Els museus són llocs on exercitem l’ull i la mirada -o la ullada- de forma extraordinària. Sigui quina sigui la temàtica del museu, fins i tot en aquells que volen ser universalistes, l’ull o les diferents formes de veure -també amb els dits- són la clau de i per tot.
Mirant l’altre, la imatge de diversitat
Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca (Museu de Reus)
Fins al 31 de gener de 2022
L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat
Comissaris: Fina Duran i Txema Romero
Museu d’Art de Sabadell
Fins al 6 de juny de 2021
El museu, amb tot allò que exposa i conserva, ensenya i amaga, mostra, el que vol o pot. Un discurs, el que d’altres en dirien relat o explicació, fixat -literalment- en altre temps, amb altra visió i un entorn diferent de l’actual.
Òbviament, davant dels canvis hi ha dues opcions: la de mantenir-se, com alguns polítics, en paral·lel als problemes i l’altra, més valenta, enfrontar-se a les tensions i complicacions -de vegades internes- i començar a canviar-ho tot.
El camí, com la majoria de fets d’un museu, comença amb una exposició temporal, l’acció més directa, contundent i eixordadora que disposen aquestes institucions per explicar-se. Amb aquestes imponents i fintes passes, s’inicia el trajecte.
Aquest camí, agosarat i decidit, l’han agafat alguns museus, també a Catalunya. Molts d’ells agrupats dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya o la Xarxa de Museu Locals de la Diputació de Barcelona. Dues organitzacions que han centrat part dels seus esforços en construir aquesta nova mirada del museu portes enfora i portes endins.
Per mostra dos botons: les exposicions que actualment trobem al Museu de Reus i al Museu d’Art de Sabadell -organitzada per l’Oficina de Patrimoni Cultural de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, el Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu Abelló de Mollet del Vallès- que versen al voltant d’aquesta nova mirada -discurs, explicació o relat- sobre les col·leccions i fons dels nostres museus.
L’exposició del museu reusenc invita a realitzar un exercici extremadament complex. Des de la nostra mirada, amb tota la càrrega que cadascú porta a sobre quan arriba al museu, invita a mirar a un mateix, a l’altre i l’entorn amb ulls propis i aliens.
Des de l’inici, amb el “jo” com porta d’entrada, el museu proposa un recorregut per més de 150 peces de les seves col·leccions, pels “nosaltres” i els “altres”. Un entorn del visitant -entre l’individu, el col·lectiu els d’aquí i els d’allà- que ha subratllat, històricament, aquesta frontera. Que s’exemplifica i s’accentua amb els usos, costums i tradicions.
El llenguatge n’esdevé una bona mostra: més d’un cop hem sentit a dir que una persona treballa com un negre o l’enganyen com a un xino. També la religió, la festa o les arts -en determinats moments- han contribuït a la creació d’aquests tòpics.
Reus, que és bressol dels genis del Camp, aprofita la seva proliferació d’artistes per vincular les diferents visions de l’individu i col·lectivitat amb les arts plàstiques. Les obres i produccions de Marià Fortuny, Josep Tapiró i Modest Gené -tres reusencs estretament vinculats al continent africà- mostren, a través dels seus ulls, una realitat llunyana.
Llunyania i realitat que també van experimentar i conèixer personatges com el missioner Marià Badia i el diplomàtic -i tantes altres coses- Eduard Toda. Dos viatges nats, que enyoraren els seus i conegueren els altres.
Una mostra que acaba amb la reflexió sobre l’individu i el col·lectiu -persona o persones- i la relació s’estableix des de la proximitat, real o virtual. L’altre ha perdut els privilegis de l’exotisme i pot ser temut, no només per ser diferent, sinó perquè és més a prop. La distància ja no protegeix.
Al Museu d’Art de Sabadell trobem la proposta del Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu Abelló de Mollet del Vallès per l’Oficina del Patrimoni de la Diputació de Barcelona titulada l’”Home Nu, Tot despullant els arquetips de la masculinitat”.
Una mostra que recull peces de totes les èpoques, tècniques i formats. Des d’escultures romanes a instal·lacions de videoart contemporani, passant per retaules barrocs, porcellanes vuitcentistes, escultures, dibuixos i pintures modernistes i noucentistes, obra gràfica, fotografies, exlibris, portades de discos, còmics o, fins i tot, perfums.
Tot un material patrimonial al servei del posicionament de l’exposició: despullar l’home. Una acció que vol desmuntar un arquetip típic dels museus -la model- des d’un posicionament igualitari, fugint de mites i idees que també l’han empresonat, i alhora qüestionar la visió binària del gènere plantejant un concepte molt divers de les identitats. Un bon exemple n’és la xifra de nus femenins exposats en museus i les obres realitzades per artistes: més del 74% són femenins i només l’1’86% són obres fetes per dones.
La mostra recull peces d’alguns dels artistes catalans més destacats de finals del segle XIX i principis del XX: Marià Fortuny, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Ismael Smith, Josep de Togores, Marià Andreu, Josep Llimona, Manolo Hugué, Francesc Domingo, Antoni Vila Arrufat o Lola Anglada i obra d’artistes contemporanis com Antoni Miralda, Nazario Luque de Vera, Carlos Pazos, Francesca Llopis, Núria Güell, Mar C. Llop, Sebas Martín, Ivonne Navarro i Roberta Marrero.
Un relat transversal, interdisciplinari i amb diverses procedències -una de les gràcies habituals de les exposicions organitzades pels museus locals de la demarcació de Barcelona- que vol descobrir una realitat que moltes vegades hem tingut davant dels nostres ulls i no hem vist.
Aquestes dues exposicions, contemporànies en el temps i en la seva aposta valenta cap al futur, representen exemples de la nova mirada que molts museus comencen a aplicar als seus relats. Unes accions coordinades que aproximen encara més la realitat de l’entorn a la realitat de les sales del museu.
