Àlex Blat, cantant i cap visible d’una de les formacions capdavanteres del pop-rock al País Valencià, Tardor, es va trobar amb un grapat de composicions concebudes en temps de pandèmia més aviat personals, que s’escapaven d’alguna manera de l’òrbita del grup nodrissa. Les va enregistrar, amb cocció lenta. I el resultat ha estat un primer i engrescador treball en solitari, ‘La veritat’ (Primavera d’Hivern, 2021), la versió entre folk i autoral, a més d’introspectiva, de l’artista.
Ens trobem en la simbòlica plaça Doctor Collado de València, en la terrassa del Café Lisboa, dies abans de començar a presentar el disc en directe, el 23 de setembre al Centre Cultural la Beneficència, dins de la Fira TroVAM, fent cartell amb Gem. Fa un dia plenament estiuenc. Les terrasses i carrers bullen; si no fora per les mascaretes de la gent que passa, seria senzill oblidar que vivim encara enmig d’una pandèmia. La realitat, tanmateix, és la que és. Parlem una mica com la covid-19 ha condicionat l’activitat artística, però també de la necessitat de no perdre de vista la malaltia. “Jo soc dels que aposta per no baixar la guàrdia”, dictamina, segons abans d’engegar la gravadora i, ara sí, començar a parlar de La veritat.
—Potser no arreglarem el món, però Àlex Blat el fa una mica més agradable.
—Gràcies. Què t’ha semblat el disc?
—M’ha agradat.
—Sí? És un disc senzill, sense molts artificis, essencial. Ho veig com un disc de pop acústic folk, una cosa així. De vegades em pregunten si em considere cantautor, però pense que no és exactament un disc de cançó d’autor. Sí i no.
—Hi ha versions d’Ovidi Montllor i Silvio Rodríguez… És un disc de pop-folk, però conté trets de cançó d’autor.
—Totalment. M’agrada que hages fet referència a les versions, perquè és un tema que m’agrada precisar. Són dues figures, òbviament, que em generen un respecte absolut, però que han estat referents, ídols, més dels pares que no meus. Però he crescut escoltant-los en el cotxe, a ells i a altres com Víctor Jara. Em vaig ensenyar a tocar la guitarra amb Lucho Roa. I les primeres cançons que tocava eren de Jara, Mercedes Sosa, Pablo Milanés… Això s’ha quedat, però no és la música que escolte habitualment. El que sí que m’abellia era retre homenatge a aquests referents i dur-los a un terreny pop.
—Té sentit des del moment que rebaixes l’electricitat.
—En el context de Tardor no tenia molt de sentit fer un disc així. Aquest disc no és una cosa molt pensada, és la conseqüència que quan esclata la pandèmia no podem assajar junts. Tinc a casa la guitarra, m’abelleix fer les cançons i les faig. I després Cesc [Domènech], que és el bateria de Tardor i mànager tant del grup com del projecte en solitari, em va suggerir que les gravara. Fora dels decibels de Tardor, en un registre més acústic, em sent còmode. De fet, hi ha cançons de Tardor que són més acústiques com “Cursa de cavalls” o “Carta a mi mateix”, però en un disc del grup puc posar-ne una, més no. En aquest disc he tingut llibertat total, tant en la música com amb les lletres, podia fer-les sense tenir un pensament més col·lectiu. M’ha resultat molt interessant tenir aquesta llibertat absoluta.
—Tot i ser un disc en solitari has necessitat d’un còmplice, Guillermo Sanz. Ell ha fet de productor i entre els dos heu tocat pràcticament tots els instruments…
—Tret dels pianos, que els ha tocat Pau Paredes i el cello, que el va tocar Alicia Giner.
—Com ha estat el procés?
—Guillermo és el tècnic de so de Tardor i, a més, és productor i enginyer. Algú a qui sempre he admirat molt, perquè és una persona molt meticulosa, una de les més perfeccionistes que conec. I també en aquest experiment m’abellia eixir del que haguera estat més previsible, com ara gravar amb Tono [Hurtado], baixista de Tardor. Gravar amb Guillermo era posar-me a prova i ell em podia aportar molt, a més veu la música com jo la veig, no pren les decisions en funció d’allò que s’estila. No està desvinculat de l’actualitat musical, però no és esclau d’ella. Va ser un procés molt intens, perquè vam estar gravant uns mesos, vam començar amb les demos a finals de desembre i acabàrem el disc al març. No de continu, però van ser molts dies de gravació, més que amb els discos de Tardor, cada so s’ha treballat amb un nivell gran de meticulositat. Potser la gent no ho percebrà, o sí: hi ha poques coses sonant, però amb molta personalitat. Això és el que volíem, portant a l’extrem el concepte de menys és més. Va ser extenuant però molt satisfactori.
