Édouard Louis, amb l’ajuda de Thomas Ostermeier, ofereix una lliçó a Temporada Alta de com encarnar el teatre, fer-lo directe i provocar un sotrac en l’espectador. Des del cos.
Édouard Louis va publicar ‘Qui va matar el meu pare’ el 2018. Tenia 25 anys i ja havia tret dues novel·les autobiogràfiques on deixava el seu progenitor com un drap brut. Per haver-li amargat la seva infantesa. Però un bon dia va a visitar-lo, després d’anys de desconnexió, i es troba un home de 50 anys devastat, que no pot caminar, no pot ni respirar.
Hi va perquè ell l’ha trucat per dir-li que, tot i haver-se’n avergonyit, haver-li dit marieta, està orgullós d’ell. Ha vist que el seu fill se n’ha sortit. I comença un procés de reconciliació que durarà poc, fins que es mori. Louis, aleshores, ho vomita tot en un llibre, en el qual, entre d’altres coses, posa noms i cognoms a tots els polítics francesos, de dreta i d’esquerra, que van portar el seu pare cap a la mort a través de retallades socials que van anar complicant la seva vida. Un llibret (publicat aquí per Més Llibres) de 80 pàgines que no va passar desapercebut.
A Europa, els textos de Louis han calat fort. Fins al punt que, més enllà de les llibreries i dels lectors, el món teatral s’hi ha interessat força. De ‘Qui va matar el meu pare’ se n’han fet una desena llarga de muntatges. I ell mateix n’ha encarnat un, sota les ordres de Thomas Ostermeier, que ha passat aquest de setmana per Temporada Alta.
El 2021, vaig poder veure a Lisboa, dins el Festival d’Almada, la proposta del neerlandès Ivo Van Hove. Un monòleg en què un dels millors actors de la seva tropa a l’International Theater Amsterdam (ITA), Hans Kesting, donava vida al relat d’una manera esplèndida. Feia d’Édouard, de pare, de mare, de germà. Un recital interpretatiu en una funció que tenia un punt oníric i que posava èmfasi en l’homosexualitat del protagonista-narrador.
Però què passa quan és el mateix autor qui s’endinsa en la pell d’ell mateix sota una de les millors batutes d’Europa? Que el cap et fa un curtcircuit, que la realitat assalta l’escena d’una manera brutal i, millor encara, mai no deixa de ser teatre el que tens al davant. Perquè Louis no només diu, sinó que interpreta. Hi ha gest i hi ha personatge.
Perquè, al cap i a la fi, l’autor està recordant, sobretot quan interpreta fragments de la seva infantesa, quan tenia vuit o deu anys. Hi ha el present de l’escena, però també hi ha el passat narrat. L’escena del sopar familiar en què es va vestir de noia i, amb tres nens més, va ballar i cantar un tema d’Aqua mentre el pare desviava la vista i el nen, suplicant, li demanava “mira’m, papa, mira’m”, és colpidora.
O quan ens explica la venjança cap a la mare després que ella li retragués la seva manera de caminar, de moure’s, de semblar marieta. I tantes altres escenes en què Louis no només recorda, sinó que interpreta el record. Són els records que apareixen al llibre, però al teatre adquireixen una altra dimensió. Són representats i, per tant, entren en fricció amb la ficció. Assumim la història com a verídica perquè el mateix escriptor ens l’ha narrada en un llibre i ens ha dit que era certa, que tot allò li va passar a ell i al pare.
Però el teatre fa que tot s’expandeixi, que tot creixi, que la realitat sigui molt més gran, perquè tenim la persona que va protagonitzar aquelles històries explicant-nos-les a pocs metres de distància. Amb l’emoció justa, sense escarafalls. No és el mateix que quan un amic et relata un drama. És com si el mateix amic t’oferís una pel·lícula en directe dels esdeveniments.
