Ismael Clark (Sant Boi de Llobregat, 1980) és una rara avis en l’escena musical catalana. Resident a Anglaterra des del 2013, va començar cantant en anglès, però acabà fent carrera en solitari en català amb quatre discos ja en la motxilla. ‘Amor meu, l’univers ets tu’ (Autoedició, 2023), és el seu nou àlbum. Un nou tractat de classicisme pop atemporal però fet amb consciència, bon gust per a les lletres i personalitat. Valors en els quals reincideix malgrat l’escassa repercussió que té aquest valuós músic sense discogràfica ni management i el hàndicap de residir lluny de Catalunya.
La teua és una història molt singular dins de l’escena. Vius a Portsmouth, al sud d’Anglaterra, i tens un cert currículum previ com a músic. Però comences a cantar en català amb el teu nom artístic des de fa uns anys, vivint ja a Anglaterra. És curiós.
Sí que ho és, és molt curiós. Quan vivia a Espanya havia cantat en anglès i castellà, però en català mai. Quan vaig venir cap aquí vaig fer el meu primer disc, Manouvres of a Romance [del 2014]. Em vaig flipar una mica, vaig guanyar un concurs de compositors, vaig anar convidat a un programa de la BBC [el BBC Introducing de Phil Jackson], vaig tocar en un teatre bastant gran d’aquí de Portsmouth… Tampoc no va durar molt això, la cosa no es va mantenir. Arran de tot allò vaig començar a reflexionar sobre si el que estava fent m’agradava al cent per cent, si era totalment honest. I en algun punt em vaig adonar que el que feia en anglès no era jo, per molt que porti molts anys aquí, hagi estudiat filologia anglesa, tot i tenir un nivell molt bo, arriba un punt que no acabes de dir la cosa tal com la vols dir. No era jo, el que estava fent era copiar. Hi ha lletres del meu primer disc en què es veu que vull ser Leonard Cohen, i si ell fa servir metàfores bíbliques, jo he de fer-ho també. I d’alguna manera no m’expressava literàriament com jo volia. Ara ho gaudeixo molt i crec que el canvi no té tornada enrere. No sé si m’he explicat…
T’has explicat perfectament. En tot cas, té molt de sentit, perquè estilísticament es pot dir que eres un dels músics catalans més british. Sempre que escolte els teus discos pense en Robbie Williams, però de segur que hi ha altres referències.
Això de Robbie Williams ja t’ho vaig llegir en una ressenya i em va sorprendre, perquè no és una referència meva. Això no vol dir que no hi sigui, perquè és cultura popular. El que intento és ser el més possible jo mateix, però clar, el que he escoltat durant anys i anys està allà. I el que he escoltat és molt anglosaxó, no sé si americà o anglès. De fet, això és molt important en el tema de les lletres, perquè en català no tinc cap referent…
Aquesta és una altra pregunta que et volia fer.
Doncs mira, m’hi he avançat. En anglès sí que tinc molts referents, i inconscientment copiava. Però en català no podria copiar encara que volgués perquè he escoltat molt poca música en català. Perquè no l’he sabut trobar, perquè no estava allí, ho sé… Això no significa que no escolti música en català, ho faig: Serrat, Lluís Llach, El Petit de Cal Eril… Però no tinc referents que m’hagin marcat. I per a bé o per a mal, quan canto en català soc molt jo, i és el meu objectiu també. No sé si m’he desviat…
T’havia preguntat per les teues influències.
Algú que em va marcar va ser el Father John Misty en el sentit que també va fer un canvi de rotllo molt gran respecte del que feia com a Josh Tillman. Em va marcar per això i perquè em sembla un artista brutal, del millor de la nostra època. I soc molt beatlemanià, el John Lennon el tinc molt al cap, no sé si musicalment, però tinc molt present allò de “digues la veritat i fes-la rimar”. Em costa molt fer cançons en tercera persona, com sí que feia Paul McCartney, soc més de l’escola Lennon, de parlar sempre en primera persona.
Amor meu, l’univers ets tu! és el teu quart disc en solitari. Sempre havies deixat la sensació d’obra artesanal molt ben feta, però Runa i flor (2021) per a mi és un salt, segurament el disc amb més cançons redones, vas aconseguir reunir “La pròxima Britney Spears”, “Flor”, “Mercè”, “El rei dels robots”… Com va estar la recepció d’aquell disc?
N’estic d’acord, jo també crec que és el meu disc més redó, el millor que he fet mai. El problema és que la meva promoció té molt poc recorregut. Amb el disc que he fet ara estic supersatisfet, s’hi acosta molt. Però amb aquell vaig tenir la sensació d’haver fet alguna cosa bona, m’agrada que ho hagis dit. Però clar, no tinc discogràfica, ni management. I visc aquí. Faig els discos perquè m’agrada i és la meva vida, però gravo un disc, faig un concert aquí, dos més a Barcelona i Sant Boi, i aquí s’acaba la cosa. Per tant, arriba a molt poca gent, per desgràcia. He après amb els anys a conviure amb el fet de tenir poc recorregut amb els discos. Per això, quan em parles de recepció estem parlant d’uns centenars de persones, gent que trobes a les xarxes socials, que t’escolta en Spotify, que t’envia missatges… En aquest sentit, vaig sentir que el disc tenia molt bona resposta, que arribava a la gent. Però clar, estem parlant d’un número molt limitat de persones. És el que hi ha.
La teua música té aquell component d’atemporalitat absoluta, de voluntat vintage, si vols. En el nou disc això també abasta la temàtica, un disc delicat, sentimental. En l’era del reggaeton i del descrèdit de l’amor romàntic és anar molt en contra del corrent, no?