—Hi ha un instrument molt significatiu en el disc, la mandolina. Com sorgeix la idea?
—És significatiu en molts sentits. L’hem utilitzat d’una manera conceptual. La mandolina m’agrada perquè vincula el folk mediterrani amb el folk americà, el country i el bluegrass. El disc té coses d’ací i d’allà i per això volíem gastar aquest instrument.
—“Declaració d’intencions”, la cançó que obri l’àlbum, és un cant al positivisme. Després, en un altre tema, “No seria jo”, dius que si enviares la gent a pastar fang, no series tu.
—[Riures] “Declaració d’intencions” és una cançó positiva, sobre adonar-nos que els maldecaps que tenim de vegades no són tan importants com pensem. I que al remat, allò més important són els vincles que teixim i les sensacions i emocions que generem en la gent amb què ens relacionem. Amb això ens quedarem tots els que passem per la vida. Aquest era el missatge. Hi hagué un moment de la pandèmia en què tot eren morts, un miler de defuncions cada dia a tot l’Estat… Vaig deixar de veure les notícies, perquè m’entristia moltíssim estar en contacte amb aquella realitat de patiment. Llavors, vaig voler reflexionar sobre les coses que importen, sobre els últims pensaments de les persones que marxaven. Pel contrari, “No seria jo” és una d’aquestes cançons personals, molt personals, que en Tardor no haguera escrit, un exercici d’autoafirmació, però plantejant els dubtes que tots tenim. I soc una persona que em costa esclatar amb la gent, fins i tot quan hauria de fer-ho. Hi ha una certa contradicció entre aquestes dues lletres que està latent en tot el disc, en cançons com “La veritat”.
—Anava a preguntar sobre això, perquè “La veritat”, a més de ser un tema musicalment molt poderós, parla de com de contradictori és tot, fins i tot des del punt de vista de la creació: el talent pot fer-te perdre la humilitat, però un excés d’humilitat pot sepultar el talent, dius. I confesses que no saps on està l’equilibri.
—No. No saps on està el punt per no caure en el narcisisme, l’egolatria, la vanitat… No m’agrada la gent pretensiosa, però potser de vegades, per fugir d’això, no li dones la importància a les coses que fas. Preferisc no passar-me, conservar els peus a terra. Però és una reflexió interessant que podem vincular a qualsevol cosa: un escriptor que no creu en el que fa, no escriu; un músic que no creu en el que fa, no crea cançons. Però al mateix temps hi ha gent que potser no sap que no és tan bona creativament com creu.
—Sí, però és una reflexió que no es fa. I menys encara en públic. Tu has tingut la valentia de fer-ho.
—Perquè si la fas sembles un egocèntric. Però és un pensament que, qui més o qui menys, tots hem tingut. Tothom dedicat a la cultura s’ha plantejat en algun moment si té el talent suficient, si paga la pena continuar, si a algú li interessa el que fem. I no passa res per manifestar-ho. En aquest disc he pogut fer aquestes reflexions, fins i tot posant-li un títol com La veritat, que el productor em va dir si no seria com molt vehement. Però la veritat com a tal no existeix, fins i tot el mètode científic està sotmès a dubte en algun moment.
—Bé, el que passa és que el títol té un cert component irònic.
—Exacte, totalment. És una xicoteta provocació, en la línia de les que puga fer jo, tampoc no soc un gran provocador. Titular un disc La veritat i cantar “Vull que comprem una casa” [en referència a una cançó de l’àlbum Patraix] són les provocacions màximes que arribe a fer [somriu].
—Tot, acompanyat d’un concepte visual bonic però amb un punt ambigu.
—Sí, té un regust de nostàlgia, amb una foto analògica amb joguets dels 90, quan jo era menut. En la línia del disc, que té molts pocs elements digitals, totes les bases rítmiques estan gravades amb sons molt orgànics…
—En “Jessica” també?
—En “Jessica” hi ha sons digitals de teclats, però la base rítmica està feta amb la fusta de la guitarra, òbviament equalitzada. Però tampoc no hem agafat un sampler digital. En la resta, hi ha caixes de plàstic, colps a la paret, colpets d’un bolígraf, palmes… En “Declaració d’intencions” el que hi ha són passes en terra i palmes. El concepte era fer colps amb el cos i contra elements físics. I ací Guille s’ha sentit molt còmode i hem gaudit molt fent-ho.
—En temps de postureig i velocitat, fer un elogi de no fer res i gaudir de coses senzilles com les llums de Nadal té un punt contracultural.
