Es presenta al Teatre-Museu Dalí de Figueres i fins al 30 d’abril ”El Crist de Portlligat”, una exposició centrada en un sol quadre: “El Crist”. Apedregat i ferit per un visitant l’any 1961, va ser restaurat i retornat al seu lloc habitual, la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. El quadre torna a l’Estat espanyol després de 70 anys.
Pintat per Salvador Dalí l’any 1951, després de l’estada als Estats Units fugint de la Segona Guerra Mundial (Dalí s’hi va estar des del 1940 al 1948) i de retorn a Espanya, el quadre admet una lectura política, com la que ha fet recentment Joan Minguet en el seu article Hi ha un Dalí retrògrad?, publicat a VilaWeb el 5 de desembre de 2023. Com apunta Minguet (si bé el títol és interrogatiu, el to és clarament afirmatiu), prenent distància dels postulats i de la pràctica surrealista (si bé no se’n acabarà de desfer mai) i incorporant una iconografia religiosa, Dalí es mostrava com a pintor afí al règim blanquejant així un passat d’amistats “indesitjables”, com les de Lorca i Buñuel. És bo posar-hi nom i no oblidar-ho, per dimensionar els gestos i les trajectòries. Tanmateix, situats al davant d’una escena pintada d’alta densitat humana, la interpretació en clau ideològica no ho explica tot.
Tornant al quadre, admet també una lectura de context dins l’obra i la trajectòria dalinianes. En aquest sentit, com se’ns explica a l’exposició, inaugura un moment de neomisticisme o de mística nuclear, efecte del descobriment de les teories quàntiques en física i de l’apropament a la poesia mística castellana. El Crist és una obra xarnera, un llenç que marca l’accés a aquesta nova etapa. Escolteu la xerrada a càrrec de Carme Ruiz, sotsdirectora de Col·leccions i Exposicions de la Fundació Dalí, al canal de youtube del museu, realitzada com una de les activitats paral·leles a l’exposició i relacionant Dalí amb l’univers de Teresa de Jesús. Entre d’altres vinculacions amb el misticisme espanyol del segle XVI, el pintor deu a Juan de la Creu la perspectiva zenital del Crist, tan insòlita si prenem la frontalitat habitual dels grans mestres com Velázquez, Zurbarán o el Greco. En efecte, en un dibuix de poc més de 5 x 4 cm (l’únic que va fer), el místic castellà adopta el punt de vista zenital, que, segons Dalí, “havia de ser fet a conseqüència d’un èxtasi”. D’aquí que al quadre se’l conegui també com Crist de Sant Joan de la Creu.
Però podríem fer també una aproximació fetitxista recordant que es tracta d’una ocasió única per veure un oli ja que, des que va ser pintat, fa més de 70 anys, no havia tornat a Catalunya ni a l’Estat espanyol. De fet, només s’hi va exposar una vegada: el mateix 1951 a Madrid i l’any següent a Barcelona, en el marc de la I Bienal Hispanoamericana de Arte. El mateix any, al 1952, va ser adquirit per la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. Si bé es va comprar com una iniciativa del seu director, Tom Honeyman, i en contra de l’opinió pública de la ciutat, queixosa pel preu que s’havia pagat, aviat es va convertir en l’obra estrella del museu, un “Guernika” que surt molt poc en préstec. Amb un esforç considerable per part de la Fundació Dalí, que la COVID del 2020 va fer trontollar i retardar, val la pena anar fins a Figueres, a no ser que us vulgueu esperar 70 anys més, o anar fins a Glasgow.
Però, de les diferents hermenèutiques possibles (que no esgotarem, ni de lluny, en un article), la que aporta més llum sobre el quadre és, al meu entendre, la que l’acosta a la manera de mirar la pintura que ens va ensenyar l’enyorat John Berger en el seu emblemàtic Ways of Seeing, de 1972, i en tots els seus textos. Un abordatge humà i social, vivencial i narratiu, d’una tela on, malgrat la densa càrrega simbòlica de la creu, tot està disposat per activar una experiència laica. Perquè, diguem-ho clar, l’emoció que genera l’espai corporal del quadre és semblant a la que pots sentir davant la mítica fotografia de Robert Capa del milicià caient al front, a Còrdova, durant la Guerra Civil espanyola, o davant d’algunes fotografies que aquests dies arriben de Gaza: un humà mort a mans d’altres humans. Tot predisposa, com dèiem, a aquest apropament. Vegem-ho.
Primer: la perspectiva zenital. Situar-nos, com fa la iconografia habitual, al peu d’una creu, és una manera de reforçar una relació de poder i recordar-te qui mana. Situats, en canvi, en un lloc elevat de l’escena, la figura representada empetiteix i mostra la seva vulnerabilitat. Una operació visual semblant passa davant del Crist mort d’Andrea Mantegna, pintat en escorç i situat damunt d’un llit, i que el mateix Berger va vincular a la coneguda fotografia del Che Guevara assassinat. Davant del Crist de Portlligat, tens la certesa que ell és, com nosaltres, un ésser minvat. Segon: que Dalí hagi suprimit els atributs habituals de la crucifixió, lluny de restar dramatisme, aporta intensitat al relat. No li calen claus, ni sang, ni corona d’espines, ni altres elements canònics que, enlloc de commoure, anestesien la mirada. No li cal tampoc mostrar el rostre. Al contrari, la nuesa epidèrmica restitueix la condició humana a la figura. Això ens ho va explicar molt bé Susan Sontag en el seu assaig de 2003, Davant el dolor dels altres.
Tercer: la llum. Amb un muntatge expositiu fidel a les indicacions del pintor (que va deixar escrit com calia il·luminar la tela i també que s’havia de mostrar al damunt d’un cortinatge de vellut vermell fosc), el clarobscur amb què Dalí aborda el cos de l’home mort es veu reforçat. És un quadre de llum barroca, efectista i amb una clara intenció narrativa, potenciada per una història secundària situada sota el Crist. I és que, enlloc d’ubicar al peu de la creu la mirada de l’espectador, el pintor hi reprodueix un paisatge bucòlic: el que veia per la finestra del seu estudi mentre pintava el quadre, l’estimada badia de Portlligat amb uns pescadors amb les arts sota un blau impossible, una llum auroral per a una vida que se’n va.
Però, de tots, l’element que aporta més emoció a la tela i que et deixa clavat (llàstima que no s’hagi orquestrat un tipus de visita que permeti l’accés a la sala d’un en un, o de dos en dos) és el tractament corporal que ha aconseguit el pintor. Des del museu han documentat l’existència de dos models (el gimnasta i especialista de films d’acció californià Russ Sanders i un altre per determinar) i mostren la llibreta preparatòria de l’obra, amb els assajos, renúncies i conquestes del trajecte creatiu, una peça procedent de l’Arxiu Pere Vehí de Cadaqués. L’anatomia, encara amb volum, i el cromatisme de la pell (si bé ja grogueja, encara és irrigada) no admeten cap dubte: acaba de morir. El clarobscur infla la figura i li dona un relleu quasi escultòric. T’avançaries a aguantar-lo, abans no rellisqui, ai, fusta avall. Dalí ha narrat el moment vital més íntim de tots: el morir. Amb una habilitat extrema, ha sortit a l’encontre d’una experiència interior tan privada com universal: el convenciment essencial que, davant la mort, estem sols. Constitutivament sols. És aquesta la profunda emoció laica que transmet l’humà que acaba de morir damunt la badia de Portlligat. Aneu a Figueres.
