El claustre del convent de Sant Francesc de Berga acull l’exposició “Josep Maria de Martín, passió intel·lectual”, que mostra les principals facetes creatives de l’artista nascut i mort a la ciutat de Berga (1920-2005).
Recordem que el seu centenari es va escaure el 2020, en plena pandèmia, raó per la qual no es va poder fer el reconeixement adequat. Es va col·locar, això sí, una placa commemorativa a la casa de la Ronda de Queralt 13, on va viure.
A proposta de l’Ajuntament de Berga, la idea i realització de l’exposició ha anat a càrrec de Jaume Capdevila ‘KAP’, dibuixant, i Salvador Vinyes, dissenyador, ambdós amics i deixebles de De Martín. El catàleg, dissenyat per Vinyes, ha estat editat per l’Àmbit de Recerques del Berguedà, entitat que també edita la revista cultural del Berguedà, “L’Erol”.
De Martín va pintar al voltant de tres-cents quadres, va il·lustrar llibres per a editorials barcelonines i va publicar infinitat de dibuixos en cartells, calendaris, programes de mà i fulletons, la majoria relacionats amb l’activitat cultural i festiva de la seva ciutat.
A partir dels anys d’estudiant de dret es va relacionar amb un grup d’intel·lectuals barcelonins com Joan Perucho, Manuel Valls Gorina, Nèstor Luján, Carlos Barral, Josep Maria Castellet i els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater. Al catàleg hi podem llegir una magnífica correspondència il·lustrada, entre De Martín i Nani Valls.
L’exposició ocupa tres quartes parts el claustre de Sant Francesc i dues sales annexes, en les quals s’hi exposa la pintura, amb la particularitat que a la sala petita hi podem contemplar, amb pocs quadres, l’evolució de la seva obra, des dels inicis fins al final dels seus dies.
A l’inici, hi trobem l’Univers De Martín, una constel·lació de fotografies de personatges que el van influir o hi va tenir amistat: artistes, escriptors, poetes, cineastes, polítics i músics, d’abast universal i també local.
Com a persona, era tímid, afable i bonhomiós. Al llarg de la vida es va amagar darrere nombrosos pseudònims, els més coneguts són Custodio Lopas i Bernat Meix. Llegia un llibre rere un altre, era molt rigorós i li agradaven les coses ben fetes. Després de la mort del seu pare, es va “autoexiliar” a Berga, on sempre va ser al centre de les activitats culturals del moment. No oblidem que a Barcelona havia col·laborat en diverses revistes universitàries que van ser clausurades o sancionades per les autoritats franquistes.
Artísticament, va ser, sobretot, un gran dibuixant. A partir d’aquí, va transitar per diversos camins: caricaturista, ninotaire, cartellista o Il·lustrador. Als 17 anys, durant la guerra civil, ja feia caricatures a Sant Sebastià.
“Els seus retrats són també antinaturalistes i sintètics, amb un sol traç subtil i esmolat”, escriu Jaume Capdevila “KAP”.
El sentit de l’humor del personatge arriba també a tots els seus ninots. Com a il·lustrador, “els seus treballs oscil·len entre les composicions d’estètica gràcil i refinada i els ninots caricaturescos”. Com a grafista, es va iniciar a la revista universitària “Alerta”, el 1942. El disseny de les publicacions “Estilo”, “La Jirafa”, “Panorama Literario” i “Berga” també van ser obra seva. Va fer de dissenyador de cobertes de llibres i portadelles a l’editorial barcelonina Luis de Caralt, així com cartells i programes per a diversos ajuntaments del Berguedà: La Patum de Berga, Els Elois, els Cristòfols, Fira de Maig, Festa Major d’Espinalbet…
A l’exposició fins i tot hi podem veure una reproducció fotogràfica de les rajoles del terra de la plaça de Sant Joan de Berga, amb motius patumaires, originals martinians.
Després de llicenciar-se en Dret, el De Martín pintor es va formar amb Ramon Rogent i va fer la primera exposició l’any 1950 a la Sala Argos de Barcelona, amb un text de presentació de Gabriel Ferrater.
En el catàleg, llegim:” Fa pintura amb rigor i presició, abstraient el color i la forma, analitzant els volums i sintetitzant-ne la configuració. Cada tela és un lent procés de recerca, en què intel·lectualitza els problemes de la figura per trobar-hi una solució estètica”.
Recordem que en el llibre Sobre pintura (Seix Barral, 1981) el reusenc Gabriel Ferrater dedica una vintena de pàgines a la pintura del pintor berguedà. Aquest llibre ha estat magníficament actualitzat, traduït i editat, amb el nou títol L’art de la pintura (Obrador Edendum, 2021).
Tant l’exposició com el catàleg dediquen espai a l’escriptor De Martín. Com a novel·lista amb Un cuerpo o dos (Sirmio, 1987) escrita a quatre mans amb Ferrater; com a crític de cinema amb el llibre Para comprender el cine (Dolmen, 1944) també crític d’art en diverses revistes especialitzades.
Com a poeta, va publicar quatre llibrets entre 1971 i 1979, reunits més tard a El clam a l’erm (Proa, 2001).
Sam Abrams, a “Balanç poètic del 2001″, va escriure: ” Bernat Meix és un dels poetes irònics i satírics més importants de la modernitat, juntament amb Pere Quart i Salvador Espriu”. En aquest apartat s’hi reprodueix un article de Josep Pedrals, publicat a l’Avui (2002), sobre el llibre El clam a l’erm, en el qual se’ns informa que el pseudònim de Bernat Meix vindria d’unir el nom d’un trobador anomenat Bernat i Meix, en referència a una propietat que l’artista tenia al Solsonès. Pedrals afirma que algunes descripcions de personatges de Meix “són dignes de Valle Inclán, o d’Espriu, plenes d’una ironia! En fi, és un llibre per a sibarites. disfrutaran!”
Hi podem llegir també un article de Climent Forner publicat a la revista “Ecos” (juny,1975), celebrant l’aparició del segon llibre de poemes de Meix, El peu al coll, on diu: “ha aconseguit uns resultats altament poètics, singularment originals, summament perfectes. Enhorabona al “mestre en gai clapar i doctor en galloferia!”
Jaume Capdevila afegeix: “En el fons, la poesia de Bernat Meix és la sublimació de la prosa de Custodio Lopas”.
Encara hi ha un altre aspecte no menys important, el De Martín pedagog, professor de pintura a Barcelona, agafant el taller de Ramon Rogent, després de la mort d’aquest en accident de trànsit. A Berga va ser mestre de Joan Ferrer, Marià Bergua, Domènec Cosp, Ramon Buchaca, Climent Vilella, M. Àngels Perarnau… A part, les classes d’educació artística i música a l’institut Guillem de Berguedà, entre 1976 i 1980. Un espai especial, merescut, es dedica a la Dolors, musa de l’artista, amb un gran retrat de Domènec López Alió.
Veiem doncs, que el llegat de De Martín abraça des de la cultura popular, amb auques i festes, fins a l’alta cultura. I lliga personatges populars de la seva ciutat amb grans intel·lectuals de la cultura catalana del segle XX.
El catàleg que sobreviurà a l’exposició és una fantàstica publicació que, a partir d’ara, serà porta d’entrada a l’univers De Martín per a tothom que el vulgui conèixer o estudiar.
