La mort. Un tema fràgil que ens remou per dins i crea nusos a la gola. És la paraula que s’intenta evitar en les converses; el fet que tots sabem que tard o d’hora ens tocarà de prop, però que sovint ignorem perquè si li donem l’esquena serà menys feixuc. Té lligams amb la foscor, els tabús i la desolació. Un tema que sobrevola l’actualitat, entintada per la pandèmia del coronavirus, responsable d’endur-se milers de vides; crear tristesa, dolor, angoixa, distanciament. La mort és inevitable i imprevisible; l’únic que hom pot controlar és la seva actitud envers aquesta; lluitar contra el temor que produeix i utilitzar aquest coneixement d’un final ineludible com a combustible per a viure lliurement una realitat que ompli, que permeti morir bé, sense por; que ens envaeixi amb la sensació d’estar preparats per a deixar-la quan toqui.
A mode d’exemple, l’espectacle que manlleva el seu títol d’un monòleg de Hamlet: Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, tracta el tema de la mort sense pèls a la llengua. És un recull de les converses entre l’actriu Alba Pujol i el seu pare, Josep Pujol, durant el seu últim cicle de quimioteràpia d’un càncer que se’l va endur l’octubre del 2019. L’obra, dirigida per Àlex Rigola, va formar part de Memento Mori de la Sala Beckett, que convidava a mirar la mort de cara a través d’una programació que girava al voltant d’aquesta. Aquest passat mes d’octubre ha tornat al teatre Poliorama, on ha emocionat un públic transversal, que no entén d’edats ni gèneres.
Un home, sol, entra a escena. La llum és tènue i la seva veu robusta ressona en la sala i capta l’atenció del públic de manera immediata. És l’actor Pep Cruz que encarna a Josep Pujol, pedagog i catedràtic d’història econòmica, en el moment en què aquest es troba en el seu últim cicle de quimioteràpia. Darrere seu, una taula i una pantalla que escopirà una sèrie de qüestions sobre les quals Pujol aconsellarà la seva filla, l’actriu Alba Pujol. El pare traspassa els seus coneixements; comparteix els seus punts de vista sobre l’amor, les amistats, els fills i la feina, l’alcohol i les drogues, les pors i el mateix càncer alhora que ressegueix les idees de personatges destacats com Cioran, Shakespeare, Lacan, Gil de Biedma, els germans Cohen, el Dr Benito, Eugenio i Peter Handke. Així, des del començament s’estableix un diàleg d’una calidesa colpidora, que obre els ulls de l’espectador i el fa pensar en les seves respostes personals.
La dramaturga Alba Pujol explica que “el procés de construcció d’aquesta obra parteix de la voluntat de fer una obra sobre la mort. L’equip busca referents en el camp de la filosofia, la poesia, en documentals, conferències; en corrents com l’individualisme, el neoliberalisme i l’existencialisme… Van ser uns mesos d’investigació que ens permeten trobar el punt teòric”. Seguidament, Pujol comenta que més endavant l’autor i director Àlex Rigola pensa en el seu pare per posar cos al que havien treballat. “El pare de l’Alba estava en fase terminal i el que va començar essent una petita part a incorporar a l’obra va acabar essent el centre neuràlgic de la peça, acompanyat dels poemes que vam comentar amb ell i els que li vam proposar que llegís”, apunta Rigola. “El meu pare va acceptar que l’entrevistéssim i a la cinquena sessió l’Àlex es va adonar que l’espectacle havien de ser les converses entre el meu pare i jo perquè a través del seu saber i experiència vital tot el que havíem treballat a priori cobrava forma i sentit”, comenta Pujol. En total realitzen deu sessions, unes vint-i-cinc hores de gravació que resulten en cent vuitanta pàgines. “Són molts dies de conversa en què es parla de tot, amb la referència que aquest tot s’acaba. Vet aquí la potència de la peça”, apunta Rigola i afegeix que “saber que un dels interlocutors de l’obra era present en les entrevistes i encara hi és davant el públic també forma part de la força de l’espectacle”.
Així doncs, part del poder de l’obra rau en la genuïnitat o l’anomenada veritat escènica, un format amb què Rigola juga des de fa un temps. “Cada vegada tinc més interès en què hi hagi persones dalt de l’escenari i no personatges de ficció; que m’expliquin els seus conflictes i dubtes perquè segurament s’apropen als meus i que posin davant meu la seva pròpia experiència”, assenyala. Al respecte, l’Alba Pujol considera que és sota la veritat escènica que busca Rigola on s’amaga la seva poètica com a creador. L’actriu confessa que va gaudir enormement a l’hora d’aproximar-se al text, analitzar i trobar el subtext d’amor en el diàleg; adonar-se de la profunditat que té el que hom diu en el que pot semblar una simple conversa fins a arribar a coincidir amb Pep Cruz, tot i apropar-se a la peça des de dos llocs diferents. “En Pep Cruz ha fet un acostament increïble, ja que ha convertit aquesta ficció en una realitat per ell. Per la meva banda, m’interpreto a mi mateixa i parteixo del punt que jo sóc real però també m’he d’acostar a la veritat que estem creant conjuntament. Hi ha un camí de la realitat de passar-la sobre l’escenari; una consciència que t’estàs dirigint a un públic, que entra un tercer factor que és un actor més d’aquesta peça”, explica Alba Pujol.
La sala es belluga amb els somriures i l’empatia de l’audiència; amb el cor a la mà, l’espectacle sobre la mort es converteix en una peça sobre la vida; una cançó que bressola les preocupacions, desfà els nusos de la gola; desvela la poètica de la mort. “He après a enfrontar-me a la mort gràcies a aquesta obra. Anteriorment, era una paraula que intentava evitar i als tanatoris no gosava a entrar a veure la persona difunta. D’aquesta manera, m’he enfrontat de cara a aquest procés, fet que planteja molt el teu dia a dia i la teva vida perquè saber que està present pot fer que visquis diferent i que decideixis com vols enfrontar-te al temps que et queda”, comenta Rigola. Un espectacle capaç de desvetllar consciències del que qualsevol en pot extreure quelcom extrapolable a la seva vida. “Les coses més autèntiques tenen el poder d’arribar a molta gent perquè fan vibrar i la quotidianitat s’eleva. En aquest cas, no és només perquè el tema sigui real sinó pel que suposa l’obra en si. És un regal pel meu pare i per mi; per l’Àlex i l’equip que el meu pare s’obrís com ho va fer; un regal nostre cap a l’audiència i d’aquesta cap a nosaltres”, apunta Alba Pujol.
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers és una obra valenta; una despullada completa que concentra l’amor entre un pare i una filla; carregada d’un humor entendridor; un llegat de Josep Pujol als seus i a tots aquells cors atents en les butaques del teatre que bateguen al ritme de les seves paraules.