[Riures] Sí, bastant, no? Sempre ha sigut una mica així, però potser pel fet de ser pare (tinc dues nenes) em venia de gust fer un disc de cançons d’amor. Potser no totes, però la majoria són cançons d’amor a la meua dona, a les meves filles, a la música… Com la que hi ha al final, que és una carta d’amor a la música i l’art. I, de fet, recordo que vaig fer la lletra de la cançó que dona títol al disc anant de París a Barcelona en tren, perquè a mi em fa por volar, tenia moltes hores per davant. I fent “Amor meu, l’univers ets tu!” vaig pensar què els ho diria a les meves filles si el tren tingués un accident i la palmés, com un testament.
Pel que fa a la cançó que tanca el disc, “Per l’amor i per l’art (Amén)” dius: “Si val la pena viure per algo és per l’amor i per l’art”. Però també hi ha una estrofa molt enigmàtica: “A aquestes alçades encara / No he entès de què va la pel·lícula / Necessito un parell de certeses / per no convertir-me en Calígula”. Costa imaginar-te convertit en un emperador sàdic, però s’entén el tema de les certeses.
Ja tinc 42 anys i pensava que quan tingués uns quants anys més sabria més coses de la vida, tindria més respostes. I t’adones que encara tens més preguntes, i que segurament la palmaràs sabent el poc que saps ara, sense tenir ni puta idea què és la consciència, que hi ha després de la mort… Per tant, l’únic consol és l’amor a les meves filles, l’art… D’això va la cançó.
En tots els discos fas provatures, però en aquest em fa la sensació que has buscat més varietat: el riff de guitarra musculós de “Fan”, els aires disco-funk de “Llei de la fosca i la llum” i “Cavallet groc”, les veus convidades però amb protagonisme de “Duet seminal en Re”… Tenies aquesta idea, ho havies parlat amb Roger Gascon, el productor?
Hi ha una mica de tot, jo no tinc una idea predeterminada, soc de full en blanc i anar al que surti. El “Duet seminal en Re” sí que era una idea molt pensada perquè els que canten són els meus pares. És una cançó d’amor als meus pares, perquè el que estic fent a la lletra és donar-los gràcies per haver-me donat amor. Vaig pensar que seria divertit fer-los gravar la cançó en duet, rotllo Pimpinela. Ha quedat molt bonica. I tens raó en allò del riff perquè en els altres discos no havia gravat mai una cançó amb un riff de guitarra i això sí que ho havia pensat. Em venia de gust. I el de “Llei de la fosca i la llum” hi ha molta producció de Roger però vaig veure que li podia anar bé un aire als setanta estil Bee Gees. I una de les coses que m’agrada del Roger és que no li he d’explicar molt les coses, em coneix, sap el que vull, i pam! Encara ho ha fet més disco.
T’he de confessar que els primers acostaments al disc van ser més aviat freds. Potser perquè tenia encara presents les cançons magnífiques de l’anterior, però el ben cert és que en la mesura que vas escoltant Amor meu li vas trobant més coses. A més de les cançons que esmentava, el fragment format per “Igual o més” i “La corda” em sembla deliciós.
És com una part molt melòdica del dis, no? “Igual o més” és una cançó dedicada a la meva filla Maggie i aquí la lletra té molt a veure amb Yuval Noah Harari, l’autor de Sàpiens, el tenia molt present, la idea que pensem que som nosaltres qui prenem les decisions però potser no és així, igual hi ha un algoritme que ens diu què fer en cada moment. Em va xocar molt: si no soc jo qui pren les decisions, qui collons soc jo? La lletra va per aquí. I pel que fa al que dius sobre una primera sensació freda, m’ho diu bastant la gent: quan hi entro, entro molt, però de primeres no em copsa…
Tal vegada té a veure amb el fet que són discos amb estructures clàssiques, has d’arribar a les lletres, als detalls, per trobar-li el què…
Potser tens raó, però a mi m’agraden els discos que requereixen tres o quatre escoltes i després entro molt. Són els que acaben agradant-me més. Em passa molt.
Una altra constant de la teua carrera en solitari és com has tingut cura de les cobertes, crec que has aconseguit una col·lecció interessant. Però aquesta darrera de Noemí Mases és especialment bonica.
Sí que ho és, oi? De fet, li vaig dir a Noemí que era la millor portada que m’havien fet mai. M’agraden molt els collages que fa ella amb les seves manetes, res digital. Té una pila de revistes dels anys setanta i vuitanta i va retallant i enganxant amb les mans. Quan li ho dic a la gent al·lucina: de debò que no hi ha res digital? Doncs no.
Ara ja sé qui són el Francesc Inarejos i la Glòria Vendrell que canten al disc, no sabia que eren els teus pares. És el tipus de coses que et pots permetre pel teu nivell d’independència absoluta.
Exacte. Hi ha vegades que penso que si haguera de vendre coses així a una discogràfica em farien una mica de carussa. És l’avantatge que tinc jo: la sort de no tenir discogràfica és poder fer el que vulgui quan vulgui. Aquest n’és un exemple. O qui vull que col·labore en cada disc.
Per acabar, què diuen els teus veïns de Portsmouth dels teus discos en català?
Fa temps que no vaig a un concert aquí, però faré un de presentació, amb la Maria Martí, que és qui m’acompanya sempre amb piano i veus al directe i en cada disc, una part essencial sònicament. Doncs tocarem en una sala bastant gran, i obrirem per a un grup local, aprofitant el seu poder de convocatòria. Sense banda, perquè seria complicat. Farem una presentació aquí i una altra allà, a Sant Boi, no crec que la gira passe d’això.
