Les obres de restauració del castell de Salvaterra, impulsades gràcies a la iniciativa dels ciutadans del municipi d’Òpol-Perellós, a la Catalunya del Nord, ofereixen una reflexió sobre la importància de tornar a pensar la Història com una eina de cohesió comunitària. A través de les polítiques patrimonials, les associacions i la municipalitat del poble pregunten un passat desenrocat, per tal de tornar a constituir una col·lectivitat pobletana. Visita a dintre de la boira.
Un poc d’Història
Des de la plana del Rosselló, apareix com un didal, confonent-se amb els colors calcaris de les crestes de les Corberes. Uns quants quilòmetres després del camp de Ribesaltes, davant d’una carretera de quitrà allisat, la silueta dentada es fa més precisa. Les seues parets s’imposen al revolt de la ruta, senyoreja el pas de Salses i del seu estany. Com un vaixell fantasma que sorgiria de la broma, la fortalesa de Salvaterra domina les rutes de les Corberes sobre el seu altiplà. Podeu descuidar Salses. Òpol-Perellós és el poble més al nord dels Països Catalans. La història del castell abraça durant 400 anys la de la frontera.
Amb el tractat de Corbell el 1259, i la fi de l’aventura catalana a Occitània, els regnes de França i de Catalunya-Aragó fixen els límits a la cresta de les Corberes, que fan de frontera més o menys estable fins al 1659. El 1246, en Jaume I acorda uns privilegis reials per tal d’afavorir la instal·lació i la fortificació d’un nucli de població sobre un altiplà de les Corberes de 6 hectàrees. S’aixeca llavors el castell de Salvaterra: la terra de salvació pels càtars, que fugen la repressió quan s’exilien als comtats nord-catalans. El 1638, la plaça és presa pels francesos. El seu governador és penjat a Perpinyà, per “gallina”: ha lliurat el castell sense resistència. El 1642, el cardenal Richelieu ordena que els seus murs siguin explotats a la dinamita.
Les poblacions que l’ocupen durant 150 anys sense interrupció tendeixen, al llarg dels segles, a triar un emplaçament més hospitaler, uns quants centenars de metres més avall. Malgrat els ordres enviats de Perpinyà, el castell comença a ser abandonat abans del segle XVII. La construcció de Salses a finals del segle XV participa a fer de Salvaterra una plaça forta secundària. El poble veí de Perellós, a menys de cinc quilòmetres cap al nord, segueix el mateix camí. El municipi és desertitzat completament el 1970, abans de ser lligat oficialment a l’Ajuntament d’Òpol el 1975.
Òpol, per la seua banda, segueix la línia històrica compartida amb la majoria dels municipis de Catalunya del Nord. Assisteix, impotent, a la desagregació de la seua economia agrícola, patint de la fil·loxera i de la fugida del seu jovent. L’heliotropisme i l’eixamplament urbanístic converteixen el municipi en un suburbi de les zones d’influències de Perpinyà, de Ribesaltes i del Barcarès. La població torna a trobar, als anys 2010, la seua mateixa demografia que als anys 1880, és a dir uns 1200 habitants.
L’associacionisme, l’expressió del col·lectiu
És en aquest moment que les mirades dels nadius del poble es tornen cap al castell. El 2012, preocupats per l’estat de conservació dels pams de parets que cauen a poc a poc, es constitueix l’Associació dels Amics del Castell. Detall anecdòtic i nogensmenys important: el nom original és triat en català. Aquesta associació s’apropa d’una altra, formada el 2006. Terre de Pierre actua al veïnat de Perellós. Allà, utilitza les matèries presents in situ, les tècniques i els mitjans tradicionals per tornar a restaurar les cases abandonades. Amb el suport de l’ajuntament, comença una dècade de treball historiogràfic i de prospecció econòmica per impulsar les primeres obres de restaurament. L’ajuntament injecta uns 100.000 euros en el projecte, que permet a l’associació dels Amics de pagar els primers passos efectuats per Terre de Pierre, que aprofita dels diners per continuar la feina a Perellós… un cicle virtuós, que alimenta els dos emplaçaments patrimonials. “El 2011, vam començar a intervenir d’urgència sobre el siti de Salvaterra. Una bretxa amenaçava de fer caure les muralles sobre una desena de metres d’altitud” relata Estelle Dedebant, antiga presidenta de Terre de Pierre, i ara tinent d’alcalde amb responsabilitat sobre el patrimoni d’Òpol. Una urgència deguda, en part, per l’abandonament del patrimoni històric municipal. “El 1990, el castell no era una prioritat… però cada època té la seua prioritat” explica el Patrick Sardà, alcalde molt diplomàtic. L’eixamplament urbà, la desaparició de les generacions més grans i el renovament de la població ha tornat a posar el paper patrimonial del castell a l’agenda polític local.
