Són 102, però podrien haver estat més de 200 les artistes catalanes que s’haurien pogut incloure en el llibre “Cent dues artistes“, escrit per diversos autors i que ha coordinat Elina Norandi, professora del departament d’Història de l’Art de l’Escola Llotja que s’ha especialitzat a estudiar i descobrir l’art fet per dones, tantes vegades silenciat o deixat de banda. El volum, publicat a la col·lecció Univers de Grup Enciclopèdia, ofereix una mena de cànon d’obres i artistes dones catalanes nascudes entre el 1850 i el 1982, una recopilació que és el primer cop que es fa en llengua catalana.
Visitació Ubach (1850-1925) va ser una de les pintores amb més reconeixement a la Catalunya del segle XIX. Va exposar amb regularitat a galeries com la sala Parés i també va ser mestre d’altres dones artistes. Però a causa de la seva qualitat, però, moltes vegades obres seves s’han fet passar per peces de Francesc Miralles, que havia estat el seu mestre, com si una dona no pogués executar pintures amb excel·lència. Avui en dia no és gens coneguda.
Un altre cas significatiu és el de Lluïsa Denís Reverter (1862-1946), creadora prolífica que va ser compositora, autora teatral, poeta i pintora. I… també va ser esposa de Santiago Rusiñol, a la difusió de l’obra del qual ella va dedicar molt de temps relegant així la seva pròpia carrera. Tampoc és que sigui coneguda actualment, com tampoc ho és la seva filla, Maria Rusiñol Denís (1887-1972), gran dibuixant i també escriptora. La coneixeu?
Aquestes són algunes de les dones creadores incloses en el llibre Cent dues artistes, que posa de manifest una realitat massa vegades silenciada o envoltada de tòpics o prejudicis: que les dones artistes han existit des de sempre i que la seva obra té qualitat suficient per ser inclosa en els cànons de la història. La historiografia de l’art i la crítica, que històricament ha estat dominada pels homes, excloïa fins fa ben poc les artistes dones, creadores que, com deia Amèlia Riera, han hagut de lluitar 50.000 vegades més que un home per desenvolupar la seva obra.
Elina Norandi ha inventariat per al llibre 102 dones, que amb més o menys dificultats, han estat i són professionals de l’art en l’àmbit català des de finals del segle XIX fins a l’actualitat (el límit s’ha posat en les nascudes el 1982) cadascuna representada amb una obra representativa del seu treball. En el llistat hi ha artistes reconegudes —sobretot les actuals—, d’altres recuperades o revalorades en els darrers anys com Lluïsa Vidal, Ángeles Santos o Olga Sacharoff, altres que han començat a ser recuperades però sense encara temps d’haver estat suficientment estudiades o exhibides com Anna Maria Smith o la fotògrafa Carme Gotarde, i d’altres molt desconegudes. Norandi explica que encara avui en dia molts estudiants d’història de l’art arriben a les classes “sense haver vist ni conegut abans obra de dones artistes perquè encara hi ha la idea que històricament no n’hi ha hagut”.
Norandi reconeix que el llistat de 102 artistes no és exhaustiu, ja que en una selecció ideal haurien pogut incloure’s perfectament més de 200 creadores, però de moltes, per exemple, a causa de la desaparició o dispersió de la seva obra, no existeixen reproduccions en color vàlides per a un llibre d’aquestes característiques. I és que Norandi alerta de la gran quantitat d’obres de dones artistes que han acabat a les escombraries o desaparegudes, sense haver-se inventariat mai, ja que de vegades ni les famílies propietàries eren conscients de l’autoria o la importància de les obres que tenien a casa o aquestes dones eren considerades com a simples aficionades. Com a comissària de diverses exposicions de dones artistes, com la que aquests dies es pot veure al Museu d’Art de Girona sobre les artistes de la revista Feminal, Norandi ha pogut comprovar com “molts descendents no valoren les obres de les seves familiars artistes”.
En els magatzems d’alguns museus també han dormit durant dècades obres de dones artistes i ara, encara que no en tots els casos, algunes ja s’han incorporat a les exposicions permanents. “Aquesta és una qüestió que sobretot en el cas dels grans museus s’haurà de tenir molt en compte: incorporar a sales l’obra de dones artistes —explica Norandi—. Una de les raons que s’ha donat per justificar que aquestes obres no surtin del magatzem és perquè es considera que no tenen prou qualitat, se les valora amb el mateix barem que als homes. Aquesta comparació no és justa i avui en dia el paradigma masculí ja no ens serveix perquè les obres fetes per dones, en una gran majoria de casos, sempre sortiran perdent. Molts museus consideren que la qualitat està per sobre de tot”.
