Els Pirates Teatre porten a terme una interessant aproximació al teatre brossià a ‘La setena porta’, tot demostrant la necessitat d’abocar una nova mirada sobre les nostres avantguardes clàssiques i, si cal, forçar que els joves se la facin seva.
El 30 de desembre d’enguany farà 23 anys que Joan Brossa va morir, cosa que vol dir que molt poca de la gent que es dedica al teatre avui dia va estar en contacte amb ell. Si hi afegim que, en vida, tampoc no va estrenar gaire i que dos dels seus grans deixebles, Carles Santos i Hermann Bonnín, van deixar-nos fa quatre i un any, respectivament, podem afirmar que no sabem com s’executa un bon Brossa, llevat de si hem vist alguna aproximació d’aquests dos artistes.
A brossalobrossotdebrossat (Teatre Lliure, 2008), Santos ens va donar una lliçó de com s’havia d’interpretar la poesia escènica brossiana en el que és el millor muntatge que he vist a partir de l’univers del poeta. Allà hi havia, sobretot, imaginació, compromís i desvergonyiment. Tot el que s’ha fet després sempre m’ha deixat un regust d’insatisfacció enorme, ja que les propostes sovint es decantaven cap a l’anècdota. Si una cosa no és mai Brossa, és, precisament, això, anecdòtic.
Sense referents clars vius, doncs, què toca fer? Obviar-lo? Deixar el teatre per al centenari de la seva mort? Esperar que vingui algú de fora a passar-nos-el per la cara? No crec que ens puguem permetre res de tot això si volem obrir les comportes de la imaginació del públic. Per a la majoria dels espectadors, Brossa és encara un desconegut.
Que el nou Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa s’hagi estrenat amb un encàrrec a una companyia els membres de la qual es troben en la trentena és una bona notícia, sobretot perquè Els Pirates Teatre estan familiaritzats amb la seva obra i són prou agosarats i doctes com per no ficar la pota. I això que era un regal era enverinat.
I dic enverinat perquè el més senzill és anar a una de les peces convencionals del poeta i muntar-la, com si es tractés d’un Txékhov, un Strindberg o un Guimerà. Agafar Diumenge, La xarxa, Olga sola o Aquí al bosc i fer-les. El complicat és espipellar una mica d’aquí, un xic d’allà, i, sobretot, capbussar-se en el teatre irregular, que és a on hi ha la mina d’or. I això és el que ha fet Laura Aubert, sense manies i amb un molt bon resultat.
La setena porta s’acosta al que va fer Rosa Novell a El dia del profeta (TNC, 2008). Si aleshores teníem uns lampistes que protagonitzaven l’acció, ara disposem de tres secretàries. Si llavors, ens situàvem al segle VIII aC, ara som als anys seixanta del segle passat. És precisament la proximitat el que fa que la funció dels Pirates sigui millor. I això que la companyia ha arraconat un dels tres pilars amb què Carles Santos ens deia que havíem de mirar Brossa (el compromís), ja que, més enllà de la ridícula aparició d’uns bisbes, hi ha poca política en aquest muntatge.
Els Pirates han tirat cap al fregolisme i l’element inesperat, cap al joc, cap a una concepció lúdica del teatre que, no ho oblidem, també és Brossa. Aubert ha afegit l’element beckettià: les secretàries esperen l’arribada d’alguna cosa que no acaba d’arribar mai. La companyia hi aporta, a més, el seu sentit coreogràfic i musical. El millor és que s’hi enfronten com abans ho han fet amb Shakespeare o Molière i es nota aquell muntatge de fa una dècada, El darrer triangle, també aixecat a partir de la poesia escènica brossiana.
I tenim el títol, tota una declaració d’intencions. Perquè en escena, de portes, només n’hi ha sis. En veiem sis. Perquè a la setena hi som nosaltres, els espectadors. Un joc brossià de nou encuny, que prova que, per als Pirates, Brossa no és un autor estrany que acaben de descobrir. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha una mica del poeta en molts dels espectacles que han creat en els últims anys. Els agrada transvestir-se, disfressar-se, sorprendre’ns. Són bons músics i mai no s’obliden de la càrrega física de les paraules.
Durant tota la temporada, el Centre de les Arts Lliures farà altres aportacions a la revisió del teatre del poeta i al seu món, amb estrenes i reposicions d’obres que dialoguen amb el poeta. El nou espai, que substitueix l’Escenari Joan Brossa que van crear Bonnín i el mag Hausson a La Seca (i abans, a pocs metres, al carrer Allada-Vermell), depèn directament de la Fundació Joan Brossa, cosa que permetrà generar moltes més sinergies entre les diferents facetes de l’artista. Tenir, com abans, un espai plàstic i un teatre que anaven cadascú per la seva banda era totalment antibrossià.
Des que va obrir a La Seca fa deu anys a l’antiga fàbrica de moneda de la Corona d’Aragó, l’Escenari Joan Brossa s’havia consolidat com un espai imprescindible del teatre barceloní. Era, sobretot, un lloc per començar i desenvolupar-se. Els mateixos Pirates, La Calòrica i altres van poder-hi experimentar i créixer. Les retallades, però, van deixar el teatre en parracs i sense gaire capacitat d’acció i de producció.
En l’última època de l’Escenari Joan Brossa, Marc Chornet, solvent director d’escena, ocupava ja la posició de director artístic. Al Centre de les Arts Lliures encara hi és com a responsable del programa de les arts en viu. Ell serà el responsable que el teatre recuperi el dinamisme d’abans, a banda de dotar-lo de personalitat pròpia.
Les avantguardes catalanes del segle XX han estat contínuament negligides per part dels teatres oficials del país en les últimes dècades. És curiós de veure, per exemple, com la tasca patrimonial del TNC s’atura gairebé en sec el 1950, com si el teatre posterior, sobretot el que es va escriure i fer al llarg de la dictadura franquista, no necessiti ningú que el reivindiqui. D’aquí l’absència total de noms com Espriu, Palau i Fabre i el mateix Brossa de l’escena local. I no són tres autors, aquests, menors. Ni de bon tros.
Si deixem que els joves s’hi acostin, que s’hi enfanguin, el teatre català no pot fer altra cosa que guanyar-hi. I si hi sumem tot l’univers estètic dels artistes plàstics de l’època, d’Antoni Tàpies a Joan Ponç, amb els actuals Frederic Amat, Perejaume i companyia tenim una alineació imbatible. Aquí hi ha el millor, de llarg, de la cultura catalana dels últims cinquanta anys, en l’avantguarda. Els hauríem de tenir a la sopa, tothora i a tot arreu. Però no, algú ha decidit que no interessen. De vegades semblem rucs.
