L’estat fugaç és el fil conductor de l’obra pictòrica de l’artista francoisraelià —establert a Barcelona— Daniel Enkaoua; un dels artistes figuratius amb més projecció internacional que ha impulsat una renovació d’aquest llenguatge pictòric. “Visage paysage” és una exposició retrospectiva que presenta als Espais Volart de la Fundació Vila Casas i que aplega els temes referents que es van entrellaçant en els seus quadres: les figures esdevenen paisatges; els paisatges, natures mortes, i els objectes, figures.
Daniel Enkaoua. Visage paysage
Comissari: Grégoire Polet
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Fins al 2 de gener de 2022
L’art pot oferir i donar sentit al món, pot ser un lloc de revelació, un espai de transcendència i brindar un àmbit que vagi més enllà de la realitat immediata. L’art és una activitat espiritual, un mitjà per transmetre l’experiència del món i per exposar-ne la interpretació. Experiència i interpretació que es donen en la pràctica de l’art i en el procés de creació com a medis de coneixement i d’expressió. En un fragment del llibre El hombre y lo divino de María Zambrano, llegim: “la realitat no és atribut ni qualitat que els convé a unes coses sí i altres no; és quelcom anterior a les coses, és una irradiació de la vida que emana d’un fons de misteri; és la realitat oculta, amagada; correspon, en definitiva, al que anomenem sagrat.” Aquestes paraules, sens dubte, defineixen l’obra de Daniel Enkaoua (Meaux, França,1962), atès que la seva recerca se centra en aquest fluir de l’home actual, empès per una societat mancada de valors.
Enkaoua. Aure en violet. 2017-2018. Oli sobre tela. © Pablo Roman. 
Enkaoua. Liel debout torse nu. 2016-2018.Oli sobre tela. © Pablo Roman.
Un artista que observa i transforma. A través de cada mirada personal, copsa la bellesa amagada rere la pell invisible i ens la mostra de nou en la seva plenitud. És així com desvela l’ànima secreta dels éssers i de les coses per reinterpretar-les i redescobrir-les. Empra un traç de toc nerviós i dinàmic amb un ritme àgil que dona porositat a les formes convertint-les en visions trepidants. Coneixement del món a través de la vida de les coses en transformar i categoritzar sense perdre el que tenen de matèria, tot mantenint el que amaguen d’espiritual. Perquè matèria i esperit són les categories sempre presents en l’obra d’aquest artista.
La representació de la figura humana (visage) i la representació del paisatge (paysage), són les dues línies de treball d’Enkaoua i les dues cares de la mateixa moneda: l’interior i l’exterior es refermen en un tot i s’estableix una íntima connexió entre cos i espai. Retrats ajaguts tractats com a paisatges i paisatges que són el preludi de l’aparició d’un objecte o d’una figura. Els seus éssers són solitaris i isolats, descontextualitzats del seu entorn habitual, immersos en escenaris ambigus que, en descobrir-los, l’espectador sent desconcert i torbació. Les escenes que crea l’artista tothora estan banyades de misteri que, a voltes, es converteixen en malenconioses com si la solitud i l’aïllament del protagonista quedés en mans del receptor. El que vol Enkaoua és aproximar-se a la condició humana, als temors, pors, incerteses i desequilibris de l’ésser humà abandonat a les mans d’un destí incert. Per això, els seus personatges esdevenen universals, o sia tothom s’identifica d’una manera o l’altra amb aquests homes i dones que ens transmeten les seves angoixes vitals i les seves inquietuds introspectives. Són personatges desconeguts i inquietants, però alhora familiars en encarnar les misèries a les quals tots estem sotmesos. En les seves obres, la llum i la claror són fulgents i encegadores, i ens recorden la lluita de l’home i les agòniques esperes inabastables.
Comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, aplega obra recent i també algunes anteriors, amb una selecció dels seus temes recurrents: figura humana, natura morta i paisatge. A mig camí entre el fet figuratiu i l’abstracció, les pintures reflecteixen el que roman en les persones i en la natura: l’energia de l’existència que l’art rescata d’una realitat fugissera. Un món que apareix i desapareix, sorgeix i s’amaga, es revela i es vela contínuament.
Pinzellades expressionistes de traç enèrgic i contundent que, com si fossin petites flamerades o llampecs, desfan i desdibuixen els perfils i contorns per barrejar-se amb el fons espacial; un fons que sembla engolir cossos i objectes o fer-los ressorgir del caos de la creació. Càlides teles que esdevenen el pòsit sobre el qual transparències i translucideses, revelacions i ocultacions, realitats i ficcions, presències i absències, representacions i al·lusions i en definitiva, vida i mort, creen situacions evocadores que exploren el terreny de l’insondable.
El procés de treball de Daniel Enkaoua és lent, minuciós i meticulós, i obeeix a la superposició de capes de pigment amb un procés de juxtaposicions que deixa entreveure els registres d’una suma d’existències. Les seves obres ens permeten resseguir tot el desenvolupament, ens deixen albirar les restes de les contínues aportacions, per participar en la lluita de l’artista amb l’obra. És així com el temps d’execució i les seqüències de realització esdevenen els protagonistes de la seva pintura; un temps que es mesura pels curts desplaçaments del pinzell fins que s’atura l’acció per reemprendre’s una altra vegada: un flux gestual sense principi ni final.
El trànsit de l’eina, en seguides intervencions, va acumulant trets que es fonen entre si i que són els que provoquen les subtils vibracions i els latents batecs tan característics de la seva obra. Un seguit d’encavalcaments van donant cos a la pintura, de manera que aquesta esdevé viva, amb una pulsació interior que la indueix a sortir del suport, des dels estrats més profunds fins a la superfície. Una metodologia de treball insistent i persistent que va madurant fins a consolidar-se en veritables laberints i que ens permeten transitar visualment pel seu interior, tot dialogant amb els seus íntims secrets. Una espessa xarxa pictòrica que atrapa la mirada de l’espectador per conduir-la per l’interior de l’entramat i penetrar per les espesses capes.
Un artista difícil de classificar i de comprendre el missatge que amaga. És per això que la seva obra requereix una mirada atenta i pausada, analítica i profunda per desentrellar les interrogants situacions que ens relata sense cap final determinat, sinó obert al que l’espectador necessiti en cada moment.