Les raons d’aquest gran desequilibri és que les condicions de producció que històricament han tingut les dones han estat molt inferiors a les dels homes. “Primerament, les dones havien de ser per sobre de tot esposes i mares. Les que aconseguien professionalitzar-se havien de ser exageradament fortes i valentes, i això no vol dir que aconseguissin exhibir amb facilitat. Les que ho aconseguien es trobaven amb una rebuda crítica terrible. Evidentment, la formació també era difícil, ja que moltes acadèmies no admetien les dones i les que ho feien no oferien la possibilitat de poder comptar amb models masculins. A més, és molt significatiu que les van aconseguir professionalitzar-se i tenir èxit van optar per no casar-se, com és el cas de Lluïsa Vidal i Lola Anglada”.
Altres artistes presents al llistat del llibre o descrites en el pròleg van ser considerades més com a dones o filles d’homes d’artistes, més que com a creadores amb una carrera pròpia. És el cas de l’esmentada Lluïsa Denís, dona de Rusiñol; Manolita Piña, de Torres Garcia; Teresa Lostau, de Xavier Nogués, Irene Narezo, de Beltrán Masses, o fins i tot una de més recent, com és Maria Girona, de Ràfols-Casamada. “En aquests casos, són dones que evidentment s’enriqueixen creativament per estar al costat d’un altre artista amb qui compartir un mateix ofici i troben que podran tenir una vida més emocionant, però més endavant acaben estant a l’ombra del company o gestionant l’obra del marit i donant-li suport”.
El llibre podria ser una bona eina per impulsar nous estudis, tesis i exposicions que descobreixin i mostrin l’obra de moltes dones encara massa desconegudes. Però és cert que en els darrers anys, des de la història de l’art i els museus s’estan posant les piles en aquest tema. “Tinc l’esperança que vagi sortint molta obra oculta de dones artistes. Porto escrivint sobre dones artistes des dels anys noranta i darrerament les coses han canviat molt, sobretot des de la tercera onada feminista. Ara la sensibilització és molt gran. Només el fet que hi hagi una comissió de gènere en la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya ja és un símptoma d’un gran canvi de mentalitat en aquest sentit. O des del sector privat que hi hagi hagut galeries que hagin recuperat noms com Magda Bolumar o Mari Chordà”, explica Norandi.
Però hi ha urgències que cal abordar. “És urgent que es recuperi el patrimoni de les dones artistes del segle XIX, esperem que no sigui massa tard. Hi ha noms fonamentals com Visitació Ubach o Elvira Malagarriga, de qui no es troba obra, que s’hauria de recuperar. Serà més fàcil en el cas de les artistes de la segona meitat del segle XX, però hi ha algunes que no han estat prou estudiades com Conxa Ibáñez o Esther Boix. Algunes artistes de postguerra han patit un oblit evident, no només pel fet de ser dones sinó per ser considerades “antimodernes” per no estar dins del cànon estètic dominant i estar al marge de la història de l’art oficial, com també va passar amb molts dels seus companys homes. En el cas de les més actuals, també hi ha noms que no han rebut el reconeixement que es mereixen com Dominica Sánchez, per exemple”.
Hi ha un altre grup de dones artistes que també han restat oblidades, malgrat tenir una carrera professional important. És el cas de les que es van exiliar i no van tornar mai més com és el cas d’una artista de gran qualitat i molt contemporània, Marta Palau, morta recentment a Mèxic, on es va exiliar el 1940 quan encara era una nena amb la seva família. Palau va experimentar amb tècniques diverses, des de la serigrafia fins a la instal·lació, passant per l’escultura i el tapís.
A més de la mateixa Norandi, la resta d’autors del volum són Juan Carlos Bejarano, Pilar Bonet, Erika Bornay, Glòria Bosch, Laura Cornejo, Maia Creus, Sergio Fuentes Milà, Maria Garganté, Maria Isabel Gascón, Joan Miquel Llodrà, Consol Oltra, Pere Parramon, Susanna Portell, Alma Reza, Núria Rius, Cristina Rodríguez Samaniego i Txema Romero.
