Pot semblar un contrasentit que en un dels municipis aparentment més allunyats de l’esperit del classicisme com és Salt, el recambró fosc de la fotogènica Girona, es programi un cicle expositiu de l’ambició i delicadesa que representa Enlluernats pel Mediterrani, però és que fins i tot als illots abruptes els és permès el somieig de la llum.
Enlluernats pel Mediterrani
Comissariat: Robert Fàbregas, María Belmonte, Isaac Candelario i Pau Guinart
Centre Cultural Les Bernardes
Carrer Major, 172. Salt
Fins al 30 d’abril de 2021
Potser és des dels marges menys agraïts on l’anhel de bellesa i plenitud encara es legitima, eludint la complaença de l’efecte mirall per plantejar alguna altra cosa que ja no té a veure amb la vanitat o la nostàlgia, sinó amb el desig de possessió d’un impossible, o amb el correctiu que representa embadalir-se davant certs mons que ja contenien el germen de la seva abolició. Ben mirat, el fascinant llegat grecollatí va sustentar el seu prestigi, de bon començament, en un paisatge sembrat de ruïnes. I més encara: qui pot pensar avui el Mediterrani con un espai d’essències pures, com un jardí encantador? Gran part de la població de Salt prové de fet de la immigració subsahariana que va posar-nos molt aviat davant els ulls la mar bruta d’on procedeix el nostre estil de vida més preuat, una mar procel·losa on escumegen la misèria i la violència i que arriba a les nostres platges com una espècie de detritus que no ens concernís. Si el cicle concebut a Les Bernardes per Robert Fàbregas peca d’indulgència respecte a la cara fosca d’aquell pont de mar idealitzat, potser és aquí, enmig de pisos pastera i carnisseries halal, on almenys no se li podrà retreure ni desconeixement ni ingenuïtat.
Enlluernats pel Mediterrani, per tant, no s’endinsa en aquests interrogants escabrosos, que haurien donat al cicle tota una altra dimensió (un enquadrament ètic, una indagació sobre les dobles mirades), i es concentra en la contemplació fascinada dels viatgers que van contribuir a la construcció d’un imaginari cultural que estén la seva influència ‒per no allunyar-nos de la modernitat‒ des del prescriptiu Grand Tour de l’alta societat del XIX, fins als programes de política identitària que hi projectarien tant el noucentisme, a principis del segle XX, com la febrada olímpica de 1992, i que ha inspirat també apropiacions anacròniques des de l’actualitat com la que presenta, per primer cop a l’Estat espanyol, l’artista francès Léo Caillard.
El recorregut pren com a punt de partida els viatgers “mediterranòfils” que l’escriptora María Belmonte va reunir al llibre Peregrinos de la bellesa (Acantilado), una colla d’escriptors, diletants i expatriats, “adoradors del sol i bevedors de llum”, que van buscar a les terres del sud la comunió amb la naturalesa original i unes formes de vida més autèntiques enfront dels clarobscurs d’un progrés que estava arrasant el món fins aleshores conegut. Hi havia aquí implícit un combat entre la bellesa i la lletjor, però també un desig de retirar-se del món, de tornar a connectar amb l’estat primigeni de l’ésser humà enfront del trauma de les dues guerres mundials. Alguns dels viatgers que ha recuperat María Belmonte, en efecte, arriben als seus refugis mediterranis després de lluitar personalment al front, com Patrick Leigh Fermor o Norman Lewis, i molts fan de la seva estada una espècie de guariment de l’ànima que no eludeix el seu compromís amb l’altre que els acull, com Kevin Andrews o Axel Munthe. No es pot descartar, però, que un dels reclams més seductors per a aquells nòrdics inquiets, fins i tot per als que provenien de famílies benestants, era la possibilitat de fer estades llargues en uns llocs, com recorda Belmonte, que eren tan escandalosament bells com barats.