Louis deixa que el seu cos parli, que sigui el cos qui ens expliqui la història. Ell s’adreça al públic amb la paraula, amb el relat, però sap com traslladar-nos el que va ser a través del moviment. Perquè quan balla davant del pare, davant de la butaca buida, veiem un noi de vuit anys, no l’home de 30. I és el seu cos el que es transforma. Durant tota la funció va executant salts temporals sense cap ajuda. Ell mateix ens diu què vindrà, a la pantalla de darrere, on es desenvolupa un muntatge visual esplèndid, hi veiem la data, però és el cos de l’intèrpret el que es modifica.
També a Temporada Alta, Lali Ayguadé i Akira Yoshida han desenvolupat a ‘Together to get there’ un espectacle molt semblant, tot i que des de la ficció absoluta i des de la dansa. Els dos ballarins són una parella mal avinguda. Amb una mica de teatre, un poc de text, en tenen prou per situar l’espectador en situació. Només amb el cos són capaços de transmetre’ns tots els estadis d’aquesta relació tèrbola. El neguit, la frustració, la decepció, la violència. Tot hi és i només ballen.
L’escriptor francès ha posat el llistó molt alt per quan tornem a parlar d’autoficció en un teatre. Sobretot perquè Louis no és actor. És indubtable que posseeix unes grans dots interpretatives. I que en mans d’un director com Ostermeier, molt interessat en aquesta mena d’obres en els últims anys i que ja va portar a escena la novel·la de Louis ‘Història de la violència’, la peça agafa una volada molt alta.
Quan Angélica Liddell exposa la seva vida en escena, de manera descarnada, amb un rerefons filosòfic molt potent, també s’exposa de la mateixa manera. Però no deixa de ser una dona de teatre que fa teatre, encara que no deixi mai de xocar-nos. El mateix que quan Alba Pujol explica la història del seu pare a ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’, amb direcció d’Àlex Rigola.
Nao Albet i Marcel Borràs tampoc no han necessitat gairebé res per explicar al TNC la seva relació. També fan salts endavant i endarrere, operen des del record. I volen ser record. Tanmateix, igual que els altres, són gent de teatre que fa teatre, per molt que trenquin les costures de l’autoficció.
Wajdi Mouawad va fer una cosa que s’apropa una mica a Louis a ‘Seuls’, tot i que ens va presentar un muntatge més complex. Ell mateix, escriptor i dramaturg, narrava la relació amb el seu pare i amb el seu país d’origen, el Líban. Hi havia un cert distanciament, un muntatge més sofisticat. També va ser colpidor i, alhora, era igualment una persona de teatre que fa teatre. I no ens oblidem del ‘By heart’ de Tiago Rodrigues, en què el portuguès ens feia conèixer la seva àvia.
El més semblant que hem vist aquí a la proesa de Louis ho va fer Martí Sales amb ‘La cremallera’. Un escriptor interpretant el seu text, la seva vida. No sé si és gaire vàlid que ho digui, perquè li vaig donar jo la idea del muntatge i el vaig ‘aparellar’ amb Jordi Oriol, però és així. La diferència, gran, rau en què tothom ha vist l’espectacle coproduït per la Schaubühne berlinesa i el Théâtre de la Ville de París com una obra digna de ser representada a teatres de mitja Europa. En canvi, ‘La cremallera’ no va aconseguir entrar al circuit teatral català. Per què? Ni idea.
S’ha de ser molt valent per portar a terme el que fa Louis a ‘Qui a tué mon père’, per fer d’actor sense ser-ho ni voler-ho ser, per dir el que diu i, a més, ser capaç de vomitar-ho a través del cos. Tots els altres actors que han fet d’ell, segur que s’hi han llançat des del compromís (Hans Kesting m’ho va explicar), però mai no podran arribar a la veritat que transmet el mateix autor. Ell l’ha compartida, ha deixat que d’altres se la fessin seva i fins i tot ho ha celebrat, però també ha ofert una lliçó de com ser un mateix en escena i interpretar-se.
