Els memorials de Catalunya Nord acullen aquest final d’any dues exposicions fotogràfiques paral·leles que es fan eco en el temps. La primera, al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, exhibeix les pel·lícules d’Endre Ernő Friedmann (1913-1954), conegut com a Robert Capa. L’altre, a la Galeria Marianne d’Argelers de la Marenda, les d’Antoni Campañà (1906-1989). L’un i l’altre varen seguir els esdeveniments de la Guerra Civil espanyola, dels bombardejos de Barcelona als milicians que marxen pel front d’Aragó. Els dos varen ser agafats per la desfeta de la República i varen seguir la processió dels exiliats cap als camps de concentració francesos.
Els paisatges de l’Albera pelada del mes de gener 1939 semblen desconeguts. Les files de refugiats que s’atropen al nivell del Pertús deixen darrere ells cadàvers d’afamegats i de ferits, cotxes i carros, muntanyes d’armes. Al llarg de la frontera, les files d’espanyols semblen caure dels contraforts de l’Albera, recollits per l’armada i la gendarmeria franceses. Al mateix moment, s’aixequen amb pressa camps de concentració –segons la denominació oficial emprada pels ministeris francesos- fets de filferros i de barraques de fusta. La història és famosa, gràcies al treball fet pels historiadors, pels fills i nets d’exiliats. Un treball memorial, possible i renovat per aquests testimonis petrificats que són les fotografies d’aquests homes i dones. Un episodi de la Història recordat les darreres dècades, gràcies a l’alliberament dels relats. I gràcies al maneig dels espais memorials.
En aquest context, les fotografies ens donen un relat fred de la realitat de l’epíleg de la Guerra Civil. I la història que s’amaga darrere del periple dels dos fotògrafs, en Capa i en Campañà, seguint el deixant dels vençuts.
El 18 de març del 1939, Capa fotografia el seu últim reportatge sobre la Guerra Civil amb els primers camps de concentració francesos. Segueix els detinguts d’Argelers i del Barcarès, abans de continuar el 19 de març en els camps de Bram i Montolieu. Allà, immortalitza els retrats de soldats, i també de dones i nens tancats entre filferros. Al mateix moment, al mes de març del 1939, en Campañà acompanya, un poc al seu pesar i per atzar, soldats de la IV Divisió de Navarra fins a Portbou, seguint les platges de l’Empordà. Dues mirades fotogràfiques dels dos bàndols de la guerra, i dels dos costats de la frontera.
En Robert Capa aconsegueix infiltrar-se en els camps durant uns dies. La seua càmera ens endinsa en la realitat de les condicions de vida dels internats. Alguns dibuixen com poden, com en Josep Franch-Clapers a Sant Cebrià, en Josep Bartoli o Manuel Moros a Argelers. El fotògraf aprofita l’embolic dels primers moments de la Retirada per penetrar, sense vigilància, en el camp d’Argelers. Al Barcarès, i més endavant a l’Aude, les autoritats li faran seguiment, amb la voluntat de censurar-lo. En els espais de concentració, hi torna a trobar els 200.000 refugiats que va fotografiar als punts transfronterers del Pertús i de la Jonquera. En tres dies, aconsegueix tirar unes 300 fotografies. 24 d’elles són publicades al diari britànic The Picture Post, que titula el reportatge “The Forgotten Army”, l’exercit oblidat.
Amb el final de la guerra l’1 d’abril, i amb un altre conflicte apropant-se, les fotografies cauen ràpidament en l’oblit. La situació precària de refugiat d’en Capa el força a exiliar-se ràpidament. Abans de marxar, confia al seu amic en Csiki Weisz tres capces de més de 4.300 negatius. Uns 126 rotlles de pel·lícula, dels quals hi ha una desena que contenien les seues fotos dels camps. Les capces són deixades a l’ambaixada de Xile a Bordeus, abans de caure en les mans del general Francisco Aguilar Gonzalez, ambaixador mexicà a Vichy, el 1942. El 1954, en Capa mor, saltant sobre una mina antipersona a Indoxina. Les maletes mexicanes tornen a la família uns 60 anys més tard, el 2007, de la mà d’en Cornell Capa, germà d’en Robert i creador de l’ International Center of Photography. El 2019, buidant la casa del seu avi de Sant Cugat del Vallès, en Tonni Monné i Campañà descobreix més de 5.000 pel·lícules amagades darrera d’una pedra, en unes capces roges. S’hi troben tots els reportatges d’Antoni Campañà durant els tres anys de guerra. De les monges sortides de les tombes, al peu de les esglésies, fins a les desfilades feixistes a Barcelona per celebrar la victòria. Campañà segueix les propagandes dels bàndols, i els colors diferents que s’exposen en la Barcelona de la dècada del 1930.
Darrere el pas dels refugiats, amb els soldats franquistes, s’albira un paisatge buit, abandonat i apocalíptic, fet de ferro cremat i de les roques esmolades de la Costa Brava. En Capa és agafat en el tumult de les masses que s’amunteguen sobre la sorra del Mediterrani. Als somriures dels vencedors hi oposa les cares grises dels vençuts. Les esperances de llibertat tancades darrere dels filferros i els soldats francesos. Les fotografies segueixen el destí dels fotògrafs. Les unes, de l’altre costat de la frontera, al camp dels vençuts, són oblidades com aquest exèrcit republicà i condemnades a l’exili. Les altres, al sud, al territori dels vencedors, s’enterren, com objectes d’un fossar anònim.
Les fotografies fan d’eco dels vençuts. Una forma d’homenatge, ja que Capa i Campañà fan el paper d’apropar-nos a un temps —el de la història— més enllà dels seus protagonistes. Així, els soldats franquistes improvisen una foto de classe amb la guàrdia fronterera francesa. Mentre que els soldats republicans segueixen el ritme d’un cap de la gendarmeria que els porta al camp. Al mateix moment que les forces italianes i espanyoles desfilen sobre les gran vies de Barcelona, les files d’exiliats cauen del cel de l’Albera per acabar en el forats concentracionaris de les platges del Rosselló. D’un costat les ruïnes i els carners, de l’altra les barreres i la captivitat. En tot, plana l’ombra de la desfeta i de la vergonya. El silenci trencat per les pel·lícules, últim relat de les retirades.