Per al muntatge, s’ha fet servir un sistema a base de capses de cartró i vinils amb sobreimpressió de textos i fotografies que divulguen, de manera molt eficient i econòmica, la peripècia humana de sis d’aquests viatgers a la primera sala, distingits entre ells per la singularitat de les seves vides, per més que totes acabessin confluint a les mateixes ribes d’Itàlia o Grècia. Alguns d’ells s’acompanyen dels llibres que van escriure sobre la seva passió mediterrània, a la manera d’uns quaderns de bitàcola que fan d’ancoratge, per oposició, a certa tendència erràtica de molts d’aquests personatges. Norman Lewis, fill d’una mèdium i un farmacèutic remeier, va combatre a Tunísia i Algèria, però va sentir debilitat sobretot per Nàpols, on descobriria “el costat sinistre” del paradís gràcies al sogre, un mafiós sicilià que li inspiraria el clàssic del gènere L’honorable societat, de la mateixa manera que els tres estius que va passar a Tossa serien honorats a Voces del viejo mar. D.H. Lawrence va arribar a Itàlia a l’antiga: portant de bracet la dona casada amb qui havia fugit, i buscaria refugi a La Fontana Vecchia de Taormina i a Florència, on va escriure L’amant de Lady Chatterley. Henry Miller, just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, va concebre El colós de Marusi, un dels millors llibres de viatges hel·lens des de Pausànies, diu Belmonte, durant una visita a l’amic Lawrence Durrell a Corfú que va allargar-se un any, voltant per les illes de l’Egeu. Patrick Leigh Fermor, el gran caminaire, trobaria repòs als confins més escarpats del Peloponès després d’emprendre una ruta de més de dos mil quilòmetres fins a Constantinoble, i establert a l’idíl·lic poblet de Kardamili, al qual dedicaria el preciós Mani, va enamorar una princesa romanesa mentre estudiava les arrels orientals, gregues i bizantines de la tradició occidental. Kevin Andrews, el topògraf fatigat, va adoptar els costums, l’aspra samarra dels pastors de Yerania i fins i tot la nacionalitat grega, després que li permetessin recórrer tot Grècia amb una beca per cartografiar castells i fortificacions i descobrís que estimava tant aquella terra castigada, que preferia quedar-s’hi a enfilar joies fetes de petxines abans que tornar al confort dels Estats Units. I Lawrence Durrell, finalment, “l’illoman” de Corfú, atret també per les voluptuositats rocoses de Rodes i Xipre, aprofitaria les seves experiències com a diplomàtic al Mediterrani Oriental, durant la guerra, per recrear l’amor com un lloc, una Citera tumultuosa, a El quartet d’Alexandria, encara que el seu últim refugi fos a Provença, en la qual s’inspira un dibuix original seu de 1974 present a l’exposició i signat com Epfs.
És temptador perdre’s amb ells en un bosc de fabulacions aventureres, de racons idíl·lics i fulgors blavoses per retenir la imatge del Mediterrani, no com un paisatge, sinó com un destí, una condició de l’ànima. La literatura sobre el Mediterrani abunda en “epifanies, possessions i explosions de creativitat”, afirma María Belmonte, que va experimentar el seu propi rapte quan, d’adolescent, va descobrir a la biblioteca dels seus pares La història de San Michele (1929), del metge i escriptor suec Axel Munthe, i va esdevenir una lectora apassionada dels relats dels viatgers vinguts del nord en cerca de la “noble simplicitat i serena grandesa” que Wincklemann havia lloat al segle XVIII. Cada un d’ells tenia la seva pròpia motivació per emprendre la travessia: el desig de conèixer el bressol de la cultura occidental, la necessitat de buscar un clima més benigne per a una salut delicada o la recerca d’amors prohibits en uns paratges remots que oferien anonimat, discreció i un cert relaxament de la moral d’on provenien. Alguns escollits, però, acabaven trobant-hi alguna altra cosa: una agudització dels sentits i la sensació inquietant d’haver-hi estat abans, de no fer sinó recordar. Lawrence Durrell parlava de la percepció d’una mena de “presència”, com si el passat fos quasi a tocar, com si tornessis a un lloc on no recordaves que ja havies estat.
La lleialtat al primer amor pot explicar que Belmonte hagi dedicat a Axel Munthe (1857-1949) un dels dos espais singularitzats de Les Bernardes (l’altre és per a Von Gloeden), però sobretot hi ha ajudat la feliç disposició de la neta de l’escriptor, Katriona Munthe, a cedir alguns dels seus documents i objectes personals, amb els quals s’ofereix una aproximació gairebé tàctil a l’experiència d’aquells pioners moderns. La pell gastada del sofert maletí de metge dels pobres que traginava Munthe, exposat al costat del fràgil instrumental mèdic que va sobreviure al seu pas per la I Guerra Mundial (incloent-hi les ulleres, la gorra, el cinturó i els recipients per donar l’extremunció), que va passar a primera línia de foc allistat a la Creu Roja francesa, diu tant del caràcter d’aquest metge sol·licitat per la reina de Suècia i, al mateix temps, generós amb els humils, com la casa que es va fer construir a Capri sobre les ruïnes del palau de Tiberi. “Res superflu, res lleig, res de llaminadures ni quincalla”, va deixar escrit sobre aquesta vil·la de San Michele oberta al sol de bat a bat.
