obres exposades són només en negre, que en estampar-se sobre el paper blanc fa que totes aquelles parts, de vegades mil·limètriques, de la superfície de la matriu que han estat buidades o simplement esgarrinxades pel burí resultin blanques un cop estampades, com que no queden entintades, i conformin d’aquesta manera el seu entramat creatiu, que és el fonament essencial de l’art xilogràfic.
El pretext paisatgístic serveix a l’autora per a generar-li elements reconeixibles per a donar forma als seus gravats, que si prescindim de tractar d’identificar allò que representen ens aporten purament una trama impresa, filla per igual de l’art i de la traça, generadora d’aquell concepte mental tan poc definible, però ben perceptible, que se’n diu bellesa.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.