Aquests dos darrers anys el món ha patit un sotrac monumental que ha afectat a tots els seus habitants com és la pandèmia de la Covid19. Ens pensàvem que un virus d’aquestes característiques només existia en els llibres i pel·lícules de ciència ficció, però la realitat malauradament ha estat una altra. Si ens centrem únicament en el món de l’art veurem que l’ha afectat molt, tant pel tancament i les restriccions de públic a museus, galeries i centres d’art durant un llarg període de temps, com per la cancel·lació d’exposicions. Malgrat tot, aquests darrers mesos s’ha anat reconduint la situació i ja podem contemplar amb una certa normalitat les diferents propostes que ofereixen tots aquests espais arreu del món. Aquesta problemàtica ha commocionat la majoria dels artistes, per això moltes de les seves creacions encara que no sigui d’una manera directa o tangible, s’han vist influenciades per aquest fet, traslladant les seves angoixes i inquietuds al seu treball quotidià.
Daniel Berdala. Camins invisibles
Galeria El quadern robat
Còrsega, 267 pral. 2 b. Barcelona
Fins al 28 de maig de 2022
Aquest és el cas del pintor Daniel Berdala (Barcelona, 1968) que ara presenta les seves recents creacions a la galeria El quadern robat, amb el títol Camins invisibles, on a través d’una quinzena d’olis sobre tela ens mostra com ha viscut i sentit aquesta experiència, podríem dir vital, que a tothom ha colpit, encara que a uns més que a d’ altres. Per això aquesta sèrie d’obres ens apropen al seu món personal i a la vegada ens fan sentir partícips dels seus sentiments i emocions, que com senyala la directora de la galeria l’Anna Belsa al full de sala, “l’obra de Daniel Berdala, en un moment dominat pel conceptualisme, prioritza el sentiment i la individualitat”.
El paisatge com a eina de coneixement
Daniel Berdala es va formar a l’Escola Massana, on es va especialitzar en pintura, a més de realitzar cursos d’imatge i tallers de vídeo creació. Actualment compagina la pintura amb la tasca d’art consultor oferint formació a equips d’empresa des d’una òptica artística, utilitzant “la pintura com a mitjà per a expressar totes les idees que no surten fàcilment i millorar ambients de treball, tant individual, com col·lectivament”, tal com diu el mateix artista. Altrament, el seu nou taller El gimnàs de les arts, no només li permet treballar amb més comoditat, sinó que també li serveix per donar classes i com a lloc de trobada dels amants de l’art.
La seva primera exposició individual va tenir lloc a la Sala Municipal d’Exposicions de La Garriga el 1991. Des d’aleshores he anat seguint el seu treball, ja que ha realitzat diverses exposicions principalment a Catalunya. Sempre s’ha mogut dins del terreny de l’expressionisme, alternant la figuració amb l’abstracció, encara que els personatges que apareixen en els seus quadres solen estar difuminats, com si fossin imatges espectrals. La dicotomia entre ambdues maneres de representar la realitat conviuen en perfecta harmonia. El que és evident és que per a ell la natura és essencial en el seu esdevenir diari, però sempre tractada des d’un vessant intimista que sovint deixa alguns interrogants per desxifrar.
La majoria de les vegades els paisatges són ficticis, provinents d’imatges fotogràfiques que li produeixen un gran interès per després traslladar-les a les teles i generar un altre significat. Glòria Bosch comentava que els seus paisatges “són una metàfora de la condició humana”. I això és precisament el que podem contemplar ara a El quadern robat. Berdala sol treballar en sèries i quan considera que hi ha aprofundit del tot cerca nous temes, sempre dins del seu estil expressionista, fàcil d’identificar plenament, ja que és ben singular i que no tots els artistes arriben a aconseguir.
Les seves propostes creatives són més a prop del què podríem considerar primeres avantguardes de principis del segle XX més que no pas de la segona meitat, degut a que la seva obra conté aspectes i situacions que s’aproximen a la part més sensible i emotiva de l’ésser humà, i que recorden els paisatges romàntics del pintor alemany Caspar David Friedrich. Com ens adverteix Anna Belsa, “ a la manera del romàntics, Berdala s’aparta de la voluntat de reproduir l’estat de les coses, per seguir els camins invisibles que el porten a la natura i viceversa”.