Probablement, però, per a la sensibilitat d’avui, hi ha pocs d’aquests pelegrins que despertin tanta torbació com el jove baró Wilhelm von Gloeden (1856-1931), el fotògraf d’una Arcàdia reinventada a la seva mida, poblada de nois impúbers que mandregen damunt de capitells trencats, vestits amb túniques i corones de llorer o exposats, més sovint, en una nuesa lletosa i invitadora, com petits Apol·los o sàtirs entremaliats. La seva col·lecció de fotografies, servides a vegades de sota mà al taulell de l’estudi que va obrir a Taormina, ha esdevingut la icona d’una homosexualitat refinada, encara que en el seu moment, en el tombant del segle XIX i XX, responien també al naixent culte al cos, als beneficis de la vida a l’aire lliure i a la reivindicació del nudisme. Ell mateix adopta un paper ambigu, entre la castedat i la provocació, autoretratant-se com un Jesucrist redemptor o un frare bondadós que observa complagut els jocs dels seus pupils. L’espai que se li ha reservat molt intencionadament a l’església de Les Bernardes, gràcies al fons fotogràfic dels Fratelli Alinari, fa pensar més d’un cop en Aristides Maillol, que va viatjar a Grècia el 1908 amb el comte Harry Kessler i, sense atrevir-se a tant, també va obtenir fotografies d’adolescents nus a les platges de Faleró que li servirien de models a canvi d’unes monedes. “He vist passar la bellesa”, diria el vell escultor.
Si aquests viatges lents, perdurables i transformadors ja ofereixen un enorme contrast amb els hàbits de desplaçament furiós del segle XXI, més llunyans ens semblen avui, en plena pandèmia mundial, en què la gran aventura consisteix a traspassar el portal de casa sense posar-te a plorar d’emoció. L’escultor Léo Caillard (París, 1985) fa un intent de salvar aquesta distància amb una obra que porta a l’extrem un cert sentit de l’anacronisme, entès com una bomba que fa esclatar la línia del temps i que, alhora, es presenta a si mateix com un cabal de memòria. Les seves recreacions d’escultures clàssiques dels museus europeus (sigui a través de còpies de marbre o resina o d’elaboracions fotogràfiques) per portar-les al present vestides amb roba actual o embolicades amb llums de neó posen en evidència, com postula el comissari Isaac Candelario, que l’art de l’antiguitat encara té un lloc al nostre món, però només en una versió, hi afegiríem, una mica esnob, la d’aquests Hipsters in Stone que remeten als modernets d’avui dia, amants de la bohèmia acomodada i de l’estil de vida vintage. Veure l’Apol·lo del Belvedere o la Venus de Cnido amb bermudes i samarretes de polo, com si fossin participants de la Christmas Race, ajuda a comprendre poques coses del nostre món, o en tot cas no pas més de les que explica un maniquí a l’aparador d’uns grans magatzems. En tot cas, les apropiacions del món clàssic són ja un vell estereotip de la publicitat de masses i trobar-les aquí, amb el petit apunt d’una mascareta cobrint-los la boca, no fa sinó intensificar la impressió d’un kitsch probablement deliberat.
En un sentit més crític, Pau Guinart afronta la revisió de les primeres excavacions d’Empúries, en l’últim àmbit de l’exposició, de caràcter documental, com la primera pedra d’un seguit d’operacions polítiques destinades a afirmar la identitat nacional sobre una base arqueològica de prestigi i que arriben fins a la cerimònia de la flama olímpica dels Jocs de Barcelona, el 1992. “La industrialització del segle XIX havia fet que Catalunya s’enriquís prou per poder comprar-se un passat”, diu aquest estudiós format a Stanford en la presentació d’un treball de recerca que posa en evidència “una història d’hel·lenització frustrada”, per més que el noucentisme la volgués convertida en el pilar de la identitat pàtria, ben a la vora del romànic. Ben mirat, com apunta Guinart, “Empúries no era Pompeia”, ni Maurras ( o D’Ors) era Tucídides.
