L’arquitecte revolucionari Le Corbusier els anys vint del segle passat plantejà l’habitatge, després d’una profunda reflexió sobre el model de vida del moment i aprofitant la tècnica contemporània, com una “màquina d’habitar”. Salvador Dalí, els anys cinquanta, adquirí un modest corral als afores de Cadaqués i, de manera similar a l’arquitecte suïs, el reformà per obtenir, en aquest cas, una màquina d’emocionar.
“Penso en Cadaqués i sento una gran emoció de profunda tranquil·litat. Capvespres d’estiu… pintar… nits tèbies de lluna, d’enyorança, d’un amor silenciós… reflexions i blavor del cel, del mar… blancor d’escuma, alegria!”
Quan Salvador Dalí pensa en Cadaqués, on amb Gala tenia la seva llar, parla d’emoció, de tranquil·litat, de pintar, del silenci i, en conseqüència, de l’alegria de viure. No parla de les festes, els happenings, les visites, les entrevistes, la vida social i pública. Tot això és un peatge que ha de pagar per ser Dalí “surrealista integral”.
El període de l’any en què Dalí viu a la casa de Portlligat el destina a treballar amb intensitat. La resta de l’any, la tardor i l’hivern, l’artista el distribueix entre París i Nova York on s’allotja en hotels de luxe. En aquestes dues capitals artístiques hi exposa l’obra realitzada a Portlligat i es relaciona amb l’elit de la cultura i la societat. A Portlligat, per contra, l’artista treballa des de la sortida del sol fins ben entrada la tarda amb la interrupció per fer un bany, dinar i fer la cèlebre migdiada de cullera o també clau (assegut a una butaca amb una cullera o una clau a la mà fins que aquesta cau a terra: és el moment d’aixecar-se). Al vespre és quan Dalí rebia les visites i celebrava les mítiques festes.
Com hem vist en l’anterior article publicat en aquest portal sobre la casa de Portlligat, Dalí reformà i amplià la casa, des del 1930 fins al 1972, a mesura que a la parella Gala – Dalí els sorgien noves necessitats.
La casa també havia de permetre separar la vida privada de la pública, la feina de la festa, l’íntim de l’exhibició. Per aquest motiu el 1953, quan la casa de Portlligat encara no disposava dels espais que permetessin segregar les funcions publicoprivades, Gala i Dalí decidiren comprar un edifici a Cadaqués per dotar-lo d’una funció estrictament pública.
El 4 de maig de 1953 escriu Dalí en El diari d’un geni: “Gala ha descobert un corral a l’entrada de Cadaqués. Li agradaria comprar-lo per restaurar-lo i parla d’això amb el pastor.”
Els Dalí van trobar en aquest senzill edifici el lloc idoni per celebrar-hi les trobades, els happenings i les festes lluny de la seva casa de Portlligat. Dalí ara afrontaria un nou projecte arquitectònic amb una tan subtil com hàbil reforma.
L’edifici es trobava als afores de Cadaqués a la falda de la muntanya del Pení. Es tractava d’una construcció sense cap pretensió que un pastor transhumant de Queralbs la feia servir per guardar les ovelles a l’hivern. Era una de les últimes edificacions del poble allà on aquest estava completament desdibuixat com podem veure en aquesta sèrie de fotografies aèries del 1929.
L’edifici era un volum de pedra vista de planta rectangular de proporcions allargades i coberta inclinada a una aigua amb pendent al pati que tenia al davant tancat per uns murs alts de pedra seca. Al costat nord hi havia un petit cos annex en runes i al sud una mitgera. En trobar-se en un terreny de fort pendent només tenia obertures a la façana est, ja que l’oest era un mur de contenció de terres. D’aquesta manera l’única façana tenia quatre arcs que connectaven la planta baixa amb el pati per on circulaven les ovelles i quatre finestres quadrades en la planta primera distribuïdes a eix dels arcs.
El corral era visible des de la carretera d’entrada a Cadaqués. En la fotografia de principis de segle XX que acompanya aquest text es pot veure el corral a la dreta de la imatge. Amb un punt de vista molt similar al d’aquesta fotografia és la pintura cubista que André Derain realitzà quan visità la població el 1910 amb Picasso. El corral també podria ser l’edifici de la dreta del quadre.
El mateix Dalí pintaria el 1923 una vista llunyana del poble on un dels edificis del fons de la pintura podria ser el corral.
