Si haguérem de triar un sol fenomen, un sol nom per explicar l’evolució del jazz a la València de les darreres dècades no dubtaríem: la resposta és Sedajazz. Aquests dies l’escola i el col·lectiu de músics està d’enhorabona, perquè celebra el seu trenté aniversari rebent el Premi d’Honor dels Premis Carles Santos per la seua contribució a la nostra escena cultural.
Abans de Sedajazz no hi havia orquestres de jazz estables a València, ni escoles, ni tampoc una pedrera de la qual isqueren els músics joves, que semblaven aparèixer per art de màgia. Hui, trenta anys després, n’hi ha més orquestres, més escoles i fins i tot més pedreres, però Sedajazz continua sent la referència i quasi res del que ha passat a la València jazzística del segle XXI podria explicar-se sense entendre el paper exercit per Sedajazz. Amb Sedajazz es consolida l’esforç col·lectiu al nostre jazz, i ho fa sense renunciar a cap dels colors i les inquietuds individuals de tots els músics que giren al seu voltant. Darrere de la marca trobem un músic gran, en tots els sentits de la paraula, generós, incansable i simpàtic que es diu Francisco Blanco, a qui tots coneixen pel malnom de Latino.
Als hiverns dels anys vuitanta València tenia una bona oferta de concerts i festivals de jazz, però quan arribava l’estiu i les nits s’allargaven, el jazz deixava pas als ritmes afrocubans de la salsa, aleshores de moda. La Fira de Juliol oferia actuacions als jardins Vivers dels consagrats del gènere encara vius: Celia Cruz i les orquestres de Machito, Tito Puente o Eddie Palmieri interpretaven una música contagiosa i alegre, molt influïda pel jazz però més ballable. L’experiència no deixà indiferents als músics valencians i arribà l’edat d’or de la salsa valenciana, amb formacions com Josito y la salsa guay, Castillo y su salsa, Ketetumbo o Sonora latina, grups als quals trobàvem sempre músics de jazz.
En eixos ambients musicals es guanyà el sobrenom i començà la seua carrera Francisco Blanco. Nascut a Bujalance en 1966 i resident entre nosaltres des dels cinc anys, Latino es va formar com a saxofonista a l’Agrupació Musical de Sedaví i al conservatori, i com a intèrpret de jazz als seminaris que aleshores substituïen les escoles. Cada vegada més interessat per aquest gènere, Latino va formar part de la big band Valencia Jazz, que dirigia el pioner Ramon Cardo, i va posar en marxa la banda Saxomanía en 1990. Però en 1991 creà, al voltant de la banda del seu poble, la Big Band de Sedaví, rebatejada després com Sedajazz Big Band, que es va convertir ja en el seu principal projecte.
Des del punt de vista musical, la Sedajazz Big Band era al principi una orquestra de jazz amb fortes inclinacions afrocubanes, orientades per col·laboradors de luxe com el trompetista i arranjador Mike P. Mossman, que havia escrit orquestracions per a la banda de Machito i tocat amb els Jazz Messengers i Horace Silver. Però molt aviat Sedajazz va organitzar també grups de dixieland, amb la intenció de mostrar la faceta més lúdica del jazz, sobretot al carrer. La diversificació d’activitats i estètiques, sense cap prejudici, ha estat una de les raons de la supervivència de Sedajazz durant tres dècades, i així ha anat impulsant iniciatives dels seus afins i han sorgit els projectes més personals, ja sense empremta llatina. Propostes de Perico Sambeat, Jesús Santandreu (Horn Flakes, 2012; Compendium, 2018), Albert Sanz (L’emigrant, 2015) o Víctor Jiménez (Sinergia, amb el grup Valmuz, 2021).
Els primers anys de Sedajazz foren de treball constant i consolidació d’un planter de músics. En Sedaví Latino es rodejà de músics joves, xiquets encara en alguns casos, molts d’ells alumnes de la banda, i amb l’ajuda de cursets i assajos els fou endinsant al món del jazz. El seu entusiasme va aconseguir que aquest poble de l’Horta Sud siga sense dubte un dels que ha donat més talent jazzístic per metre quadrat de tot el món. Per citar només els primers a arribar, tots nascuts a Sedaví: el trompetista David Pastor, el trombonista Carlos Martín o el saxofonista Vicente Macián, tres mestres dels seus instruments. Poca broma.
Al marge de Sedaví la llista de músics formats per Sedajazz podria ser llarga. Molts d’ells han fet els primers passos en una banda. Una de les coses que Sedajazz ha assolit, amb la seua experiència inicial i altres posteriors en diferents pobles, és que les bandes de música no miren amb recel al jazz. El que semblava un rival als ulls dels directius més tradicionals ha resultat ser un aliat, i així són cada vegada més les societats musicals que tenen tallers propis de jazz i una big band d’alumnes per diversificar la seua oferta musical.
