Barcelona és la gran abandonada en els debats d’avui, començant pel cultural (que és l’únic debat de fons). Com que el dilema entre espanyolisme i catalanisme queda delegat a instàncies superiors, és a dir a la metròpoli o a la colònia, la capital queda sola i òrfena en els seus propis dilemes fins a un bucle infinit: en aquest cas, principalment, el debat entre cotxes o ciclistes (o tramvies). Res de fons, res de model, res sobre l’ànima o el caràcter: un pur experiment de proves sobre mobilitat i sobre pintures a l’asfalt.
Això és avui Barcelona.Com a ciutat complexa, de difícil encaix en dilemes entre el blanc o el negre, Barcelona se sent còmoda llençant pilotes fora i entretenint-se en els detalls més o menys “progres”, més o menys “pijos”, o més o menys “pijoprogres”. Ho demostra el fet que no sabem encara quin és el model de gestió cultural de l’actual govern municipal, com a màxim recordem que el programa electoral dels Comuns feia una vaga referència a la “cultura de barri”. I sí, s’ha organitzat un “Barcelona Districte Cultural” que enumera les activitats que es fan en centres cívils i culturals de barri, però això no és res que no es fes abans. En un esforç per diferenciar-sae de governs anteriors, els d’Ada Colau van voler repudiar la suposada política de grans equipaments (encara ressona la negativa de l’alcaldessa a seure a la llotja del Liceu, un equipament eminentment públic): en resum, volia dir que la cultura havia de “tornar als ciutadans” i a “descentralitzar.-se” per a escampar-se arreu dels barris i els carrers. Però més enllà de fer una web per a enumerar allò que passa als centres cívics, no n’hem sabut gran cosa més. Política cultural de barri és allò que fan els de Poblenou Urban District (amb un pírric ajut públic, per cert), dinamitzant de debò tota una prometedora zona de la ciutat. O el que fa precisament el Liceu, vinculant tot el Raval en la producció d’una obra musical. O el que hauria pogut ser l’Hermitage, com a idea dinamitzadora de tot el barri de la Barceloneta. O la proposta del govern anterior, consistent en establir un nou eix cultural al Paral·lel des de la plaça Espanya fins al port. Em pregunto encara quina és la política cultural de l’Ajuntament, més enllà de les jornades de reflexió filosòfica de Joan Subirats (ben interessants) o l’encert de transformar els Premis Ciutat de Barcelona en beques per a la creació.
La pregunta és la següent: pot Barcelona començar a posar la cultura i la creativitat (i la ciència i el coneixement) en el centre econòmic i social del futur, o bé decideix que aquests continuïn essent purs complements als quals “ajudar” de tant en tant amb subvencions o amb vàcues webs municipals?Jo ja sé que és difícil, el que dic: però si en alguna cosa es pot diferenciar Barcelona com a capital europea és justament en una decidida aposta per l’economia del coneixement i la creativitat. No té cap sentit que no tinguem un model que sigui referència en enllaçar creativitat i empresa, art i ciència, tecnologia i humanitats, i que no es limiti a ser un bon aparador de “panem et circenses” ben decorat per l’infal·lible Gaudí. Hauríem de ser la ciutat on s’establís Netflix, o Disney, o HBO, o fins i tot que dinamitzés (d’una vegada) la seva pròpia indústria audiovisual, o que exercís de referent mundial per a la necessària humanització de la tecnologia. Hauríem de ser un pol d’atracció en exposicions d’art, com ho som en grans festivals de música (pandèmia a banda), i esdevenir la gran fàbrica de talent artístic per al sud d’Europa (si pot ser, sense proposar festivals condescendents als terrats). Caldria aconseguir que qualsevol europeu volgués venir a treballar a Barcelona no pel sol, ni per la platja, ni pels trencadissos i encara menys per les bicicletes, sinó per la seva ebullició creativa i la seva capacitat de crear riquesa a través de la innovació, el coneixement i la inquietud cultural (sí, he dit cultural). O això o confiar-ho tot a besar la mà del rei per poder fer bateries elèctriques, sense més, sense aportació genuïna, sense marca ni empremta pròpia, sense retorn.És ser capital del coneixement o robotitzar-nos, limitar-nos a extreure cotó per teixir com es feia a les plantacions colonials. Quan es mor un restaurant mític o un bar històric o una botiga llegendària no es mor només un negoci, es va morint el caràcter de Barcelona i sense caràcter no hi ha cap projecte que perduri. No és el cotxe, ni la bici, ni el tramvia, ni les bateries elèctriques: és l’ànima. És el caràcter inquiet, innovador, transgressor, i ni la inquietud ni la transgressió ni la creativitat ja fa massa temps que no passen per anar amb bicicleta. Ni per fer una web de centres cívics. I encara fa més temps que no passa per limitar-se a esperar quina nova fàbrica ens porten els alemanys. La proactivitat a Barcelona vindrà de la unió de cultura, coneixement, creativitat i empresa. Ha estat així sempre, a l’època del Modernisme, a l’època de les avantguardes, en la del nou disseny… I s’ha perdut quan ens hem concentrat en places dures, en veure si els motoristes es maten contra pilones o en si fa lleig seure en una llotja de l’òpera. Barcelona, capital del nou humanisme. Capital de les Humanitats. Barcelona, com tantes vegades, capital de la Humanitat.
