L’Escola Industrial de Barcelona és un bé de Déu modernista amb espais captivadors fets pels mags de l’enginyeria i l’arquitectura Joan Rubió i Rafael Guastavino. Tanmateix, els seus interiors continuen sent ben poc coneguts. El vestíbul, una meravella d’arcs helicoidals, està presidit per una estàtua de Josep Llimona anomenada el Forjador. Representa un obrer del metall, amb davantal de cuir i el tors nu, que sosté un martell i un cisell. El seu posat ferm però seré i la seva musculatura trempada per la feina li donen un aire olímpic. L’original rau al MNAC. Rèpliques de l’escultura, en pedra i bronze, es troben, a més de l’Escola Industrial, a la desolada Plaça de l’Univers, dins el recinte de la Fira de Mostres de Montjuïc, també al Parc del Nord de Sabadell i a la Plaça de Catalunya de Barcelona. L’escultura evoca i venera l’esforç de l’ésser humà per forjar el seu futur. Un clar i explícit homenatge al treball. L’obra va ser premiada el 1914 a l’Exposició Internacional d’Art de Brussel·les. Llimona, posteriorment, va oferir l’estàtua a Barcelona en homenatge reivindicatiu als obrers que treballaren a les obres preparatòries de l’Exposició Internacional del 1929.
En definitiva, el Forjador, inscrit dins del simbolisme modernista, és un heroi. Llimona va esculpir un altre heroi en aquella etapa madura, un Sant Jordi nu, amb llança, muntat a cavall, que busca les petjades del drac a Montjuic, com si fos un rastrejador iber. Dues estàtues belles i insòlites enmig d’un decorat escultòric urbà bastit amb pròcers i dames lànguides ferides de melangia. Qui sap si a hores d’ara El Forjador només es admirat pel col·lectiu gai, però es tracta d’un dels pocs emblemes obrers d’una ciutat de tradició industrial. Una escultura, al capdavall, ben escaient per peregrinar-hi avui que és Primer de Maig.
Precisament, la celebració d’aquesta festivitat es va originar com un dia reivindicatiu del moviment obrer internacional en la darrera sessió del Congrés Internacional Socialista, celebrat a París al 1889. La data va ser escollida per commemorar la vaga general convocada a ciutats nord-americanes i canadenques l’1 de maig de 1886 per demanar la jornada de vuit hores. A Chicago, el seguiment va ser majoritari. Només a una fàbrica, la McCormick, que feia maquinària agrícola, en va continuar treballant amb esquirols. A la sortida d’un torn de treball, es va produir un xoc amb els vaguistes, la policia va disparar i es van produir sis morts entre les forces d’ordre a causa de l’explosió d’una bomba. Com a reacció, es van detenir vuit manifestants que foren condemnats a mort. Condemna que s’aplicà a quatre d’ells. Van ser executats George Engel (alemany de cinquanta anys, tipògraf), Adolf Fischer (alemany de trenta anys i periodista), Albert Parsons, (nord-americà de trenta anys, periodista), August Spies (alemany de trenta-un anys, periodista) i Louis Lingg, (alemany de 22 anys, fuster), que es va suïcidar a la seva cel·la abans que el matessin. Són els coneguts màrtirs de Chicago. La repercussió internacional d’aquests fets va propagar la celebració reivindicativa.
Existia una vella reclamació per assolir vuit hores de treball, vuit hores d’educació i lleure i vuit hores de descans. Abans, les jornades laborals eren força més extenses i pràcticament no existia la vida familiar. La conquesta de les vuit hores de feina, s’aconseguiren per llei, oficialment, per primera vegada a Europa, a Barcelona, gràcies a la Vaga de la Canadenca.
Al 1919, es declarà la vaga a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com la Canadenca, a causa de l’acomiadament d’uns obrers. En solidaritat, s’afegiren els treballadors del ram del gas i de l’electricitat, i la ciutat comtal restà sense llum. Aleshores, va ser declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers van ser detinguts. Com a conseqüència d’aquesta repressió, també es declararen en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona. La premsa, al seu torn, quedà aturada per tal d’impedir que donés notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.
Després de molts estira i arronsa, la vaga general aconseguí la fita de l’establiment de la jornada oficial de vuit hores. La Vaga de la Canadenca va ser dirigida per la CNT i es va allargar un mes i mig. Es paralitzà el setanta per cent de la indústria barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. Les vuit hores laborals assolides van ser primer per al sector de la construcció i, poques setmanes després, per a tots els treballadors de l’estat espanyol.
Malgrat aquella conquesta majúscula que suposà una millora, en definitiva, per a les generacions futures, no hi ha cap monument commemoratiu d’aquell assoliment. Les xemeneies de l’antiga Canadenca, reconvertides, van continuar traient fum fins als anys vuitanta del segle passat. Les tres grans xemeneies són un símbol barceloní i també del Poble-sec. Actualment, però, l’espai està degradat i mig abandonat. Un passatge que hi discorre és diu de la Canadenca. Només un discretíssim rètol de l’ajuntament informa: En memòria i honor de les treballadores i treballadors de LA CANADENCA, que amb la vaga de 1919 van aconseguir la jornada laboral de vuit hores per a tots els oficis.
Davant un escenari de remembrança tan escanyolit, El Forjador de Josep Llimona s’erigeix com un dels pocs monuments de Barcelona que recorda amb dignitat i fermesa els herois anònims que van lluitar i es van sacrificar per les llibertats socials.
A Estats Units i Gran Bretanya l’1 de Maig mai no ha estat festa.
