La ciutat de Xàtiva dedica aquests dies una gran retrospectiva a un dels seus artistes més rellevants, Joan Ramos (València, 1942), pintor i il·lustrador entre altres de Vicent Andrés Estellés, un artista amb un discurs estètic propi molt identificable i que va fer de la subversió i l’agitació cultural i social un dels seus principals actius. Una figura icònica en la ciutat però reconeguda també per referents intel·lectuals i artístics com Romà de la Calle, Manuel Vicent o Manuel Muñoz Ibáñez. Amb una obra ingent que mereixeria una projecció més sòlida i un coneixement més extens.
Joan Ramos / Retrospectiva 1967 – 2023
Comissaris: Pablo Camarasa i Toni Martínez
Museu de Belles Arts / Casa de la Cultura
Xàtiva
Fins el 24 d’octubre
El projecte d’una exposició monogràfica dedicada a Joan Ramos a Xàtiva, en la línia del que s’ha fet els darrers anys amb artistes com Artur Heras, Andreu Alfaro, Rafael Armengol o Manuel Boix, va sorgir fa uns anys. Però com expliquen les persones implicades en la mostra, no ha estat fàcil convéncer una personalitat modesta i reservada com Ramos de posar en peu una exposició que és alhora repàs a una trajectòria i tribut de la seua ciutat d’acollida, com es va veure en la multitudinària presentació celebrada el 27 de setembre passat.
Aquesta falta d’ínfules, de no voler estar present en l’escena artística, està en l’origen d’una relativa manca de reconeixement i, sobretot, de projecció. Ramos va bolcar la seua activitat en Xàtiva, posant el seu art al servei del teixit social i de la promoció cultural, amb l’emblemàtic logotip de la històrica Llibreria la Costera com a un dels exponent més coneguts. Al costat d’això, cartells, díptics, catàlegs, serigrafies i tot tipus de materials que enriquien estèticament les reivindicacions i aspiracions ciutadanes.
Ramos també va treballar per difondre l’art dels altres en la seua ciutat a través de Galeria Tabula, una iniciativa en societat amb Emilio Mataix que va insuflar múscul cultural a la ciutat a la dècada del 1990, mostrant obra d’artistes admirats per Ramos com Molina Ciges, Adrià Pina, Antoni Miró o Michavila. Tot i que Ramos recorda amb especial orgull haver tingut exposada obra de Juan Gris i Picasso. Afegim a la nòmina d’il·lustres de Tabula Tàpies, Chillida o Joan Miró, com s’encarregava de recordar en un article el crític Alejandro Villar Torres.
La mostra, en qualsevol cas, vol reivindicar la producció artística, redimensionar l’obra de Ramos. Comissariada per Pablo Camarasa, un crític i comissari d’una altra generació, i per un agitador cultural i amic personal de l’artista, Toni Martínez, la mostra permet resseguir la trajectòria evolutiva i les seues diferents mutacions. Nascut a València, però radicat a Xàtiva, per les obligacions personals del pare, estudia en l’institut Josep de Ribera, on es formaran en la dècada del 1950 altres referents culturals de la ciutat com Raimon, Vicent Àlvarez o Joan Juan.
Treballador de banca, dels dels 18 anys, Ramos compatibilitza la jornada laboral amb el dibuix i desenvolupa unes primeres inquietuds artístiques freqüentant els cercle de bons paisatgistes que ha tingut sempre la ciutat, en aquell moment els germans Daroca, Mompó Roca, Juan Francés o Roberto Martínez Leña. Tot i admirar el treball d’aquests artistes, Ramos s’inclina per unes altres coordenades estètiques. L’obra de finals de la dècada dels 60 el mostra experimentant amb retrats d’un expressionisme deformat, grotesc, on l’ús del color és encara incidental.
Aquesta obra iniciàtica té bones crítiques, fa que obtinga una beca del govern francés per estudiar a París, el 1971. Etapa en què queda molt marcat per l’obra de Juan Gris. Tot i ser un artista autodidacta, acaba exposant expose en salons i galeries, com ara la Galeria Montgó, on comparteix espai, entre altres, amb el trio Heras, Boix, Armengol. Els marxants s’interessen per la seua obra. Però opta per una opció artística i de vida molt concreta, molt il·lustrativa. Com explica Antoni Martínez: “Aquesta consideració positiva ja no l’abandonarà mai, però, com sempre, solitari social, deixarà de conrear el mercat per a dedicar-se a la creació i realitzar, de Xàtiva estant, l’obra ingent que ha omplit i ompli la seua vida i enriqueix la nostra”.
Erotisme, transgressió, canvi
La primera de les sales que cal visitar és la de la Casa de la Cultura. Allí, a més de les primeres obres, hi ha les sèries que revelen ja un estil fixat, rabiosament personal, molt marcat a partir de 1975 i sèries com “Jocs eròtics precolombins”. Trets humans amb tendència al gegantisme, la seua molt reeixida i personal representació dels cabells ondulats i la temàtica eròtica explícita configuren el seu univers creatiu. Però també un ús més proactiu del color amb vivacitat i una gestió brillant dels contrast. D’aquest mateix any és la sèrie “Socarrats”, la reinterpretació d’un objecte decoratiu ceràmic propi de la ciutat, en aquest cas amb les representatives figures femenines però també amb animals. “El drac” o “El peix globus” són magnífiques mostres d’aquest operatiu.