—Sí… Cada vegada ens costa més no fer res, ens sentim malament. Perquè si estic tocant la guitarra ja estic fent alguna cosa. Per a mi, el més semblant a no fer res és jugar a videojocs, una activitat alienant, en la qual no pense. Per a mi llegir té un altre component, un cert grau de concentració i assimilació. Quan no estic fent res, em sent malament i crec que ens passa a tots. El meu iaio es tombava baix d’una garrofera i pensava en les seues coses. Però si estem permanentment rebent estímuls no tenim temps per a pensar. Recorde de menut les hores d’avorriment que estimulaven la imaginació: podia estar amb el meu germanastre amb un palet, fent sorolls, com si el palet fora no se sap què. Avui en dia, pots veure un xiquet de dos anys amb una tableta jugant al Candy Crush. Aquest estímul permanent potser tindrà alguna conseqüència en el futur; no ho sé. En tot cas, totes les reflexions del disc sorgeixen en algun moment de no fer res, d’estar tombat i pensant. Pensa que, quan la pandèmia, es va reduir el forat de la capa d’ozó. Que els humans parem fa que el món millore, el món no ens necessita, li fem mal. Això ens hauria de fer-nos reflexionar.
—“Jessica” és una cançó que musicalment no m’atrau, la trobe massa directa, però té un concepte bonic, parla de per què la teua estimada no tenia encara una cançó amb el seu nom. És una gran declaració d’amor.
—[Riu] Hi ha moltes cançons molt més grans i genials que aquesta que porten el nom de les persones per a les quals estan fetes. Ella és una persona molt introvertida, que no li agrada gens i li fa vergonya que en un concert la puga mirar o cantar-li. Per això, per no carregar-la en excés de profunditat, vaig fer una cançó com de musical americà, més naïf, més innocent, la funció principal de la qual era dir el seu nom. Era un poc la idea. Guille deia: “Aquesta cançó ha de saber a gelat de maduixa i vainilla”. I d’ací el to fresc, alegre, de transmetre la sensació fluorescent de l’enamorament. És cert que, estilísticament, és una cançó diferent, que tampoc no haguera posat en un disc de Tardor. Ací podia fer-ho. Era un experiment que té el seu paper en el disc, com “La meua”.
—“La meua” és un altra cançó molt diferent, amb una lletra que sembla naïf però que té més profunditat que no sembla. I a més, l’embolcall musical transmet molta solemnitat.
—Quan escric, m’agrada que l’aparença siga molt senzilla, però que després, si furgues una mica, no ho siga tant, que hi haja reflexions complexes fetes amb un llenguatge senzill. Potser perquè el primer poeta que vaig llegir va ser Benedetti, que és un gran referent literari per a mi, però la idea era ressaltar allò que tinc i que és el que he d’estimar. I musicalment volíem donar-li un toc èpic, molt solemne, sobretot en les parts instrumentals, però a través d’una instrumentació senzilla: veus, mandolina i violoncel. No hi ha res més. És una cançó com més experimental, amb acords en sèptima que no sol gastar… I una melodia que remet a Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o, fins i tot, a Feliu Ventura. Un dels primers discos en valencià que vaig escoltar, quan tenia dotze o tretze anys, va ser Estels de tela, de Feliu.
—No sé si eres conscient, però has celebrat el desè aniversari de Tardor amb un disc en solitari.
—[Riures] Completament, la nostra primera maqueta és del 2011, però, atesa la situació, vam decidir celebrar l’aniversari l’any vinent, amb el proper disc i amb alguna cosa potent. Un diari va publicar que anava a deixar Tardor, sense preguntar-me! [Riu] I hi havia gent que em preguntava pel tema… A veure, ara mateix no sé si tindré molts concerts o pocs. En certa mesura afectarà, hauré de compaginar-ho, però són projectes molt diferents. És cert que hi ha un vincle, la veu és la mateixa… Potser en estar més exposada li done uns altres matisos, has de cuidar certs girs, però el nexe és clar. Tampoc no he volgut allunyar-me al màxim de Tardor. I el fet de debutar en solitari i ja tenir programats concerts és perquè ajuda tenir una trajectòria prèvia amb banda. En tot cas, en els directes no vull fer un acústic de cantautor, amb guitarra i veu, faré un espectacle diferent: portaré dispositius per gravar bucles, sons, els ritmes els gravaré en directe, tinc pedals per fer harmonies de veus… Vull fer una cosa complexa, segurament em complicaré la vida perquè llançar els loops requereix molta concentració; si t’equivoques cau la cançó, però crec que valdrà la pena.
