Peter Harnden (Londres 1913 – Cadaqués 1971) i Lanfranco Bombelli (Milà 1921- Cadaqués 2008) són dos arquitectes amb una obra d’una elevadíssima qualitat, però alhora sorprenentment desconeguda tenint present que una part significativa està construïda a Cadaqués. La trajectòria professional d’aquests arquitectes és singular, ja que van passar de ser uns dels primers arquitectes globals -a finals dels anys 50 del segle XX- a tenir una obra ultra local.
Als inicis Harnden i Bombelli van treballar principalment pel govern dels EUA, en el context de la Guerra Freda, per divulgar la cultura i indústria americana arreu del món. Així, des del seu despatx situat a l’ambaixada americana a París, van construir pavellons i organitzar exposicions des d’Osaka (Japó) fins a Montreal (Canadà) passant per a les principals capitals europees i del nord d’Àfrica.
L’any 1956, tornant d’un viatge a Madrid, aconsellats pel seu amic Coderch, van fer parada a Cadaqués i van quedar encisats amb la població empordanesa. Aquest fet provocaria un canvi en la seva trajectòria professional i vital.
Al final dels anys 50, aquest petit poble de la costa catalana estava quasi deshabitat amb moltes de les seves construccions mig abandonades a conseqüència de diferents crisis que patiria com la plaga de la fil·loxera (a finals del segle XIX), la guerra civil i la posterior dictadura. L’aïllament geogràfic de la població faria que el boom del turisme també tardés a arribar, però l’autenticitat de Cadaqués, la singularitat del Cap de Creus i la seva particular llum afavoriria l’arribada de molts artistes de primer nivell en aquest poble situat, en paraules del poeta Vicenç Altaió, “a la fi del món i a la fi de l’art”. Cadaqués és conegut, sobretot, per ser la residència de Salvador Dalí i és on des de 1958 i fins a la seva mort el 1968, Marcel Duchamp passava les vacances estivals. A aquests artistes se sumaren d’internacionals com Man Ray, Hamilton, Roth, Cage, Cunningham, Matta, Tinggeley i nacionals com Ràfols Casamada, Tharrats i Corberó entre d’altres. Cadaqués en aquell moment es convertí en un centre cultural internacional de primer ordre.
Harnden i Bombelli trobarien aquí un petit oasi cultural que els portaria a tancar el despatx de París el 1962 per traslladar-lo a Barcelona i estar així més a prop de la població empordanesa. Aquí els dos socis construirien, seguint els criteris de l’arquitectura moderna, nou cases perfectament integrades en l’arquitectura austera i vernacular del lloc que són nou lliçons d’arquitectura.
Una d’aquestes cases va ser la de l’escultora americana Mary Callery.
Mary Callery nasqué a Nova York el 19 de juny de 1903. Es crià a Pittsburgh i es formà durant quatre anys (1921-1925) a l’Art Sudents League de Nova York. Es traslladà a París l’any 1930 on va descobrir l’obra de Maillol i on va conèixer a Picasso -de qui es diu que fou amant- Henri Laurens, Chistian Zervos -l’editor de Cahiers D’Art-, Henri Matisse, Fernand Léger i Marcel Duchamp. Amb aquest últim viatjà a Cadaqués l’estiu de 1933 per visitar Salvador Dalí.
L’any 1940 tornà a Nova York on, el 1944, realitza la seva primera exposició individual en la galeria Buccholz. Entre els anys 1943 i 1949 realitza una sèrie de col·laboracions amb Fernand Léger. En aquell període va mantenir una relació afectiva amb l’arquitecte Mies van der Rohe qui li construiria una casa a Long Island. Aquesta casa serà mereixedora d’un proper article.
Després de fer exposicions individuals a Boston, Chicago i Nova York la seva obra fou exposada als museus d’Art Modern de San Francisco i Nova York.
L’any 1958 rebé l’encàrrec de col·laborar en la construcció d’una font lluminosa per al Pavelló dels Estats Units per a l’Exposició Internacional de Brussel·les on Peter Harnden i Lanfranco Bombelli s’encarregaren de les exposicions.
En aquell moment Callery es plantejava comprar-se una casa a Santillana del Mar, però Harnden la va convèncer d’anar a Cadaqués on estiuejava el seu amic Duchamp.
L’encàrrec
Callery volia una casa on passar les vacances, poder rebre les nombroses amistats que tenia i on mostrar part de la seva col·lecció d’obres d’art. Joan Josep Tharrats definiria la casa com “un petit museu d’art contemporani”. Hi havia, entre altres, obres de la mateixa Callery, Hans Arp, Robert Delaunay, Hans Hartung, Alexander Calder, Andy Warhol i, sobretot, de Pablo Picasso de qui posseïa ceràmiques, dibuixos i tapissos.
Bombelli descriu de la següent manera com l’escultora els va plantejar l’encàrrec:
“Mary no volia treballar a Cadaqués. Ella tenia un estudi a Nova York i un altre a París. A Espanya ella només es volia relaxar, gaudir del sol, nedar amb els amics.”
Situació i preexistències
Mary Callery, aconsellada per Bombelli, va comprar una antiga construcció en ruïna dintre del poble, en un carrer a segona línia del mar, a pocs metres del Passeig de Cadaqués i de la platja Gran. El solar estava delimitat per dos carrers un dels quals és el més estret de la població amb una amplada de 60 cm justament en la cantonada de la mateixa casa. Les cases que envoltaven l’antiga ruïna tenien entre dues i quatre plantes d’alçada.