Amb la dècada del 1980 arriben algunes de les sèries més conegudes de l’artista, com ara “El plaer de transgredir”, en què una societat que encara s’estava espolsant la caspa del franquisme es troba amb explícites representacions de la sexualitat, incloent provocacions evidents com “Bisbe nu” o “Cames creuades”. Són figures humanes molt de l’autor, però hi ha un canvi pel que fa a la tècnica: l’ús de la tinta deixa pas a les pintures acríliques amb les figures pintades sobre fons blanc, normalment cartolines, per ressaltar el motiu central. D’aquesta sèrie, Romà de la Calle ressaltava la força expressiva del gegantisme de les extremitats, un recurs en el qual no detectava ironia ni truculència, sinó “una tendresa continguda”.
El fons blanc també és emprat en la sèrie “Xàtiva àrab”, sols que la temàtica és molt diferent. I un ús quasi abstracte de les figures geomètriques per anar a una representació estranya i suggestiva de la ciutat durant la dominació musulmana.
En aquest punt, abans d’anar a la part de l’exposició del Museu de Belles arts en la Casa de l’Ensenyança, convé visitar una sala més menuda de la Casa de la Cultura que mostra una part molt minsa del monumental treball de Ramos com a il·lustrador. Allí es troba un molt simbòlic cartell per a la Fira de Xàtiva del 1985, quan l’ajuntament encarregava aquesta faena a artistes reputats. Una icona. Com també ho és el logotip dissenyat, com s’ha dit adés, per a la Llibreria la Costera. Al costat d’això, ingents materials de publicitat per activitats polítiques i culturals, mostra de l’indestructible compromís cívic de l’artista. O curiositats com la coberta d’un poemari de joventut del periodista Miquel Alberola, una de les firmes convidades del catàleg, i la coberta d’un dels discos de Pep Gimeno Botifarra.
Amb tot i això, és especialment simbòlica la col·laboració amb Vicent Andrés Estellés, il·lustrant els poemaris Xàtiva, Versos per acompanyar una esperança (en companyia d’Antoni Miró) i Canals. Tanmateix, pel seu compte, Ramos va il·lustrar tres poemaris més, L’Hotel París, Hamburg i Antibes, obra que no ha estat publicada. De l’amistat amb el poeta de Burjassot es deixa testimoni a través de converses i fotografies incloses en el catàleg. Eren personalitats destinades a convergir: com explica Miquel Alberola en el catàleg, Ramos “dibuixava amb la força amb què Estellés escrivia”.
Ramos Bukowsky
Les obres exposades en el Museu de Belles Arts reblen el clau. I mostren, a través de l’obra de la dècada del 1990, un Ramos que atenua les pulsions eròtiques i cerca unes altres estratègies discursives, properes al llenguatge poètic, com en “Una flor per a la lluna”, en què el gegantisme de la representació humana es combina amb un lirisme molt personal. Aquesta és una obra de la sèrie “Personatges i personalitats”, que també mostra una representació amb un punt picassià d’Oscar Wilde i deixa fluir la sorneguera de l’artista “L’alegria de Posidó”.
El sentit de l’humor, en tot cas, queda més marcat i ressaltat en “Autoretrats”, obra a cavall entre el final de la centúria i l’inici de la següent, en què l’artista es fusiona amb diversos personatges de la història, en una tria gojosament diversa i inconnexa que va de Sigmund Freud a Charles Bukowsky passant pel Comte-duc d’Olivares, l’artista Oswaldo Guayasamín o el dramaturg Francisco Arrabal. Ramos és l’objecte del retrat, però aquests personatges també queden retrats a través de la roba, els trets físics o el recurs a l’al·legoria.
Mentrestant, amb “Xàtiva màgica” torna a la ciutat però ara per mostrar indrets i monuments, com en una tornada als orígens en què un jove Ramos observa els paisatgistes xativins, però dotant la representació amb trets identificatius del seu discurs estètic. El canvi, respecte de sèries semblants anteriors, és una més gran vivacitat cromàtica i un més evident esperit cubista.
Per acabar el repàs hauríem d’esmentar altres derivades estètiques repartides entre els dos espais de la mostra. És especialment significativa la sèrie “Constructivisme” (2005-2007), un gir molt marcat cap a l’abstracció que sols es pot associar amb Ramos per la seua signatura. Una incursió anecdòtica. “Xatheba I” i “Xatheba II” són molt més reconeixedores de l’estil de Ramos, però inclouen també tècniques com el collage i la fotografia (“Jaume Plensa a l’abric de les lletres”), la representació del trencadís o una utilització de la silueta que recorda a Armengol en “Menina 1” i “Menina 2”.
Mentrestant, “Quadern Moleskine” (2013, el títol fa referència als quaderns d’aquesta marca), és molt interessant perquè estableix un diàleg fins i tot estilístic amb alguns dels seus artistes de referència com Juan Gris, Paul Gauguin o Gustav Klint. Acabem, en tot cas, amb una sèrie significativa de la capacitat camaleònica de Ramos perquè suposa de nou una derivada estètica però, sobretot, mostra el seu compromís cívic. “Bombardeig de Xàtiva” (2013-2017), en record del letal atac de l’aviació italiana el 1939, recupera les influències obscurantistes dels inicis, l’influx de les “Pintures negres” de Francisco de Goya, per reflectir la barbàrie amb cruesa i sense concessions cromàtiques.
Comptat i debatut, la mostra i els catàlegs serveixen per fer una crida d’atenció d’un artista que no ha estat ponderat com tocava. Ni estudiat com tocava. Com escriu Pablo Camarasa, “si bé s’han escrit tesines i treballs acadèmics al voltant de la seua producció, seria molt interessant que es treballara en una publicació que abastara la totalitat de l’obra, perquè és, juntament amb Artur Heras, un dels artistes xativins més transgressors i innovadors de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat”.
