El Museu de Belles Arts Gravina (MUBAG) acull l’exposició ‘Dones entre Renoir i Sorolla’. Joaquim Vayreda, Santiago Russinyol, Ramon Casas, Modest Teixidor, Ricard Canals, Antonio Utrillo, Joan Brull, Isidre Nonell… Mans exquisides que pintaren i esculpiren el luxe d’unes burgeses que avui reconeixem en una societat de consum.
Dones entre Renoir i Sorolla
Comissària: Helena Alonso
MUBAG
Alacant
Fins el 27 de març
El MUBAG commemora el seu vigèsim aniversari amb l’exposició Dones entre Renoir i Sorolla, comissariada per Helena Alonso. Tal com predica el títol, una acurada selecció d’autors declara una voluntat de projecció internacional. Entre l’espai que abracen Renoir i Sorolla, figuren firmes exquisides de les Belles Arts: vestits i ornaments de luxe de salons benestants i bones famílies burgeses; patrimoni nacional.
El luxe, entès des d’un punt de vista tradicional, implica individualitat i exclusivitat, gairebé aristocràcia, i fonamentalment és car. D’una banda, parlem de la manera de viure d’una classe social alta o acomodada, com ara la burgesia. Les senyores tindran un temps lliure de què no disposen la resta de dones i probablement es mouran en cotxe. D’altra banda, ens referim als objectes de luxe: productes fets a mida o únics, alguns de refinats, uns altres d’ostentosos, de bona qualitat… Direm que tothom no pot permetre’s luxes. Això sí, hi ha qui considera que el bon gust és necessari.
La indumentària manifesta la pertinença a una determinada classe social. La dona vist roba de gust i preu elevats. En Hivern (1914) de Ramon Casas, ella llueix adinerada, a la moda de l’època per anar al teatre o a la plaça de bous. Ho veiem en Eixida d’un teatre (1900-1910) de Romà Ribera i A la llotja (1889) de Josep Llovera. Elles exhibeixen el poder econòmic del marit, el seu estatus, i les filles es presenten en societat. A més a més, el fet de celebrar la bellesa femenina en festes, dinars i sexe, sobretot la d’artistes, també s’associa al luxe.
Ara bé, entre la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, ataüllem un canvi en la concepció de «luxe» per influència de la industrialització i l’adveniment de les marques. Parlem d’un «luxe democratitzat». Identifiquem uns objectes de consum produïts en sèrie que pretenen excel·lir entre els de la mateixa espècie. Tot seguit, indústria i art acabaran per entendre’s.
Els capitalistes de la Revolució industrial ansien beneficis. La falç en una mà i els cascalls i les espigues fermes de blat en l’altra: la deessa Ceres és a la sala. La iconografia de l’abundància ha transcendit. La Segadora (1850) de Martí Alsina recorda en postura i vestuari aquella Abundància (1630) de Rubens. La composició d’Alsina presenta un aspecte de cornucòpia. Les figures al•legòriques clàssiques, imperials, colonials, travessen el regionalisme i el nacionalisme fins arribar a les mans burgeses. Heus aquí un progrés de regust neoclàssic. Les imatges podran variar, però el relat és més o menys el mateix.
A la segona planta del MUBAG, ens donen la benvinguda els retrats pinzellats i cisellats d’una burgesia puixant. No poden faltar en uns temps que concedeixen a l’individu un especial valor incipient. Fotògrafs i pintors intercanvien coneixements i rebaixen costos. Els retrats constitueixen una font regular d’ingressos per a l’artista. Algunes retratades romanen sense nom: Retrat de dona (1900) de Carles Pellicer i Retrat de noia (1906) de Ricard Canals. D’altres les coneixem: Retrat de Totote (1919) de Manolo Hugué, Retrat de la pintora Mme. Guy Lentif (1920) de Josep Clarà o Portrait de Mme. Claire Goll (1923) de Josep de Togores.
Però, les cases burgeses no reben de bon grat totes les retratades. En contraposició al luxe, la pobresa: Isidre Nonell, retratista de la misèria, pinta gitanes. Fins i tot, s’enamorarà d’una i acudirà al poble on viu amb el seu marit per rescatar-la. Arran de la visita als cretins de Caldes de Boí, s’esdevé un punt d’inflexió en l’obra de Nonell. El telefilm La dona del segle (2019) de Silvia Quer barreja realitat i ficció sobre aquest amor. D’ara endavant, Nonell dibuixarà miserables que defugen el folklorisme. Malauradament, això no agradarà els compradors. No és el mateix la idealitzada Gitana (1881) de l’alcoià Llorenç Casanova, més aïna costumista, que les gitanes de Nonell. Les seves creacions no s’adscriuen als corrents artístics dels seus coetanis.
Dones entre Renoir i Sorolla és un passeig entre les burgeses d’una època amb les quals avui ens identifiquem en molts dels seus aspectes, que aleshores eren un luxe. Quan Ramon Casas pinta Descans dels ciclistes (1896), es posa de moda entre la burgesia el passatemps d’anar en bicicleta. En l’esmentada obra observem la zona alta de Barcelona.
Mens sana in corpore sano. Hi ha uns altres luxes de les burgeses: llegir i escriure. Discursos com aquell que pronuncia Vicent Blasco Ibáñez quan ingressa en la francmaçoneria el 3 de desembre de 1888 freqüenten el republicanisme i el lliurepensament: anticlericalisme i escola laica. Critica l’hegemonia del clero en l’educació i fa alguns comentaris sobre la dona i la xicalla al respecte. Els considera acaparats pels integristes catòlics. L’educació és una font d’ideologia i la dona és una fidel propagandista de les idees més transcendentals (i també una consumidora potencial de lletres, cultura). Educa les creences dels seus fills des de ben menuts, «las filas de los soldados del futuro». Per tant, l’educació de la dona és un terreny que interessa conquerir. Cal fer-se amb el confessionari i el col·legi per elevar la dona i la prole al lloc que els correspon, però ella “nos maldice llena de horror, y el niño, cuyo cerebro pretendemos envolver en los fulgores de la luminosa antorcha de la ciencia, nos contempla lleno de miedo como si fuéramos seres malvados y sobrenaturales”.
Durant l’estat liberal del xix, l’educació és un instrument per a les classes mitjanes i altes de la societat, els essencials del sistema representatiu. Les tasques de l’educació són capacitar per afrontar la futura professió i infondre en els ànims l’ideari liberal per tal d’aconseguir la integració política i forjar la consciència nacional. L’estat liberal necessita una instrucció, no com un dret dels ciutadans, sinó como un dret de llibertat per limitar el poder estatal. El liberal es recolza en la llibertat de creació i crea alternatives a l’activitat educativa de l’Església. Ben entrat el segle XX, pràcticament totes les dones ja sabríem llegir a les nostres terres.