Dalí realitzà la reforma entre els anys 1953 i el 1957 coincidint en un període de la seva vida que ell mateix definiria en el llibre Diari d’un geni dient: “em trobo en un estat d’erecció intel·lectual permanent”.
La reforma que executà Dalí és digne d’un arquitecte experimentat amb una idea clara d’allò que volia obtenir sense la necessitat dels excessos surrealistes.
André Breton en el manifest surrealista, subscrit per Dalí, proclamava executar l’obra artística des de l’“automatisme psíquic en estat pur” i, per tant, des de l’inconscient. Res més allunyat del que faria Dalí amb el Corral on cada decisió presa és fruit d’una clara premeditació: la de dur a terme una màquina d’emocionar escenogràfica i teatral per contenir espectacles. Per fer-ho l’artista arquitecte treballarà subtilment amb pocs elements: el recorregut, les proporcions, els contrastos i la llum.
Dalí projectà l’edifici dividint-lo en quatre zones ben diferenciades amb funcions i formes específiques com a peces d’un mecanisme més complex que a continuació descriurem.
Primera zona: la zona de rebuda i trobada
A l’edifici s’hi accedeix a través del pati tancat per uns alts murs de pedra seca que l’oculten de les mirades des del carrer. El rastrell —pedra de licorella posada de cantell contra el terreny— que pavimenta tot el pati és també disseny de Dalí.
Des de fora l’edifici no dona cap pista del que ens trobarem en l’interior.
Els quatre arcs originals de la planta baixa estan tapiats i a l’edifici s’entra per una petita porta situada en un racó del segon arc. En travessar la porta el visitant es troba immediatament dos graons que obliga primer a mirar el terra per després aixecar la vista i descobrir l’espai baix i recollit sota d’un sostre de fusta. S’ha accedit pel punt central i curt d’un àmbit rectangular on la il·luminació natural i escassa entra per l’esquena del visitant. Davant de la porta hi ha una llar de foc projectada per Dalí que configura dos bancs enfrontats situats perpendicularment a la paret. El conjunt llar de foc i bancs són desproporcionadament grans en relació amb la dimensió de la sal
A l’esquerra de l’entrada hi ha una escala senzilla i funcional col·locada de manera discreta en un extrem de l’edifici. En el costat oposat hi ha un gruixut mur de pedra emblanquinat que tanca l’espai amb un pas relativament petit des d’on s’accedeix al segon àmbit.
Aquesta primera zona, que ocupa tres quartes parts de la planta del volum principal, està concebuda com a lloc de rebuda i de reunió al voltant de la llar de foc; un ambient recollit, sense més ornamentació que té la mateixa llar de foc, sense tampoc relació amb l’exterior, de poca alçada i en penombra.
Segon espai: el teatre
El pas del mur de pedra situat a la dreta de l’entrada ens permet accedir al segon espai a doble alçada: el teatre.
Aquest espai està més il·luminat que l’anterior en tenir dues finestres a diferent alçada arribant la llum tant des de la planta baixa com des del nivell de la planta primera. Les petites obertures no tenen relació visual amb l’exterior per no distreure l’espectador.
Dalí declararia que Madrid havia tingut el Corral de la Pacheca i Cadaqués ara tenia el Corral de Gala.
El tercer espai: la caixa escènica
Es tracta del volum afegit just darrere de l’escenari, és el seu fons que, amb la coberta inclinada amb el pendent girada 90º respecte a la del gran volum, genera un espai fugat que ens recorda l’efecte en perspectiva de l’escenari del teatre Olimpico que l’arquitecte renaixentista Andrea Palladio, admirat per Dalí, construí a Vicenza l’any 1580. Aquest petit volum és el més il·luminat. Dalí genera un recorregut que va de la penombra, del primer espai d’entrada, a la llum de la caixa escènica. Dues finestres de proporcions dràsticament allargades, com a talls en els murs, són els encarregats de fer penetrar la llum. Aquestes dues finestres podrien ser un homenatge a l’admirat i alhora vilipendiat arquitecte maquinista i racionalista Le Corbusier.
En aquest tercer espai també hi ha la cuina. Per Dalí la cuina té un símbol especial, és allò prohibit alhora que també símbol de la transgressió i deliri d’infantesa. Tal com explica l’artista en el magnífic llibre La vida secreta de Salvador Dalí la cuina era l’única zona de la casa que quan era petit tenia absolutament prohibit l’accés i, per tant, era el lloc, com no podia ser d’una altra manera, preferit i on hi havia d’entrar.
