Fa la sensació que Woody Allen ja ha posat sobre la pantalla totes les idees serioses que volia explicar, i ara es dedica a fer-ne versions. Una de les més afortunades darrerament és ‘Dia de pluja a Nova York’, i jo feia anys que no m’ho passava tant bé veient una pel·lícula seva. És una pel·lícula d’allò que podria haver estat, d’amors innocents i bones intencions, de riure càustic però mesurat i dels problemes del primer món. Es veu que tots els actors han menyspreat el director – per un delicte del qual no es té cap prova – i han donat els diners que han guanyat a fundacions diverses; però no hi ha cap autor que expliqui tan bé el món d’hipocresia i purpurina d’aquests actors com ho fa Woody Allen.
Elle Fanning, l’actriu protagonista, no podrà agrair mai prou el favor que li ha fet el seu director. Fanning té 21 anys i, després de brillar fent papers de bona nena, Allen li ha donat el primer paper d’adulta de la seva vida, un personatge que li fa una bonica transició entre l’adolescent angelical i la dona en potència. A la pel·lícula, Fanning és noia que estudia periodisme en una universitat prop de la ciutat de Nova York. És rica perquè els seus pares són banquers, però és d’Arizona i fa de noia ingènua de poble preparada per triomfar al centre del món. El seu company és un pijo de manual de l’Upper East Side, un hedonista amb pretensions artístiques que encara no sap què vol fer a la vida i no té gaire pressa per a descobrir-ho. Ella ha d’entrevistar un director de cinema turmentat, i amb aquesta excusa els dos marxen a passar un cap de setmana a Manhattan. Ell està contentíssim de poder ensenyar la ciutat a la seva parella, de qui està perdudament enamorat.
Ho hem vist abans i ho tornarem a veure: Fanning és una noia innocent i graciosa, que comença a descobrir el poder que té sobre els homes però encara no en coneix els límits ni les mesures. A la ciutat, ella queda atrapada en el món del director de cinema, i en un dia veu com tres senyors intel·ligents estan perdudament interessats per ella, en una barreja de voler-se-la fer però també de voler-la descobrir. Sobretot, el que volen és demostrar-se fins a quin punt poden tenir l’interès i l’atenció d’aquesta noia transparent a qui encara ningú li ha tirat la seva merda a sobre.
Fanning dóna excuses al seu company perquè es vol quedar amb els senyors del cinema a veure com continua la història, i mentrestant ell retroba una amiga d’infantesa – Selena Gómez, una altra que està sorprenentment encertada en el paper –. Ella és la germana d’una exnòvia seva, una Upper East Sider amb apartament a la Cinquena Avinguda i casa als Hamptons. El noi s’enamora d’ella, en unes escenes estúpidament boniques, i se n’adona que per molta gràcia que li faci la noia d’Arizona sempre li agradarà més enamorar-se a Nova York.
Aquesta és una pel·lícula on el veritable amor és entre aquest noi i la seva ciutat i la seva pluja, perquè les noies aniran passant però Nova York hi serà sempre. No és una idea nova en Woody Allen, però és tan bona que no en necessita cap altra, i per això el pitjor d’aquesta pel·lícula és quan surts del cinema i ni plou ni ets a Nova York.
