El mimetisme és una conducta inconscient a través de la qual una persona s’adapta a l’ambient que l’envolta fins a quedar-ne absorbit. La vida de Remedios Varo està molt lluny del significat d’aquest terme; tanmateix és un punt de partida per comprendre la pugna per poder ser de les dones artistes del seu temps.
L’atzar va voler que Remedios Varo nasqués a Anglès, Girona. El seu pare, enginyer hidràulic, havia estat destinat a aquest poble de la Selva per crear una canalització de l’aigua del Ter des del Pasteral fins a l’empresa tèxtil Burés (Lanao 1989). Tot i que Remedios només va viure a Anglès fins a cinc anys, els racons del poble antic, l’estètica medieval, la frondositat dels boscos, així com la indústria en ple desenvolupament apareixen en els seus quadres com a teló de fons d’un món de somnis. També el seu nom portava impregnat el poble: la Mare de Déu del Remei és la patrona d’Anglès.
Va formar-se a la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid. Accedir-hi va ser de gran complexitat; a més era una dona, però la capacitat d’estudi, l’organització i els ensenyaments del seu pare van fer que allò que des de fora semblava impossible es convertís en realitat. L’ambient de Madrid dels anys 20 la va influenciar, però la fita més enllà de la formació tenia un bell nom de ciutat: París. París per trobar-hi l’art i els artistes era inassolible sense el permís de la família i aquest tampoc no era possible sense un casament. El matrimoni amb Gerardo Lizarraga, pintor i anarquista basc, seria el seu passaport, la seva carta de llibertat.
El moviment artístic en el qual es va integrar Varo es va anomenar surrealisme, una forma subversiva que pretenia incidir en l’ordre i la moral de les classes mitjanes tradicionals a través de la provocació. La provocació era el mitjà i el fi. El món dels somnis, l’atzar, l’al·lucinació, les teories del subconscient, el misteri de l’insòlit i la transgressió eren els eixos principals d’aquella revolta cultural protagonitzada per escriptors, pensadors i artistes que es proclamaven en rebel·lia. No obstant, sacsejar el món cultural i social no incloïa concebre les dones com a artistes de ple dret. Ells pensaven i elles escoltaven. Ells actuaven i elles observaven, i Varo no era més que una dona envoltada d’homes; homes que en el seu tossut desig de canviar l’ordre de les coses no van preveure la possibilitat de tractar-la com a igual. Només un de tots els que van passar per la seva vida li va demanar que ho deixés tot i es posés a pintar.
.
Fa anys que quan acaba la feina s’asseu a la mateixa cadira, davant de la finestra. El sol de la tarda il·lumina l’estança de color groc ataronjat. Ha tingut una vida fàcil; vull dir que mai no li ha faltat de res, però no es recorda del darrer cop que va riure amb ganes. La butaca sempre li ha agradat, fa de casa bona. Hi passa moltes hores. De vegades, quan es mira al mirall, té la sensació que les flors de lis se li han gravat a la cara.
La butaca és lloc segur i d’una elegància perfecta. De vegades, es mira les mans i els braços i pensa que ja són gairebé com els de la butaca, llargs, esvelts i de color de mel.
A voltes li sap greu trobar-s’hi tan bé, perquè de tant adaptar-se a la forma del moble no fa gaire res més. Aquella tela verda que va comprar per brodar-hi flors fa temps que espera dins el cistell de les labors. De tant en tant adquireix vida pròpia i s’aixeca com una serp al so d’una música ancestral.
O potser no dansa, potser només coqueteja i es mimetitza amb el gat.
En ocasions, sent el dringar de les tisores i no se’n sap avenir; es diria que ballen la dansa del pas del temps.
La cistella de les labors es troba sola i no vol que la mestressa se’n vagi; per això una de les potes s’arrapa a la butaca i aquesta li respon amb una mossegada amorosa. Potser, ben mirat, les aparences enganyen i la cistella de les labors té les quatre potes a terra. Si no fos així, per què hi hauria l’ombra de la pota que ja no és sobre el parquet?
Asseguda, mira el no-res, mimetitzada en la seva butaca de sempre, amb les flors de lis a la cara, les mans tan perfectes com els braços de la cadira i els peuets petits, encongits i finíssims!
Els núvols no semblaven gaire amenaçadors quan l’armari del seu temps es va obrir. El cel es mostrava blau i esperançador, però hi havia amenaces que adquirien vida pròpia. Eren elements comuns, dels que sempre hi són entre nosaltres. Elements que un dia van exercir el poder que atorga la força. La raó no hi va tenir res a fer i aquell cel i aquells núvols es van convertir en foc, guerra i exili.
Remedios Varo va anar-se’n a París fugint de la Guerra Civil. Després, en el context de la Segona Guerra Mundial, es va exiliar a Mèxic. Tot una vida de patiment i lluita persistent fins que es va poder dedicar professionalment a la pintura. Si hagués viscut més anys, segurament el seu nom estaria gravat amb lletres d’or en el registre de pintors del seu temps, però la vida li va marxar a 55 anys, quan en prou feines havia fet un parell d’exposicions. Convidem el lector a indagar en la seva obra. Camins entremaliats us menaran per un món de fantasia.
Per saber-ne més
Kaplan, J. A. (1998). Viajes inesperados: el arte y la vida de Remedios Varo. Ediciones Era.
Lanao, P. (1989). “Remedios Varo, el retorn d’una surrealista desconeguda”. Revista de Girona, 88-95.
