La nostra condició humana ens porta a buscar la identificació amb un grup determinat, a agrupar-nos, a establir normes i llenguatges i malauradament, cada cop més, a posar regles i límits, a seguir unes pautes concretes i a partir de punts d’anàlisi comuns. Això ens dona una seguretat que ens fa sentir còmodes i protegits. Aquest buscar espais, llocs o situacions que interpretem com segurs ens va conduint a no conèixer altres escenaris on descobriríem aspectes i relacions desconegudes i a limitar les nostres interpretacions i els nostres coneixements. Tancar-nos a la nostra «zona de confort» ens va fent febles i manipulables, i això es va fent evident en la lectura d’aquest llibret editat per ViBOP edicions dins la col·lecció Envinats.
Quan Joan M. Minguet ens proposa una reflexió i anàlisi de les obres de Xavier Nogués a les Galeries Laietanes, ho fa des d’un punt més enllà del que podríem anomenar «zona de confort», no és un text d’un historiador de l’art ni la d’un crític d’art (malgrat que a l’autor el podríem incloure en qualsevol d’aquestes categories), no és un text teòric a l’ús ni tampoc una revisió històrica. Sorprenentment és un text teatral en tres actes.
Aquest fet ja ens col·loca davant la seva lectura amb una posició diferent, ja no llegim amb els criteris de posar-nos davant un text d’història de l’art ni, tan sols, de posar-nos davant d’una crítica més o menys reeixida, sinó que ens aturem per descobrir quines característiques té aquesta peça teatral i adonar-nos que s’estableix un diàleg entre cinc personatges que ens parlaran del celler, de les obres d’art de Xavier Nogués, de la figura de Santiago Segura, del vi i d’aquesta estranya, per nosaltres, dualitat entre art i vi.
Al primer acte el diàleg transcorre entre la memòria i l’historiador amb la conducció i el contrapunt de l’obrera, un personatge que ho aglutina tot partint d’un altre punt de vista i una altra consciència, i que ens ajuda a posar els dubtes, les mancances i els desconeixements allà on han de ser. D’aquesta manera podem anar coneixent de manera més completa la figura de Santiago Segura i les característiques, tan especials des del nostre punt de vista, de les Galeries Laietanes on es podien trobar obres artístiques barrejades amb una gran varietat d’articles i on, en el seu subsol i en plena Primera Guerra Mundial, es va obrir un celler amb un ampli ventall de vins i licors d’importació.
El fet que la decoració del Celler s’encarregués a Xavier Nogués és tractat en el segon acte on, a banda de donar-nos informació d’aquesta peculiar obra, malgrat que les vicissituds històriques podem contemplar al MNAC, es fa entrar en acció a un tercer personatge, la crítica d’art. I la seva aparició ens porta a un dels punts més interessants de l’obra, ja que amb el seu diàleg amb l’historiador posa en qüestió no només la classificació, feta fins ara, de Xavier Nogués com a artista noucentista, sinó que també, quasi com aquell que no vol la cosa, posa en qüestió la lectura que sempre hem donat per bona de l’art català.
I no només això, també introdueix amb to irònic una divertida visió de la relació entre l’historiador i el crític, i de retruc entre la comprensió del passat i la lectura del present…. molt divertit, sí, però que ens porta a reflexions molt actuals sobre quin sentit té aquesta divisió en categories sobre la visió històrica del passat i la lectura crítica de l’actualitat i sobre la necessitat de revisar els interessos de les lectures fetes fins ara.
En el tercer acte apareix el cinquè personatge, el sommelier, qui amb un interessant diàleg amb l’obrera ens va desvetllant maneres d’entendre el món del vi i ens parla de temes tan diversos com les indústries culturals, les estructures del llenguatge utilitzat tant en el món de l’art com en el del vi, fent, en definitiva un paral·lelisme entre els dos mons que ens fa somriure al mateix temps que pensar.
Una obra de teatre, en definitiva, on apareix una memòria que es va canviant de careta per introduir diferents personatges, un historiador amb dificultats per reconèixer les mancances de la visió que s’ha fet al llarg dels temps, una crítica d’art que s’ha d’obrir pas entre el públic i a la seva primera intervenció destaca amb lucidesa que «mirar cap al passat contemporàniament és una manera d’analitzar l’art del present», unes galeries que acullen un celler on art i vi van de bracet, uns vins que tenen història, un artista que s’ha classificat com a representant d’un moviment d’ordre i que ens pinta una sèrie de divertits i entranyables «borratxets i borratxuts», un autor que mira amb ironia el món al qual pertany. Res és al lloc que voldria el relat que hem anat assumint i aquesta és la més destacada aportació d’aquest petit llibret que podria semblar un «divertimento» però que en realitat ens planteja uns temes, ens dona a conèixer uns fets històrics, ens parla de l’obra d’un artista no prou reconegut, i tot això ho fa d’una manera que ens porta a qüestionar com enteníem el relat fins ara… en definitiva.
«Lo pa fa pança i lo bon vi mena la dansa»
Ballem, ballem i qüestionem-ho tot per canviar-ho tot.
Acompanya al llibret un facsímil del catàleg de vins que es regalava als clients del celler de les Galeries Laietanes, amb dibuixos de Xavier Nogués que són un veritable cant a l’art del vi i un repàs a una història de vins desapareguts que ens deixa alguns interrogants.
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.
Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.