L’any 1992 Urbàlia Rurana publicava la seua estrena discogràfica, ‘A la banda de migjorn‘ (Tram), treball que inaugurava una nova etapa en el folk valencià i que, malgrat el seu caràcter pioner, no ha acabat d’assolir l’estatus que li pertocaria. Ara que es compleixen trenta anys de la seua edició potser és un bon moment per redescobrir-lo i gaudir de les seues múltiples virtuts.
El 1991 havia sigut, en l’àmbit de la producció discogràfica, un dels pitjors anys en la història recent de la música cantada en català al País Valencià: només tres discos enregistrats amb material original, Viatge de Trullars (EGT), Música, ecologia i colors d’Araceli Banyuls (Picap) i Enigmàtic món de Partaka (Salseta Discos) —els dos darrers de molt escassa difusió. La sensació de crisi era total i el fiasco final de l’espectacle Quart Creixent, concebut com a reactivador de la Cançó i ràpidament amortitzat amb el boicot a Lluís el Sifoner —vinculat al patètic episodi de censura lèxica a RTVV: les 593 paraules prohibides—, semblava el definitiu tir de gràcia.
És enmig d’aquell ermàs on es presenta Urbàlia Rurana l’any següent amb A la banda de migjorn (Tram), un impagable tonificant que extirpa tot d’una les vel·leïtats depressives i que, des de la seua factura modesta, s’endevina portador de la transcendència a llarg termini amb què s’acompanyen les càrregues de fons.
Una transcendència que aleshores atribuíem a quatre motius. En primer lloc, per tractar-se d’una nova veu —en un temps on aquest fet era excepcional— que, a més, sorgia de les cendres de dos projectes il·lusionants de massa curta trajectòria, Cànem i Ritme Trencat, amb la qual cosa d’alguna manera els prolongava; del primer arribaven Toni Torregrossa (cordes i veu principal) i Amadeu Vidal (flauta, acordió diatònic i percussió); del segon, Josep Amírola (violí i veu) i Eduard Navarro (dolçaina, graile i llaüt). En segon, perquè suposava, sobre el paper, la continuïtat de l’obra d’Al Tall que semblava en via morta des de la publicació de Xavier el Coixo (1988) i la manca de formacions que n’agafaren el testimoni. En tercer, perquè reunia, per primera vegada, dues concepcions de replantejament contemporani de la música d’arrel tradicional: la que podríem anomenar via valenciana —riproposta de referents autòctons (polifonies, ritmes aksak, cants a l’aire, la recuperació de l’acordió diatònic) amb la Mediterrània com a marc de referència— i la via occitanocatalana amb els balls vuitcentistes, de parella i col·lectius, com a principal estratègia d’agit-folk, a la manera postulada per les Danses de la Plaça del Rei i el festival Tradicionàrius de Barcelona —on la banda havia debutat el 1990 amb una primera formació sorgida directament de Cànem. I, en quart i principal, per la proposta artística que exhibia, instrumentalment pletòrica i amarada d’una nova sensibilitat subtil i persistent.
A la banda de migjorn, publicat en disc compacte quan aquest format encara no havia desplaçat del tot el vinil, combina exuberància i eixutesa en una fórmula insòlita que la formació ja no repetiria mai, però que al disc funciona gràcies a una seqüenciació dels temes molt encertada i a la densitat de trumfos que concentra.
“Jo tinc una enamorada”, A la banda de migjorn (1992)
L’arremesa amb què s’obri posa ja, de bon començament, tota la carn a la graella: una versió de “Jo tinc una enamorada” d’Uc —on el contrast original entre la murrieria del text i la severitat de la interpretació dels eivissencs s’enverina amb un punt sentimental que li fa guanyar profunditat i esmolall—; una lectura polifònica de la posteriorment celebèrrima “Malaguenya de Barxeta” —aquí titulada “Cant per la de l’u”—, insòlita per la convicció i emotivitat amb què s’executa, i una revisió d’“El cavall blanc”, poema d’Abu-I-Salt musicat per Toni Torregrossa i ja inclòs en l’únic disc de Cànem, que arramba amb tot el que troba pel camí impulsat per la seua vehemència rítmica, els jocs de veus i la gloriosa dolçaina d’Eduard Navarro.
