“Our garden needs its flowers. Fluxes i narratives” al Districte Cultural de l’Hospitalet reuneix els treballs d’una cinquantena d’artistes instal·lats a més de 10 espais de creació -l’Edifici Freixas, Can Polític, La Tonal’H, l’Espai Salamina, FASE, Trama 34, La Infinita, LeonardodaVinci, Cobalto 13, Av. Fabregada 22 i el TPK Art i Pensament Contemporani- amb la intenció de proposar un recorregut pel context artístic del Districte Cultural a través de les arts visuals, la música i el disseny.
Our garden needs its flowers. Fluxes i narratives al Districte Cultural de l’Hospitalet
Comissariada per David Armengol i Albert Mercadé
Centre d’Art Tecla Sala. L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 18 de juliol de 2021
Our garden needs its flowers pren el títol del primer àlbum homònim editat pels músics africans Jess Sah Bi i Peter One l’any 1985 a la Costa d’Ivori, un tribut al folk dels anys setanta que fusiona sons autòctons amb influències foranes, cantat en guro, anglès i francès. Aquesta llicència poètica manllevada pels comissaris David Armengol i Albert Mercadé busca, per un costat, situar a un mateix nivell les arts visuals i la música, per l’altra, esdevé metàfora de la necessitat de tenir cura de la potencialitat artística de l’entorn cultural on ens trobem. En ambdós casos, la idea de “nostre”, esdevé també fonamental. Perquè Our Garden… no és només una exposició col·lectiva: és molt més que això, és sobretot una celebració. Celebració de l’efervescència creativa de la ciutat de L’Hospitalet. Celebració també perquè és la primera mostra post-covid19 que es pot veure al centre, ja que durant la pandèmia, el centre feu les funcions de banc d’aliments.
Des del 2015, més de 300 músics, dissenyadors i artistes visuals han escollit l’antiga zona industrial de la ciutat com a destí creatiu. D’aquesta manera, ha esdevingut ciutat d’acollida on actualment hi conviuen artistes consagrats, noves generacions i artistes de mitjana carrera. Compartir espais i habitar una mateixa ciutat crea xarxes, sinergies i intercanvis. Our Garden… mostra així els excepcionals beneficis de practicar el policultiu. Quan conviuen plantes i flors de diferents famílies es creen connexions fructíferes que donen lloc a una área d’intensa productivitat i diversitat. Més enllà del projecte ideat sobre paper amb l’objectiu vertebrar la vida política, econòmica i ciutadana a través de l’eix de la cultura, l’èxit del Districte Cultural és resultat directe del treball diari dels qui dia a dia s’encarreguen de cuidar aquest jardí.
No deixa de sorprendre la potència d’un projecte que encara no arriba a la dècada. En poc més de cinc anys, L’Hospitalet ha aconseguit posicionar-se com a lloc de referència pel que fa el terreny artístic i cultural. Barcelona té (ara) molt a aprendre (i a temer). Les comparacions són sempre odioses però resulta inevitable preguntar-se: què ha passat a Barcelona? Perquè aquest èxode massiu d’artistes i creadors? Més enllà del binomi lloguers abusius + manca d’espai, Barcelona no ha sabut tenir cura dels artistes. La riquesa que palesa aquesta mostra evidencia que l’autoorganització i l’espontaneitat són molt més fructíferes que l’encadenament d’estratègies polítiques que tendeixen a afavorir els espais d’exhibició en detriment dels de producció. Our Garden... deixa clar que el més essencial és crear el marc idoni per a que els artistes puguin “fer”, per a que puguin treballar. Les flors cal cuidar-les cada dia.
El resultat és una mostra com poques es veuran. On hi havia el perill de que es convertís en una funció final de curs, els comissaris han sabut trobar filiacions i genealogies entre artistes a primera vista tan dispars com Jordi Colomer i Pablo del Pozo, Mònica Planes i Pere Díez, Rasmus Nilausen i Paco Chanivet o Arnau Blanch i Lucía C. Pino. Seguint els principis paisatgístics de Gilles Clément, David Armengol i Albert Mercadé proposen un recorregut irregular i selvàtic. El disseny de l’espai, en mans de Sociedad 0, partint de l’arriscada premissa “no farem cap forat a la paret”, ha creat el marc idoni per cada floració.