Camins invisibles. Una pintura emocional
Vaig tenir l’oportunitat de visitar l’exposició acompanyat per l’artista i la directora de la galeria, circumstància aquesta que vaig agrair ja que em va permetre conèixer i veure aspectes que possiblement m’haguessin passat desapercebuts, tot i coneixent el treball de l’artista, per això a Anna Belsa li agrada fer referències literàries que es puguin relacionar amb les obres que s’exhibeixen i que serveixen d’ajut a l’espectador perquè pugui entendre-les millor. Ella mateixa comenta que mentre llegia el llibre La caiguda de la casa Usher de l’escriptor romàntic Edgar Allan Poe, “em venien al cap algunes de les obres de Berdala que havia vist recentment”. L’any passat amb motiu d’una exposició col·lectiva a la galeria que portava com a títol La maleta, de la que El temps de les arts se’n va fer ressò, hi havia algunes peces de l’artista, entre elles Retornant a l’horitzó, que ara es torna a exposar. El protagonista del quadre és un equilibrista que està a punt d’assolir el seu objectiu: arribar a l’altra costat del precipici, però sembla que aquest final no arriba mai. En aquesta obra com també en les altres que s’exposen l’artista reflexiona sobre el que ens pot deparar el futur -o més ben dit el present-, o sigui la nostra societat, com és el cas de la pandèmia que hem mencionat abans i que el propi artista ha patit.
Les obres que s’exhibeixen estan repartides per les cinc sales de la galeria, dialogant entre elles. Hi ha una peça que em va cridar l’atenció com és Repòs a Sant Joan (2022), que fa referència al cementiri de Sant Joan de Mediona. Em recorda als capvespres de Modest Urgell, qui també estava interessat pels ambients que es respiren a les novel·les d’Allan Poe. Aquí Berdala deixa entreveure un element arquitectònic com és la paret blanca del cementeri que apareix enmig dels xiprers verds foscos, il·luminant un lloc tant trist i a la vegada silenciós.
De la resta de paisatges que s’exposen n’hi ha tres on sorgeix la figura humana, cas d’Observant els dubtes del camí, Baixada als teus inferns i El llarg camí, totes del 2021, apart del mencionat Retornant a l’horitzó. Tots tres presenten les mateixes similituds, com són les de caminar lentament a través d’una corda que no se sap ben bé on condueix. Per això els títols fan referència al retorn, el camí i al dubte. Potser a Observant els dubtes del camí on la presència d’una jove amb un fons clar i il·luminat li doni esperances de poder aconseguir l’objectiu. Una fita que tots voldríem que tingués èxit, encara que no sapiguem la raó d’aquest recorregut tan perillós, però podem suposar que es tracta de lluitar entre el dolor i l’esperança.
També a Allò més enllà (2022) l’artista mostra una carretera que no se sap realment on condueix, ja que al fons de la composició veiem una boira i per tant, desconeixem si ve algun vehicle de cara. A cada costat de la via hi ha arbres que van indicant el camí i que evoquen el punt de fuga situat a l’infinit. Són especialment intrigants i enigmàtiques les peces Natura morta d’un paisatge(2021), La llum antiga es fa ombra (2022), Torrent de vida (2021) i Un núvol a la nit (2021). Totes elles mostren cels diferents, predominantment foscos que insinuen tempestes. En aquestes peces es percep perfectament com Berdala aplica el color damunt la tela, incorporant-t’hi diverses capes del mateix color però de diferents tonalitats.
Hi ha una obra que fa referència al paisatge urbà com és Silenci nocturn a l’Eixample (2022) situada al principi de l’exposició que invita l’espectador a entrar-hi. De totes maneres aquest sky line, quasi bé és imperceptible als nostres ulls, ja que més bé ens l’hem d’imaginar, ja que només unes llums i la silueta deformada dels edificis són les úniques evidencies del què és una ciutat. La peça més gran de l’exposició és Tornar al no-res, (2022) que, malgrat el seu títol, considero que es tracta d’una obra més aviat agradosa, sobretot per la disposició dels colors i de la llum, com si els núvols situats al mig de la composició estiguessin en continu moviment, aconseguint que l’obra sigui dinàmica i a la vegada d’un gran cromatisme.
