Arts visuals

En record a Pepo Hernando

Després d’una llarga malaltia, el proppassat 10 de gener ens va deixar l’artista i dissenyador Pepo Hernando (Burgos, 1950-2022) vinculat al món de l’art des de múltiples facetes: pintor, tècnic d’exposicions i també emmarcador de gran prestigi; tasques que va portar a terme en estreta relació amb grans artistes i importants galeries. Un personatge silenciós i amic dels seus amics que ha impregnat una petja inesborrable en el món de l’art a Catalunya on es va establir des de jove. Allunyat dels focus mediàtics, el seu compromís fou senzillament la creació, sense una preocupació especial per la visibilitat de la seva obra.

En el silenci de la introspecció ha estat un artista que tothora ha treballat sense estridències, amb una comesa interior producte dels éssers que conreen l’ànima. El seu objectiu fou aprendre, conèixer i reconèixer la naturalesa íntima i l’espiritualitat que l’envoltava a través de la pintura. S’inicià en el camp de l’art fent ús del dibuix com a eina de coneixement que li permeté crear irrealitats a partir del concret. En els anys vuitanta s’endinsà en atmosferes inquietants poblades d’éssers enigmàtics per desentrellar el misteri de la realitat humana i els secrets de l’univers.

Després d’uns anys en la quietud del seu estudi, la seva obra es va poder veure a l’exposició Me multipliqué para sentirme que la Galeria RocioSantaCruz va presentar tot just ara fa un any. Inspirada en un vers de l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, la mostra va palesar que el suport era per a l’artista l’espai del pensament on la pintura esdevé testimoni de l’absència i l’atemporalitat i també del gust per l’austeritat i l’ordre. Són obres que Pepo Hernando va realitzar en plena pandèmia, explorant la relació física i orgànica de la vulnerabilitat humana, la foscor de la incertesa, la fragilitat de l’aïllament i la cruesa de la pèrdua; realitats compartides davant d’aquest trànsit incert que ens està posant a prova. Cadascuna responia al seu viatge interior per desprendre’s de les aparences exteriors, reduir les estructures a allò primordial i reivindicar una altra visió de la imatge. Una cartografia d’arquitectures trencades, un mapa de trajectes únics i irrepetibles, desplaçaments fets d’experiències espacials a temps real, agregacions sentides i transmeses, fins a construir un seguit d’estructures que van ordint interposicions successives. D’aquesta manera, el temps d’execució i les seqüències de realització, esdevenen els protagonistes de la seva pintura.

Pepo Hernando. Sense títol, 2020. Tècnica mixta sobre tela. Cortesia Galeria RocioSantaCruz

A partir de l’evolució de l’expressionisme abstracte, les repeticions quasi hipnòtiques de percepcions disgregades i esmicolades són visions que es neguen a romandre fixes; es mouen dins de la tela i ho fan obrint i tancant els espais en una aparent placidesa. Carregades d’activitat a partir d’un lèxic voluntàriament restringit, basat en la reiteració d’estructures, ens poden recordar la pràctica de l’Op Art. Trames i reixes que guanyen possibilitats i variacions en un complex tramat d’interrelacions. Una obra executada amb un procés lent i meticulós resultat de la conjunció de textures cromàtiques i de formes cel·lulars fins a aconseguir un cos compacte. L’acumulació d’estrats pictòrics a partir de subtils aportacions prolifera en fèrtils explosions, incisius focs germinatius i fructíferes fecundacions que creixen amb una vigorosa força expansiva. Una producció calmada que es troba a les antípodes del remolí actual de la immediatesa. Cal·ligrafies, les seves, a la frontera entre allò oriental i allò occidental, entre la vida i la mort destaquen pel seu ressò líric i evocador que no s’entenen sense les seves exigències internes, qüestionaments, plantejaments i reptes personals que esdevenen el mirall sobre el qual es reflecteixen els punts més vitals del seu jo.

Pepo Hernando. Sense títol, 2020. Tècnica mixta sobre tela. Cortesia Galeria RocioSantaCruz

Coneixedor de la seva situació, el proppassat mes de novembre va organitzar un comiat amb les persones més estimades. Més d’un centener d’amics i familiars vàrem poder retre-li un càlid homenatge al voltant d’una llarga taula assaborint una “olla podrida”. Personatges vinculats al món de l’art, el pensament, la literatura i el galerisme van estar presents en aquest esdeveniment. Durant molts anys Pepo Hernando va organitzar aquestes trobades entorn aquest guisat tradicional de la cuina burgalesa per compartir art i gastronomia.

Fou una persona entranyable, sensible, observadora i assossegada que va es va lliurar a la seva feina amb un grau professional d’excel·lència. Sobretot es va bolcar als altres i per les seves mans van passar obres de reputats artistes als que va oferir el millor del seu saber.

El poema de Fernando Pessoa Passatge del Temps ens serveix de record i memòria a la seva figura i a la seva obra:

“Em vaig multiplicar, per sentir-me,

Per sentir-me, vaig necessitar sentir-ho tot,

Em vaig desbordar, no vaig fer sinó que extralimitar-me,

Em vaig despullar, i em vaig lliurar

I en cada racó de la meva ànima hi ha un altar a un déu diferent”.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close