“Quan tenia sis anys, era pecat per a mi menjar qualsevol cosa a la cuina. L’entrada en aquesta part de la casa era una de les poques coses que els meus pares m’havien prohibit categòricament. M’estava hores i hores espiant i fent-se’m la boca aigua, fins a trobar l’oportunitat d’esmunyir-me en aquell indret encantat”.
El quart espai: l’entresolat o el pati de butaques sense butaques i el refugi de Gala.
Observant les fotografies aèries de l’any 1929 podem veure que les finestres de la planta primera estan quasi a tocar de la coberta una distància més curta que avui dia. Actualment, podem veure com les fileres de pedres del coronament de l’edifici són diferents de mida i col·locació a la resta de l’edifici. Aquests dos fets ens fan pensar que Dalí feu pujar la coberta per tenir una alçada mínimament habitable en l’altell de l’edifici.
A l’altell s’hi accedeix per l’escala situada en l’extrem sud i s’arriba a un espai poc il·luminat i baix per dirigir al visitant cap el costat oposat molt més il·luminat i alt on es domina l’espectacle fent la funció de mirador al teatre.
També, en ser un lloc més recollit i no visible des de l’accés, era on Gala tindria un llit per a les seves trobades furtives.
Conjunt unitari
Els quatre espais tenen un ús específic, però configuren un conjunt.
En els dos anteriors articles publicats en aquest portal s’ha parlat de la diferència amb què el Dalí arquitecte resolia els projectes per a la seva vida privada i com ho feia pels de caràcter públic. En el primer cas, la casa de Portlligat, ho fa des d’una òptica racionalista mentre que els segons ho fa des d’una perspectiva surrealista i, per tant, automàtica i onírica. Dues maneres de fer purament antagòniques però fidels al mètode paranoic-crític dalinià.
El corral pertany al grup de projectes amb un ús públic i, en conseqüència, seguint el postulat anterior, hauria de ser un projecte surrealista, però, en canvi, hem pogut veure que no és així sinó que és el projecte més purament funcionalista de Dalí on amb un mínim de recursos arquitectònics obté el màxim partit a un senzill i simple corral. Cada un dels quatre espais és una peça del mecanisme que permet l’òptim funcionament de la màquina daliniana de l’espectacle.
En aquest projecte Dalí utilitza el llenguatge arquitectònic amb la finalitat de manipular l’espectador. Un pati neutre ens rep i des de l’exterior el volum massiu del corral no ens dona cap pista del que ens trobarem en el seu interior. Dalí no afegeix cap floritura ni “deliri” ornamental. Pinta l’edifici de blanc a excepció de les pedres que tapien els arcs existents per reconèixer l’estructura original. L’única pista de què a l’interior ens espera quelcom diferent està en el cos afegit de la caixa escènica amb els dos talls a la façana, un d’ells inclinat amb la mateixa pendent que la coberta. No trobarem a tot Cadaqués dues finestres com aquestes.
Interiorment, en el primer espai anònim, hi ha l’escala i la llar de foc aquestes sí que són surrealista, res més. El segon espai ja compta amb alguns elements ornamentals. El principal que emmarca l’escenari és clàssic amb el toc surrealista d’una calavera d’animal damunt del rètol, anteriorment citat, d’EL CORRAL DE GALA. Motllures, elements escultòrics i un escut heràldic es reparteixen per les parets del teatre.
El tercer espai és el més surrealista, amb la paret frontal desconstruïda i alhora racionalista, com s’ha comentat, amb les finestres apaïsades.
L’últim espai és purament neutre amb l’estructura de la coberta vista.
El Corral de Gala funcionà durant uns 10 anys. El primer esdeveniment del què se’n té constància és el 1956, un any abans d’acabar la reforma, quan Robert Descharnes rodà en el pati exterior algunes escenes de la pel·lícula inacabada L’aventure prodigieuse de la Dentellière et du rhinoceros.
1957 s’inaugura el Corral amb un acte pels cadaquesencs. El 8 agost de 1958 Dalí i Gala mostren el corral a Duchamp i a la seva esposa Teene, fet documentat per una seqüència fotografiada realitzada per Descharnes. Dels successius anys cal destacar el happening Rabanne del 1967.