Al voltant de l’altiplà del castell, s’estructura tot un moviment col·lectiu que participa en el seu retrobament: arquitectes del patrimoni i geòmetres per avaluar ajuden a muntar el dossier que permet aconseguir les autoritzacions de renovament. “És un patrimoni difícilment assumible per un petit municipi”. Sobretot un projecte faraònic que sembla fer por als primers concernits, els mateixos habitants del poble. “Vam tenir debats difícils al principi per fer acceptar el projecte” recorda l’alcalde amb un somriure, “però si volem existir, hem de saber qui som”. “El castell i el veïnat de Perellós fan part del nostre patrimoni històric i natural” confirma la Léa Coudert, professora d’història i de català i jove presidenta de l’associació dels Amics del Castell.
Finalment, de la dinàmica associativa vindrà una participació massiva de la col·lectivitat. Terre de Pierre no fa cap excepció, fent participar els indígenes però també curiosos internacionals. “Acollim benèvols tot l’estiu sobre el lloc. Són unes pràctiques de dues setmanes, o només del dissabte, que s’acaba amb un àpat compartit per tots els membres” detalla l’Estelle Dedebant. “Hi ha una veritable idea del col·lectiu: impliquem la gent del poble, els hi volem fer prendre consciència. Hi ha un barreig cultural i generacional enorme”. La Léa confirma aquesta idea: “tenim la voluntat de crear un veritable servei educatiu i pedagògic, per fer participar la mainada sobretot. Sobre cinc nens del poble a qui vaig fer visitar el castell, només n’hi havia un que ja havia pujat en la seua vida”.
A poc a poc, la feina comença a pagar. L’associació dels Amics del Castell agrupa un 10% de la població municipal, la problemàtica de la valorització patrimonial ha esdevingut un repte compartit per tots. Els actors institucionals i descentralitzats comencen llavors a integrar el projecte: per un euro de donació, el departament segueix un altre, i amb ell, la regió. “Traballem amb els arquitectes dels batiments de França. Hi ha la confrontació de les dades, una sèrie de datacions, excavacions… a vegades obrim per tornar a protegir després. És un treball de formiga pantagruèlic, perquè descobrim coses molt diferents a cada vegada que avancem. Hi ha també una selecció difícil per a nosaltres, perquè desitgem protegir i al mateix moment mostrar. A vegades és frustrant, és cert” detalla la Léa. Amb això, la falta de dades, de plànols i de representacions fidels de l’edifici original no faciliten la feina. “Hauríem d’anar a explorar els arxius de Barcelona, però ens falta temps i gent”. Amb el treball de restauració, s’ha pogut tornar a representar un doble sistema de portes fortificades, tres cisternes a desbordament, impermeabilitzades amb calç, l’impluvium. També l’antic sistema de senyalització, que permetia alertar Barcelona en menys de tres hores -millor que la Renfe i la SNCF actualment…
El 2022, la nominació del castell a la loteria nacional del patrimoni, de l’estrella de la divulgació històrica de la televisió nacional, Stephane Bern, projecta tota la llum sobre les obres de restauració. La voluntat: recaptar uns 90.000 euros per participar en les obres dels pròxims tres anys.
El passat, el repte del futur
Les ruïnes de Salvaterra s’han fet l’expressió d’un repte compartit per tota la població nord-catalana, i generalitzada a cada municipi. “La nostra història, ens adonem que molta gent la desconeix. La gent d’aquí no coneix la història de Catalunya, a la qual el castell és íntimament lligat” diu l’alcalde, Patrick Sarda. Per la Léa, “és explicitar indirectament perquè hi ha una senyera al frontó de l’ajuntament. A on s’aprèn la història local? No la sentim a enlloc. Tenim, a França, un programa educatiu nacional. És el mateix de París fins a Perpinyà”. L’alcalde segueix: “tenim por de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra història. El que fem a Salvaterra és també un missatge polític, per tornar a trobar una forma d’orgull, de consciència col·lectiva”. I, és cert, tornar a apropiar-se el relat històric, és també impedir als altres el luxe de contar-lo per a nosaltres.
“Hem hagut de triar l’associacionisme per estructurar-nos”, comparteix la Léa, “però és difícil. Les antigues generacions havien triat la sensibilitat identitària i lingüística. Era normal per ells. Ara tenim nous membres, joves i a vegades vinguts de fora, que no entenen per què utilitzem el català. No hi veuen cap utilitat, i s’hi oposen a vegades”. Una feina pedagògica, no sempre destinada als més joves. “Tenim feina per tota una vida. Per diverses vides fins i tot”. Una tasca que s’haurà de perpetuar a les futures generacions. “A més, la frontera és encara molt present en les ments. Som tots els gavatxos d’algú d’altre. Per uns quants, Òpol continua representant el nord. El meu avi era vinyater, em feia visitar el castell. Tenia una consciència, em deia: ‘allà és França, allà és Espanya’. I al mig, no se sap ben bé”.
Salvaterra, de fortalesa a far, una mostra de l’eficàcia d’una comunitat que s’organitza, i que extirpa, a sota de les pedres i de la roca, les qüestions íntimes d’una identitat desenrocada.