“El cavall blanc”, A la banda de migjorn (1992)
A partir d’ací comença l’alternança de números instrumentals —alguns protagonitzats per un únic instrument com “Valset”, pel violí, “Scotis”, per l’acordió, o “Tocata i valset” per la dolçaina— amb altres cantats de major sofisticació orquestral, no debades el disc fou mereixedor del Premi RNE-Ràdio Quatre als Millors Arranjaments.
Entre aquests destaca especialment “Pur de cor”, potser el cim del disc —i, ben mirat, de tota la producció del grup. Es tracta d’una melodia hongaresa, apresa dels inoblidables Kolinda —concretament “Ilju Haramia”, que obria el seu segon disc Kolinda 2 (1977)—, sobre la qual Torregrossa munta una adaptació molt lliure d’un poema d’Attila József:
No tinc terra i no tinc casa,
només nit i em basta.
No vull bes ni amada.
Només nit,
que no vull bes ni amada.
La qualitat de la matèria primera, la força dels arranjaments i la intensitat de la interpretació aconsegueixen crear un clima d’una bellesa esverada i tibant.
“Pur de cor”, A la banda de migjorn (1992)
En l’extrem oposat —airosa, delicada, fluent— es troba la “Dansa a veus”, de filiació grega, un clàssic inamovible del seu cançoner que juga amb les cartes marcades: l’addictiva cadència del kalamatianós, l’elegància secular de les melodies hel·lèniques i un text senzill que regalima sabor popular.
“Dansa a veus”, interpretació en directe a Orejo (Cantàbria), 2008
La polifonia es reprén en la monumental “El Pont de Mirabel” manllevada del repertori de geni occità Jan Mari Carlotti qui ens explicava que era una balada cantada pels pastors, tal com feia ell, en el registre més agut de la tessitura per fer-se escoltar d’una muntanya a l’altra i commoure’s mútuament en la soledat de la nit. Les veus de Torregrossa i Amírola, magníficament trenades, traslladen ací aquell propòsit commovedor reforçat pel joc harmònic i la sentimentalitat de la seua interpretació.
“Al Pont de Mirabel”, A la banda de migjorn (1992)
El disc encara la recta final amb una nova fita, “Sant Antoni ermità”, tòtem del repertori dolçainer signat pel morellà Antoni Ortiz que s’empavesa amb una lletra ad hoc escrita per Torregrossa i uns arranjaments, obra d’Eduard Navarro, que esdevindran canònics: aquell violí que replica amb una petita demora la melodia de la dolçaina i en redobla les bondats.
“Sant Antoni ermità”, A la banda de migjorn (1992)
Finalment, la peça instrumental “Launeddas” —Amírola a la composició, Navarro als arranjaments— inspirada en els bucles melòdics associats a l’arcaic instrument sard que li dona títol, serveix per tancar el treball amb una exhibició de les prestacions interpretatives de la banda, esplèndida de nervi i temperament.
“Launeddas”, A la banda de migjorn (1992)
És cert que després vindrien molts treballs que superarien amb escreix les aportacions artístiques d’aquest treball pioner, que el nou folk valencià assoliria un nivell i una maduresa extraordinaris i que vindrien noms i propostes amb una major incidència popular. Però no sabem fins a quin punt això haguera estat possible sense l’aire nou que portà A la banda de migjorn: un disc que avivà un foc moribund, que inicià la reconquesta de places i carrers per a les músiques d’arrel tradicional i que, no ho oblidem, suposà les primeres passes d’un grup encara en actiu d’admirable trajectòria que, com ens comentà una persona del públic en la presentació d’un dels seus discs, ens feia —ens fa— molta falta.
