Arts visuals / Llibres

Manuel Boix: perfecció, tensió, compromís

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació estrena una nova col·lecció dedicada a resseguir la trajectòria artística de les figures més rellevants del País Valencià amb ‘Manuel Boix. La Forja d’un pintor’. Sobre els textos de Martí Domínguez, qui és també el director de la col·lecció, el llibre traça el periple vital i artístic d’una figura referencial del darrer mig segle.

La nova col·lecció del Magnànim s’ha batejat amb un títol entre mandrós i previsible, “Vides d’art”, però el primer dels volums és una gojosa declaració d’intencions: amb disseny ben encertat d’Eugenio Simó i una presentació luxosa, Manuel Boix. La forja d’un pintor és un llibre ordenat i límpid, curós, acompanyat generosament d’il·lustracions que ajuden a bastir la trajectòria de l’artista nascut a l’Alcúdia el 1942 i que es beneficia de la prosa musculosa i la mirada entrenada de Martí Domínguez, una de les figures que més feina periodística ha dedicat a difondre la trajectòria dels artistes valencians.

El llibre arrenca dels orígens artístics de Boix, un xiquet nascut a un municipi agrícola de la Ribera que, des de ben aviat, havia mostrat habilitats pel dibuix, una influència en part heretada d’un pare ebenista i un oncle dibuixant. Els pares, com tots els progenitors, volien garantir el seu futur fent que ingressara en la Caixa d’Estalvis de l’Alcúdia. Sortosament, però, va aprovar la prova d’ingrés per cursar el batxillerat a Xàtiva. De no haver passat les proves, especula Domínguez, potser Boix s’haguera vist en la tesitura de provar sort en l’entitat bancària. Mai no es pot saber, però tal vegada estaríem parlant d’uns altres itineraris vitals i artístics.

La coberta del llibre.

La trobada artística més decisiva, amb tot, es produeix per la via del seu germà gran, Lluís, un home d’església -la família tenia un marcat sentiment religiós – qui coneix una figura cabdal, el pare Alfons Roig, professor d’història de l’art i un dels pocs en la trista València de la postguerra que havia aprofundit en l’art contemporani. En una trobada familiar amb Roig, l’erudit ensuma el potencial del jove Manuel i, més tard, exerceix de guia pel museu Sant Pius V per al futur pintor. Li desperta encara més la vocació i, des del seu ascendent, marca el futur de Boix: “Alfons Roig va convèncer els meus pares perquè fora artista. Ell em buscaria un mestre perquè em preparara per a l’ingrés en Belles Arts. Un bon padrí!”, explica l’interessat en el llibre. Aquesta figura seria Adolfo Ferrer Amblar, un professor de dibuix que va augurar des de ben aviat que el jove seria pintor. L’entrada en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles serà l’any 1961.

Es tractava d’uns institució -alerta Domínguez invocant converses amb uns altres artistes- estèticament endarrerida, que bandejava les avantguardes i fins i tot menystenia els impressionistes. Reflex d’una escena cultural valenciana igualment mediocre, un aspecte que el llibre il·lustra amb profusió de testimonis i anècdotes. El jove Boix, tanmateix, va fent camí amb un realisme sobri i atmosferes “denses i entenebrades”. “Són temptejos, fortament condicionats pels corrents de l’època, però que ja mostren una manera pròpia, un encuny personal, d’interpretar la realitat”, adverteix Domínguez.

Anys iniciàtics que són també els de la generació d’una relació cabdal per a l’art valencià, la de Boix amb Artur Heras i Rafael Armengol. I la de la presa de contacte política en la tertúlia de Joan Fuster i Vicent Ventura. L’intel·lectual de Sueca, sempre amb la sinceritat i l’escepticisme per davant, li pregunta al jove Boix: “I tu penses viure d’açò?”. La pregunta, en tot cas, era pertinent, sosté Domínguez, perquè l’artista havia de plantejar-se en algun moment la qüestió de la professionalització.

Dues instantànies del trio Boix, Heras i Armengol amb Joan Fuster.

La coses van encaminant-se relativament aviat: el trio fa les primeres exposicions, els primers viatges a Barcelona. I una obra conjunta, el Tríptic monoteista (1964), que mostra el estils de cadascú -tots ells molt ben dotats per al dibuix- i els obre portes després de ser mostrada al V Saló de Març. Una obra que va impressionar el crític Cirici Pellicer, qui va arribar a escriure un article que tancava amb la frase: “Catalunya, capital València!”.

La col·laboració més reeixida del trio, amb tot, potser siga Lligat i lacrat (1971), una obra plasticolitària amb vuit textos poderosos i vuit serigrafies d’influència pop editades per la Galeria Adrià de Barcelona. El títol el va posar Fuster: les obres estaven dins d’una carpeta relligada i amb un segell lacrat. Tot i l’èxit, el recentment desaparegut crític Tomàs Llorens no considerava el grup al mateix nivell que els equips Crònica i Realitat, que els veia més homogenis i vinculats a l’avantguarda. Domínguez no comparteix aquesta visió: “Tomàs Llorens havia participat activament en la creació de l’Equip Crònica, i prenia partit per aquests, que s’ajustaven més al seu gust i a la seua militància política. Però clarament era injust: en Lligat i lacrat, resulta molt difícil discernir què és de cadascun d’ells, i l’homogeneïtat és absoluta”.

El trio va acabar desfent-se, amb una separació cordial, però el llibre no descarta que el fons hi hagueren raons de competició i d’obrir-se camí en solitari. Amb tot, anys després de la seaparació, el 1995, l’IVAM els dedicaria una gran exposició.

