Kathy Sey fa un recital interpretatiu en una sala de l’Off-Off barceloní, la Periferia Cimarronas, donant vida a Tituba en una obra de Denise Duncan que versiona ‘Les bruixes de Salem’ d’Arthur Miller. Un clar exemple de la necessitat d’espais com aquest perquè el teatre de la ciutat respiri.
A ‘Carbó’, un dels poemes estel·lars d’Audre Lorde, la gran autora afroamericana escriu: “soc Negra perquè vinc de les entranyes de la terra”. Abans, al mateix text, ha dit que en ella s’hi congrien totes les paraules, les furioses, però també les dolces, que en ella hi és tot, que ella ho pot explicar tot, ser-ho tot, tot i que ser negra i dona és el que la defineix, d’on neix la seva escriptura. “A plena llum pren la meva paraula com una joia”, remata el poema.
La barcelonina Denise Duncan porta uns anys construint la seva cambra pròpia dramàtica a partir de les seves entranyes. Primer, va oferir context, amb ‘Negrata de merda’, després va mirar enrere amb ‘El combat del segle’ i ara mira endins amb ‘Tituba, bruixa, negra i ramera’, que torna a ser a Periferia Cimarronas després d’haver-se estrenat amb èxit l’estiu passat.
Tituba és un dels mites de la negritud, de la revolta i del patiment dels esclaus negres. Arthur Miller la va fer emergir a ‘Les bruixes de Salem’ (1953), un text que és al centre del cànon del teatre nord-americà del segle XX. Però li atorga un rol secundari. I Andrés Lima, quan la va muntar discretamet el 2016, no la va fer destacar. Yolanda Sey l’encarnava. El focus va estar a sobre de Lluís Homar, que donava vida al reverend Samuel Parris, un dels personatges més malvats de la història del drama.
Duncan ha volgut restituir la figura de Tituba així com han fet altres escriptors negres i segueix la línia de la caribenya Maryse Condé, que li va dedicar una novel·la tan preciosa com dura, ‘Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem’ (Tigre de Paper, 2021). Li dona forma de monòleg i té al seu servei una actiu extraordinària, Kathy Sey.
La producció és petita i pobra, amb una escenografia mínima i el mínim necessari per explicar-nos la història. Però a Sey no li cal res més que ella mateixa i el seu cos perquè entrem dins la peça. Canta, balla i sua. Ens mira als ulls i ens desafia. Al cap cinc minuts de funció ja ens ha hipnotitzat. Ella és Tituba i és la història de la negritud, de les dones negres que han resistit després d’haver patit tota mena d’abusos, les que van confiar en altres dones i van ser traïdes, les que van sucumbir davant dels homes blancs que les van maltractar i violar, les acusades de mentideres i bruixes per salvar reputacions.
No entenc com és que diumenge al vespre no hi havia una cua enorme de barcelonins delerosos de veure el recital de Sey, d’empassar-se una obra que, sense ser perfecta, ens fa tornar a tenir esperança en un teatre que remou consciències sense haver de trepitjar el camí rosat del políticament correcte. ‘Tituba, bruixa, negra i ramera’ té tot el que li falta a ‘La trena’, el muntatge que està triomfant al Goya.
En sortir del teatre de Sants vaig pensar que era una llàstima que aquesta obra no sigui en un espai més central, amb banderoles anunciant-la, amb cartells a tot arreu. Però acte seguit vaig veure que no, que era al seu lloc, en un teatre gestionat per afrodescendents, que estava bé entrar-hi, tastar el pa que s’hi dona, com arraconem propostes com aquesta als marges. Tot i que espero que algun programador públic s’hi acosti i la reprogrami perquè el públic que no llegeix mitjans especialitzats s’assabenti de la seva existència.
Tampoc no entenc com és que una bèstia escènica com Kathy Sey no estigui als repartiments de les grans produccions d’aquest país. L’hem vista, sí, cantant amb les seves germanes Yolanda i Edna, a ‘La tienda de los horrores’ o en aquell magnífic ‘Els jocs florals de Canprosa’, però poc fent d’actriu. I hi deu haver poques intèrprets de la seva generació que siguin tan versàtils i et xuclin com ella en la distància curta. Té una dicció perfecta i la veig en qualsevol paper, sense la necessitat que sigui racialitzat.
El teatre català s’ha tornat tan i tan conservador, tan tancat, que està desaprofitant una nova fornada d’actors i actrius no blancs que ens deixaran de pedra si els donem oportunitats. Els escèptics només han de fer el petit esforç d’anar a Periferia Cimarronas i gaudir de l’hora i escaig de recital que hi desplega la petita de les Sey.
Els marges, tanmateix, no tenen a veure només amb el color de la pell, sinó que en aquest país també fan referència a l’origen geogràfic dels artistes. Si ets jove i de Lleida també ho tens cru. Aquí tot passa per Barcelona. Poder arribar i sobreviure a la ciutat marca carreres, les defineix. Per això els AMAGA són a la Sala Beckett amb el seu espectacle de debut, ‘Allò que hi ha després del diumenge’, peça creada al territori i punt final a Barcelona.
L’obra és d’inspiració brossiana, barreja d’il·lusionisme i teatre, màgia i efectes de factura casolana. Un impàs en la vida, amb un Caront que vol executar el viatge final, però que navega en el mentrestant. Amb la col·laboració d’Anna Serrano, els AMAGA aixequen un espectacle meritori, que va de menys a més i que guanya gruix quan apareix el text, quan la poètica escènica s’alia amb la textual.
‘Allò que hi ha després del diumenge’ ens permet descobrir, també, una altra mena de teatre, més performàtic, que és un crit a la imaginació, igualment ordit des dels marges del nostre sistema teatral. També hi hauria d’haver cua per veure’ls. Ni aquí ni a ‘Tituba, bruixa, negra i ramera’ et renyen, ni et tracten de beneit. Exposen. I l’espectador ja en traurà les conclusions.
