El 1670 es publiquen pòstumament els Pensaments de Blaise Pascal, on hi escrivia: «Tota la desgràcia del món ve d’una sola cosa: de no saber quedar-se tranquil·lament en una habitació”.
És l’època de la gran expansió colonialista, de la revolució científica, quan l’home comença a imposar-se de manera sistemàtica a la natura i s’aixequen els fonaments de bona part de la crisi ecològica actual. Pocs anys després, el 1719, Daniel Defoe publica el que sovint es considera com la primera novel·la anglesa, Robinson Crusoe, ara excel·lentment editada a la col·lecció Bernat Metge Universal en una traducció tan meticulosa, pensada i reeixida de l’Esther Tallada que es mereixeria un premi: llegir en català amb tanta facilitat i plaer un text anglès de començament del segle XVIII és una proesa que no hauria de passar sense el reconeixement merescut. La història de Robinson és prou coneguda: el mariner acaba en una illa perduda després d’un naufragi i s’ha d’espavilar per sobreviure-hi. Bona part —potser la millor— de la novel·la és una descripció entretingudíssima de les peripècies del protagonista per domar —per civilitzar, més ben dit— natura i nadius. Des del confort de les nostres cases, ens alegrem amb ell de cada petita comoditat que arrabassa a la terrible intempèrie i patim amb ell quan el destí o les forces de la natura li fan males passades: la identificació amb “l’heroi” és gairebé instantània i una de les raons per les quals Robinson Crusoe és un clàssic que perdura al llarg dels segles.
Durant el confinament d’aquest hivern, l’artista i músic Ilia Mayer, isolat, com tothom, a ca seva, va començar a compondre una sèrie de cançons des de la idea de l’aïllament, amb l’electrònica i la veu tractada com a matèria primera: va imaginar-se una mena de robot abandonat i desgavellat a la deriva per l’espai, perdut en un tros d’asteroide, que li agrada cantar per espantar els mals i envia les seves cançons com missatges dins d’una ampolla sònica perquè arribin a les òrbites de mons llunyans, no perquè el rescatin sinó per compartir la seva solitud, perquè el seu cant tingui sentit. El disc que acaba de treure al segell Disboot es diu, com no podria ser d’altra manera, Robinson. Deu temes espaiosos on les melodies es despleguen amb parsimònia i comparteixen el mateix pla que altres sons més ambientals, un retrat impressionista de la gota que cau de l’estalactita, dels esclats distants de llum tornassolada a la superfície d’un sol, de la infinita deriva còsmica, de la veu rogallosa i melangiosa d’una forma de vida cibernètica i obsoleta, de l’ànima de les coses.
El botànic i assagista Stefano Mancuso explica que la piràmide evolutiva està equivocada de dalt a baix, que contra tot el que ens han explicat durant segles les plantes tenen sensibilitat (més de cinc sentits!), es comuniquen, i si la intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes, també ho són —ho exposa amb molta claredat a Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, publicat per Galaxia Gutenberg. Que si durant segles les hem considerat inertes, passives i indiferents és perquè volíem poder fer i desfer sense problemes de consciència.
*
El terra de l’escenari està cobert per un gran linòleum blanc. Al fons, una pantalla on s’hi projecten les imatges en blanc i negre d’un indígena que t’apunta, que apunta la fletxa de l’arc tensat a càmera. És un indi ianomami, gravat el 1979, que va impressionar a un nen xilè quan el va veure per la televisió i el va fer decidir que de gran seria explorador i viatjaria per tot el món. Al cap dels anys, Txalo Toloza sí que viatjaria per tot el món, però com a creador. En tàndem amb l’artista Laida Azkona, presenten Teatro Amazonas, la tercera part de la trilogia documental Pacífico. Si a Extraños mares arden, el focus era al desert d’Atacama, la indústria armamentista i l’art contemporani, a Tierras del Sud es fixaven en la lluita maputxe contra el capitalisme internacional representat per Benetton, a Teatro Amazonas desgranen les ràtzies de la indústria extractivista per saquejar impunement l’Amazònia. Des de mitjan del segle XIX, amb la febre del cautxú, passant per la Fordlàndia ianqui del 1944 fins a arribar al desgavell violent del Brasil actual de Bolsonaro, en Txalo i la Laida encarnen els testimonis entrevistats en la seva tasca d’investigació i ens expliquen com el capitalisme ha pres un dels grans tresors de la biosfera com a territori per expandir-se i aprofitar-se’n sense tenir en compte els seus habitants ni les conseqüències de l’explotació desaforada dels recursos naturals. Mentrestant, van construint, damunt del desert blanc inicial, tot un bosc meravellós de formes geomètriques modulars de diferents colors i textures pensades amb molt de gust i enginy per l’escenògrafa Xesca Salvà, que acabaran florint sota la il·luminació espaterrant de l’Ana Rovira. Com la resistència brasilera que “empata” (posava el cos col·lectivament davant de les excavadores per impedir la desforestació de la selva), Azkona i Toloza denuncien la barbàrie perpetrada per les multinacionals amb el suport total de les elits econòmiques de la zona, la donen a conèixer, i alhora, aixequen una nova selva dalt de l’escenari on hi tornen les bèsties i flors originals amb tota la seva força i legitimitat primigènia. Una crida a l’acció que emociona. Una gran tercera part d’una trilogia imprescindible.
L’última paraula la tindran els arbres.
Joan Brossa