Obres d’organicitat inestable i materialitat fluida, on el foc i l’aire donen lloc a formes en constant transformació ens donen la benvinguda. Fata Morgana de Lara Fluxà, gran peça de vidre d’on emergeixen protuberàncies bufades mostra la tensió entre l’agressivitat del procés i la fragilitat de l’acabat. Jordi Colomer suggereix un joc d’escales entre l’edifici i la maqueta que dibuixa una imatge fractal on la figura humana i l’entramat arquitectònic dialoguen. Samuel Labadie destripa literlament el seu quadern per a mostrar-nos apunts, pensaments i temptejos que condensen tota la potencialitat de les idees tot just esbossades. La peça de Pablo del Pozo proposa truc de màgia on l’aigua és capaç d’encendre el foc.
La pintura exempta de Víctor Jaenada condensa tota l’expressivitat d’allò no dit, l’emoció d’allò callat. L’any 1981 Gilles Deleuze va dictar un curs a la Universitat de Vincennes amb el títol Pintura, El concepte de diagrama. “És estúpid creure que la tela és una superficie blanca.” va espetar durant la classe del 7 d’abril. Abans que el pintor comenci la tela aquesta està -virtualment- plena d’imatges ja fetes, de clixés, d’idees preconcebudes que caldrà esborrar i suprimir. Es pinta, com s’escriu, per sostracció. Això és el que veiem perfectament a les (meta)pintures de Germán Portal. A Painting Machines (2019), el tàndem argentino-japonès, Lolo&Sosaku proposa una instal·lació maquinal que pinta grans teles aleatòriament. L’obra de Marria Pratts s’escapa de la tela en blanc i pinta cadires, catifes, llums, taules, parets de la cabana formada per objectes, residus, colors i textures que troba al voltant del seu estudi. Agujero (2018) i La pintura como norma (2018) d’Antonio R. Montesinos desdibuixen els límits habituals del fet pictòric des de la materialitat de l’espai públic.
Si parlem de producció artística, la reflexió sobre el treball, el temps i els materials esdevé clau. Les empremtes residuals i imprevistes d’un any de treball es presenten a Taula de treball d’Isabel Servera. Mercedes Pimiento (Sevilla, 1991) investiga possibles connexions entre arquitectura, urbanisme i paisatge. Durant anys, l’artista va emmagatzemà petites torres de sabó de glicerina de forma que aquest material anà prenent vida pròpia, tot enganxant-se, caient i transformant la seva forma inicial. Talls (de vergonya) (2020) de Mònica Planes és el resultat del treball d’investigació sobre el ciment i les seves possibilitats que l’artista ha dut ha terme sobre aquest material que malgrat estar molt present a la nostra quotidianitat se’ns presenta encara com un gran desconegut.
Les obres Rasmus Nilausen, Raúl Páez, Paco Chanivet o Marc Herrero enllacen directament amb una visió ombrívola que sorgeix de les friccions entre natura i tecnologia, entre humà i màquina, entre allò artificial i allò orgànic. El filòsof i crític Mark Fisher s’ha referit a la hauntologia com el concepte que recull “el fet que res gaudeix d’una existència positiva. Tot el que existeix és possible únicament sobre la base d’una sèrie d’absències, que el precedeixen, l’envolten i li permeten posseir consistència i intel·ligibilitat. L’important sobre la figura de l’espectre és que no pot estar completament present: no és un ésser en si mateix però assenyala una relació amb el que ja no és més o amb el que encara no és”. El díptic presentat per Carles Gabarró ens endinsa en un món fosc i autorreferencial ple de notes kafkianess en una mena de mise en abyme. el llit, escenari de les activitats no productives – el dormir, l’estimar, el morir- esdevé imatge de l’existència humana. A The Other Side (2016) de Rasmus Nilausen veiem una tanca que divideix el que podria ser un camp verd en dos: metàfora de la impenetrabilitat, del fracàs, de la impotencia. Raúl Páez presenta Fènix (2020) una aproximació metaartística on la mítica au esdevé imatge de l’artista obligat a reinventar-se continuament. La visió distópica continua amb la instal·lació El jardín de Alhazred (2019), de Paco Chanivet, un paisatge de ciència ficció on les flors s’hibriden amb fragments d’aus i insectes. Els delicats dibuixos de Marc Herrero, un món d’híbrids entre l’animal i el vegetal apunten la demencialitat de la lògica capitalista a través d’unes imatges tan belles com incòmodes. A la videoinstal·lació EG6GT (2019), Arnau Blanch plasma l’atmosfera visual dels límits del seu poble d’infància, Vilobí d’Onyar a través d’intenses seqüències sincopades de vídeo i so que ens descobreixen una inquietant zona tarkovskiana on boscos i camps topen amb autopistes, vies de tren i carreteres. El dibuix de Neus Frigola presenta una sèrie de formes orgàniques que ens situen en un abisme entre allò microscòpic i allò macroscòpic.