En paral·lel Dalí segueix amb les ampliacions de la casa de Portlligat. El 1961 construeix la sala oval d’ús exclusiu de Gala, el 1969 comença la construcció de la piscina i del pati adjacent. El mateix any Dalí compra el castell de Púbol a Gala.
En aquest moment Dalí ja té un espai per fer les festes i actes públics a Portlligat diferenciat del seu més íntim i, per tant, el Corral ja no té sentit en estar massa lluny de la casa caient així en desús i en el conseqüent i inevitable abandonament.
Amb la mort de Dalí el 1989 el Corral passà a ser propietat de l’estat espanyol. Aquest, concentrat en museïtzar la casa de Portlligat i el castell de Púbol, ven l’edifici a l’Ajuntament de Cadaqués el 1998 pel seu valor cadastral.
L’any 2004, coincidint amb la celebració del centenari de Dalí l’alcalde de Cadaqués d’aquell moment Joan Borrell faria una consulta a l’arquitecte Lanfranco Bombelli amb la intenció que aquest rehabilités l’edifici ja molt malmès, però el projecte no progressà. No ha estat fins aquest any que l’Ajuntament de Cadaqués ha decidit realitzar la consolidació de l’estructura de l’edifici encarregant-la als arquitectes Liebman Villavechia.
Actualment, aquesta obra daliniana, per sorpresa de tots, segueix sense un ús definit i tancada al públic. Només s’ha obert en contades ocasions com la presentació del llibre Un traficant d’idees en la frontera de l’art de Vicenç Altaió i l’homenatge a Joan de la Creu Tharrats l’estiu del 2014 amb una exposició de fotografies de Sebastian Skira, l’estiu del 2015 es projectà una pel·lícula dintre d’un l’acte de Recordart Cadaqués organitzat per Julio Laviña i Pilar de la Villa entre d’altres o, més recentment, aquest passat mes d’octubre s’ha celebrat una exposició de fotografia en el marc del festival In Cadaqués.
Sobre la futura i pendent restauració del Corral farem tan sols un apunt rescatant una vella idea del mateix Dalí pel Museu de Figueres no executada. En una entrevista realitzada per Jaume Arnal, el meu pare, a Dalí publicada en la Revista de Actualidades Artes y Letras el 1961 aquest escrivia:
“S’ha comentat que Figueres prepara un Museu Dalí, que s’ha d’instal·lar en el vell edifici del Teatre Municipal, que es troba en ruïnes.
- Serà restaurat?”
Dalí respongué categòricament:
“No. Les parets, escrostonades, tal com estan ara, són autèntics quadres abstractes. Per allà faré passar a tots els abstractes actuals i els faré signar un tros de paret. Després la signatura serà resguardada sota d’un vidre i ja tindrem un magnífic quadre.“
Les parets interiors del Corral ara es troben totalment “escrostonades” i seria un bell homenatge al geni empordanès recuperar aquesta idea aprofitant que Cadaqués encara compta amb una nodrida colònia d’artistes.
Diverses propostes es poden fer per aquest edifici. El més evident és el de l’Arxiu i Museu Dalí de Cadaqués fet que alliberaria a l’actual Museu de Cadaqués on des de fa anys pràcticament només se celebren exposicions de fotografies de Dalí.
Un altre ús podria ser el de museu i centre de recerca de l’arquitectura de Cadaqués. D’aquesta manera es podria valorar l’arquitectura dels grans arquitectes que hi han construït a partir dels anys cinquanta com Illescas, Coderch i Valls, Correa i Milà, Barba Corsini, Harnden i Bombelli, Terradas Via, Bohigas, Bofill, Tusquets i Clotet, Montguió… i sense oblidar l’arquitectura anònima vernacular, la pedra seca, el modernisme fins a arribar avui dia on encara es realitzen, tot i algunes limitacions normatives, projectes interessants. La reforma també ha de permetre fer presentacions de llibres, conferències, debats, concerts, espectacles…
Són algunes propostes per recuperar una obra oblidada de Dalí, per tornar a posar en marxa la màquina d’emocionar.
Agraïm especialment la generositat de Pere Vehí per cedir els dos únics dibuixos coneguts del Corral realitzats per Dalí i inèdits fins al moment. Agraïm també haver compartit un gran nombre de fotografies del Corral i, sobretot, per compartir el seu entusiasme i coneixement de la vida i obra de Dalí.
També agraïm l’ajuda prestada per Pere Maset que ha aportat dades valuoses que han ajudat a escriure aquest article.