El seminari de jazz i música llatina que preparaven quasi per a consum propi fou convertint-se en una de les principals activitats públiques de Sedajazz. Primer com a iniciativa local a Sedaví i des de 1999 allotjat pel Palau de la Música de València, coincidint amb el festival de jazz de la capital. Amb tota la paciència del món, Latino i els seus van aconseguir adaptar-se a les condicions no sempre fàcils de treball al Palau d’aquells temps foscos i el seminari anà consolidant-se, superant inclús uns anys d’itinerància. Concerts d’alumnes i professors enriquien el programa del festival. Per les seues classes passaren docents prestigiosos com Bob Mintzer, Jerry Bergonzi, Jack Walrath, Carmen Lundy i fins i tot Pat Metheny, però els valencians que anaven consolidant una carrera també es convertien en professors, com Perico Sambeat, Jesús i Felip Santandreu, Miquel Casany, Albert Palau o Toni Belenguer, tan vinculats tots ells a la trajectòria de Sedajazz. No podien faltar al cartell els representants del jazz llatí, clar, sobretot cubans com el pianista Iván Melón Lewis, el bateria Horacio El Negro Hernández o els percussionistes Yoel Páez i Miguel Angá Diaz. A més, de forma natural els seminaris començaren a incloure activitats musicals per a xiquets.
Amb el pas del temps, Sedajazz es va decidir a oferir tallers durant tot l’any i muntà una escola pròpia, que hui es troba en una alqueria al barri de la Torre. Allà al costat del nou llit del riu, envoltats per un paisatge d’extraradi dur i canviant, els jazzistes han trobat una comunitat acollidora i han iniciat diferents activitats amb el centre ocupacional, com un taller de música creativa per a col·lectius amb diversitat funcional.
Els darrers anys han vist la consolidació dels grups més joves de Sedajazz: la Big Band del Taller, la Jove Big Band i la Kids Band, sorgides al voltant de la seua escola i cada vegada amb més treball. Els més menuts de Sedajazz són captivadors, no sols per la precocitat sinó també per les seues habilitats, i si jutgem pel que escoltem, el talent del futur està garantit. El fenomen ens recorda inevitablement la barcelonina Sant Andreu Jazz Band, nascuda el 2006 i dirigida per Joan Chamorro —saxofonista baríton, per cert, com Latino—, reconeguda més enllà de Catalunya gràcies a l’èxit apoteòsic de la cantant i trompetista Andrea Motis. Però el cas de les bandes infantils de Sedajazz no és de mimetisme sinó d’evolució paral·lela i amb trets propis des d’arrels més antigues. Cap músic valencià ha arribat de moment a aquella popularitat, que entre nosaltres sembla un poc més difícil per la falta de cultura jazzística.
Latino sembla feliç i satisfet amb el que ha aconseguit per al grup i no ha posat molt d’interés en la promoció de la seua carrera personal. El primer disc al seu nom hagué d’esperar fins a 2006, i fou un encàrrec del festival de jazz de Xàbia: es tracta d’Around Mulligan, homenatge a Gerry Mulligan, un dels millors saxofonistes barítons, pensat també —com no podia ser d’altra manera— per a gran orquestra, on es presenta amb els seus còmplices habituals. I molt recentment (2021) ha firmat Empatía, encantador duo amb la pianista Kontxi Lorente. A la resta de les seues nombroses gravacions el nom de Francisco Blanco apareix en lletra menuda. Protagonista o no, el que porta fet donaria per a dues o tres vides de les normals: si el treball amb Sedajazz ja sembla aclaparador, més enllà ha passat deu anys en Presuntos Implicados, ha estat de gira amb Lola Flores, Armando Manzanero o Serrat i ha organitzat classes i seminaris en Sevilla i Alhaurín de la Torre, però també en Portugal, Mèxic, Palestina i Mozambique.
Una de les paradoxes de Sedajazz és que ha aconseguit eixir sempre de les crisis amb energies renovades. Això seria difícil d’entendre sense conéixer la personalitat de Latino. Si falten agències que s’ocupen del jazz valencià, ell crea un catàleg de grups i els promociona. Si cauen les discogràfiques, Sedajazz posa en peu el seu segell propi. Si no n’hi ha festivals, ells se’ls inventen o els fan a casa seua. Aquesta mentalitat és contagiosa i mai falten els músics disposats a col·laborar i arriscar-se. Molts s’integren per a sempre en l’equip. El desaparegut trombonista Toni Belenguer, estretament lligat al projecte, li va dir fa un temps al periodista Juanma Játiva que Sedajazz era una manera de viure. Toni tenia raó. En tot cas, esperem que el premi que ara els dona la Generalitat ajude a fer que l’aventura puga continuar en marxa sense necessitat de tantes heroïcitats. El col·lectiu de bojos pel jazz del barri de la Torre s’ha guanyat el dret a l’estabilitat.