Bombelli descriu l’edifici abans de la reforma de la següent manera:
“hi havia unes velles ruïnes negres quasi sense finestres. Estava envoltada per cases altes i no tenia vistes, però un cop a la terrassa l’escenari es tornava imponent.”
L’antic edifici estava format per dues cases unides i un pati, que és un espai poc corrent en aquest poble tan dens.
El solar és de forma rectangular, aproximadament el doble de llarg que ample. L’edificació ocupava la meitat del solar. L’altra meitat l’ocupava el pati amb un gran arbre. Per tant l’edificació tenia tres façanes, dues donaven als carrers i l’altra al pati.
Descripció del programa
La planta està dividida en dues parts coincidint amb les dues edificacions preexistents separades per un gruixut mur. Les peces del programa se situen col·locant les parts més públiques (estar, menjador, cuina) a la planta baixa mentre que a l’última planta i la més privada es disposa l’habitació de l’escultora. A les plantes intermèdies hi ha l’habitació del servei (planta primera) i l’habitació dels convidats (planta segona). En aquesta planta hi ha un dels llocs més interessants de la casa. És un d’aquells espais sense nom, és un estudi, una petita sala d’estar o un racó per la lectura.
L’edifici disposa de tres façanes i una mitgera; els arquitectes situen les diferents parts del programa al voltant de les tres façanes d’on rebran il·luminació i ventilació naturals mentre que col·loquen l’escala a tocar de la mitgera. Aquesta rebrà llum natural des de l’última planta.
La casa com a buidatge d’un sòlid
“Poesia i una dosi de construcció; si no, no hi ha art.”
Eduardo Chillida
Harnden i Bombelli plantegen la reforma de la casa de Mary Callery de manera similar a la feina de l’escultor, o sigui, com el buidatge d’un bloc massís de marbre, com l’excavació d’un sòlid per obtenir un interior, en aquest cas, habitable. Ens recorda les escultures d’alabastre de Chillida, de qui Peter Harnden tenia obres, en les que buida geometritzant un interior, “construint“ com diu el mateix Chillida, un espai carregat de “poesia”.
Així és com es pot llegir la intervenció de Harnden i Bombelli que interpreten el lloc com un gran massís a treballar amb la massa negativa i en la que la primera excavació ha estat la que ha originat els carrers que envolten la casa.
Els arquitectes plantegen una successió de buidatges en funció dels espais que volen obtenir i amb relació a l’entorn immediat – els carrers que l’envolten i el pati – i llunyà – les vistes del mar d’amunt de les cases veïnes -. Una segona excavació vol crear un volum a doble alçada, on se situaran el menjador i la sala d’estar que es relaciona amb el pati mitjançant una gran obertura quadrada.
Cadaqués i el Cap de Creus són com una gran roca que s’encasta al mar arrossegada per la massa dels Pirineus i que la força del mateix mar i de la Tramuntana han erosionat i foradat, fent d’aquest paisatge un lloc únic i màgic com mostra la fotografia de Català Roca.
Harnden i Bombelli esculpeixen el massís del volum de la casa de Callery produint en el seu perímetre una sèrie de forats, aparentment aleatoris, de la mateixa manera com ho fa la natura.
Aquests forats estan situats estratègicament per tal de ventilar els espais interiors i il·luminar-los. Col·locats a diferents alçades poden projectar llum sobre el pla d’una llar de foc, sobre una taula o sobre una llibreria i permeten veure fragments emmarcats de l’exterior a diferent alçada sigui asseguts en una cadira o passejant per la casa. De nit produeixen un sorprenent efecte lumínic molt plàstic apreciable des del carrer.
Totes les perforacions de la casa són quadrades amb mides que van dels 50 cm als 5 m. Les finestres quadrades de 50 cm a l’exterior fan 40 cm a l’interior. El decrescut emfatitza la sensació de buidatge.
Les obertures de 50×50 cm seran una constant en l’obra posterior de Bombelli i seran utilitzades fins avui de manera indiscriminada per molts arquitectes com a segell d’autenticitat i distintiu de l’arquitectura de Cadaqués.
El buidatge obliga treballar en l’interior del sòlid generant espais interns que a vegades perforen la massa i traspuen a l’exterior. En aquesta línia l’escultor Henry Moore diria: “El primer forat que fem en un tros de pedra és una revelació. El forat connecta un costat amb l’altre i, així, aquesta forma es converteix immediatament en un volum tridimensional. Un forat pot tenir més significat formal que una massa sòlida.”
Si bé l’estratègia projectual plantejada per Harnden i Bombelli en aquesta reforma és la de treballar el volum com al buidatge d’un sòlid, l’eina que faran servir és l’aplicació dels preceptes de l’art concret en l’arquitectura.
L’art concret és un moviment artístic promogut per Theo van Doesburg el 1930 que tingué un gran impacte en la Suïssa de la postguerra on Bombelli s’havia refugiat en última part de la guerra. L’arquitecte italià en aquell moment s’adherí al grup Alianz que comptava amb membres com Richart Paul Lohse, Max Hubert i Max Bill que es convertiria en el seu mentor.
Com Bombelli aplica els preceptes de l’art concret en l’arquitectura i concretament en la casa de Mary Callery és el propòsit d’un proper article.