Edip (1970), una obra de la primera etapa de Boix.

Però tornem una mica enrere, al trànsit entre les dècades del 1960 i 1970, i a la trajectòria en solitari de Boix, qui comença a guanyar premis menors però importants per la seua consolidació i legitimació davant els familiars. Per professionalitzar-se, però, ha de fer una mica de tot. Naix el Boix il·lustrador, un dels seus vessants més prolífics i igualment interessants. Que marca d’una altra banda el seu costat cívic, de posar el seu art al servei del difícil revifament polític i cultural del País Valencià. El cartell d’un aplec a la Ribera l’any 1969 és una de les mostres primerenques d’aquesta pulsió, tasca que no li fa descurar el costat pictòric: amb l’obra Edip i el fill de la Verònica (1970), en la qual apareix autoretratat, gairebé nu i autocensurant irònicament una obra anterior, Edip (mireu il·lustració) guanya un premi de l’Ajuntament de València.

Una paròdia brillant que correspon a una etapa que juga amb el macabre i les atmosferes angoixants. “Boix fixa amb aquests quadres aquella oprimidora atmosfera del franquisme”, apunta Domínguez. Pòrtic de la brillant L’arc de triomf (1971), obra de gran format, colpidora per la mida, per la temàtica i per l’evident progressió tècnica. Impressionant també per com reflecteix una època de repressió amb una metàfora precisa i devastadora.

L’arc de triomf.

Boix, a més, fa brillar el seu vessant com a il·lustrador, reclamat per publicacions tan significatives com La Codorniz, la qual cosa li permet passar casa. I dedicar-se a una tasca pictòrica que donarà rèdits tan rotunds com El martiri de sant Sebastià (1973), que fa de coberta del llibre, Sant Sebastià (1977) o l’exposició sobre els agermanats del 1978 per a la Galeria Val i 30. L’espectacular Vicent Peris (homenatge al líder agermanat) és una de les obres cabdals d’aquesta sèrie.

Palàcios, Nova York

A la dècada del 80, Boix és un artista consolidat, a qui Fuster ja no pregunta si vol dedicar-s’hi, perquè és un dels artistes més prestigiosos del país. El de Sueca el defensa molt a la manera fusteriana: “De moment, ‘un Boix’ ja el reconeixem de seguida com ‘un Boix’. Vull dir que els seus llenços vénen marcats per una personalíssima opció, tant en els temes com en la forma d’assumir-los. Podrà ‘agradar’ o no. No ho sé. A mi m’agrada”, escriu el de Sueca en un text del 1980. Aquell mateix any el de l’Alcúdia rep la confirmació definitiva, el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Un altre dels còmplices importants de Boix serà Josep Palàcios, també suecà. Amb el críptic escriptor, segurament la figura de culte més important del trànsit valencià entre segles, afronta l’esgotador (i emblemàtic) procés d’il·lustració del Tirant lo Blanc amb textos treballats per Palàcios, “amb desenes de dibuixos d’una factura excepcional, d’un barroquisme sumptuós”, escriu Domínguez. Una tasca de set anys, que no serà l’única col·laboració amb l’escriptor. I que deixa Boix esgotat. Som a l’any 1987. Llavors, Boix decideix marxar amb tota la família a Nova York. Sense saber anglès ni tenir obertes portes professionals.

Una de les múltiples il·lustracions del Tirant lo Blanc.

El de l’Alcúdia marxa cercant nous horitzons, nous reptes. I els troba: aquesta circumstància no és molt coneguda, però Boix acaba il·lustrant textos en The New York Times (l’esquer son els dibuixos del Tirant que l’artista mostra al director de la publicació, que el rep amb un normal escepticisme inicial), concretament en els articles de temàtica hispànica del Book Review. Sols portava una setmana a la ciutat dels grata-cels.

Nova York també és important per un fet aparentment anecdòtic que es revelarà cabdal: la seua filla Anna es va matricular en cursos d’anglès i, per diversificar, en un taller de ceràmica. A Boix aquest procés artístic li resulta fascinant. I comença a modelar. Una pilota de pilotari serà un dels seus primers motius. Ha nascut el Boix escultor, que afronta entre altres desafiaments el repte de reflectir artísticament la complexitat de les mans. Entre més: la sèrie El punt dins del moviment, de la dècada del 1990, serà un dels fruits saborosos d’aquesta nova derivada artística.

Un altre producte de l’estança nord-americana serà una obra molt curiosa en la seua trajectòria, La maleta del pintor (1987), una composició nascuda de la visita a una botiga de Canal Street. “Una mena de bagul de viatjant africà, estrambòtica i divertida”. “És potser la seua obra més innovadora, més informal i arriscada, la més situada en la neo-avantguarda artística”, dictamina Martí Domínguez.

La maleta del pintor, una de les obres més singulars de l’autor.

Per a la trajectòria més recent i coneguda, remetem els lectors al magnífic volum de Domínguez. Apuntarem que aquestes darreres dècades, Boix ha anat combinant tots els seus universos creatius i hya aprofundit en diverses investigacions formals. Sense bandejar la mirada crítica, plena de tensió, sobre la realitat: l’obra Lampedusa (2013), sobre els immigrants ofegats seria una de les mostres més significatives.

La seua darrera exposició, l’extraordinària La nau. El viatge del temps (a la qual pertany la fotografia que obre aquest text), organitzada en la sala Acadèmia de la Universitat de València l’any 2014, posava colofó públic a una trajectòria brillant, afrontada des de la recerca de la perfecció formal, la tensió artística que defuig la banalitat i el no-res, i el compromís. Un dels més grans.

Manuel Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close