La Galeria Àngels Barcelona presenta “De ser” una exposició que fixa l’atenció de l’artista en elements marginals per convertir-los en mecanismes per a la reflexió.
Jaume Pitarch
Galeria Àngels Barcelona.
Fins al 15 de novembre
Si inicialment s’interessà per la pintura i el dibuix, progressivament Jaume Pitarch (Barcelona, 1963) ha anat investigant múltiples registres que van des de l’escultura, la instal·lació, la fotografia, el vídeo o el text; un treball que alerta de la nostra fràgil condició humana. Un dels camps en el que més ha incidit és el del món de l’objecte trobat per la sobreabundància de producció material existent i per la capacitat de ressonància que té aquest en ser rescatat del context real. La productivitat ens ha transformat en éssers consumistes i acumulatius que acaparem béns per després abandonar-los quan la seva presència ens incomoda. Per a l’artista cada objecte conté la seva història intrínseca i la seva pròpia memòria; estructures en transició que situa en un equilibri inestable abocades cap a la seva caiguda. Rescata objectes residuals amb una existència acumulada que, exposen, entre altres coses, la nostra capacitat limitada de percebre el temps. L’espectacularitat deixa pas a tot allò ínfim, quotidià i proper en una reordenació que pot produir alteracions en la consciència del receptor.
En el marc del Barcelona Gallery Weekend, la Galeria Àngels Barcelona presenta l’exposició titulada “De ser”; la quarta mostra individual de Jaume Pitarch a l’esmentada galeria, la qual ens parla de la dificultat de mantenir les estructures que ens mantenen. Aplega un seguit d’objectes recuperats, presentats amb la mínima intervenció que fan referència a allò que persisteix, a allò que queda, empremtes que perviuen i que adopten nous significats. Són objectes que han conviscut amb l’artista, acompanyant-lo a l’estudi en el seu trajecte i que, gràcies a donar-los una nova vida, no han “deixat de ser” sinó que “són”.
Per mostrar-los, els presenta d’una forma precària i inestable, a punt de caure, per incidir en aquesta sensació canviant d’un permanent qüestionament en la que ens trobem com a individus. Es fixa en elements marginals com ara en una prima vareta de 2,50 m. de ferro recolzada a la paret en els seus dos extrems dibuixant una corba en suspensió i que aparentment sembla del tot probable que caigui. Es tracta de la instal·lació Fe en suspensión (2019) en la que, davant la incertesa, només la fe ens pot fer creure que es mantindrà. A més, el símbol del ferro en la taula periòdica dels elements és FE.
El recorregut segueix apuntant a la noció d’equilibri com estat provisional i efímer amb uns objectes que ens parlen del nostre cicle vital: unes crosses o uns penjadors en estabilitat precària transgredeixen l’ordre imposat. Fer visible allò invisible és el que aconsegueix Jaume Pitarch amb la peça MDF/MFD (2019); un bloc de DM (la fusta amb la que es produeixen plafons per elaborar mobles) que reprodueix una pastilla de medicament que va ser receptat a l’artista per al tractament del TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció o Hiperactivitat), les dimensions de la qual ha calculat d’acord al pes del seu cap.
Finalment, el fil narratiu clou amb la instal·lació Los olvidados (2019); una cinta de màquina d’escriure que s’enrotlla i desenrotlla lentament caient en el buit, tot traçant a terra unes formes sinuosos que acumulen la petja de paraules perdudes en la foscor de l’oblit.
En definitiva, “deixar de ser, o ser possible…” amb paraules de l’artista.
