Josep Pla arguïa amb ull clínic i irònic que Catalunya no és un país petit, simplement està arrugat. Si el planxéssim, resultaria molt més extens. Sigui com sigui, Catalunya, fins fa poc temps, encara creixia, per la banda del delta de l’Ebre. El delta, una llenca de terra que penetra més de vint quilòmetres mar endins, confegida amb materials arrencats als Pirineus, al sistema Ibèric i a la serralada Cantàbrica.
L’Ebre, tot s’ha de dir, no és el riu més cabalós de la península Ibèrica; ho és el Duero. L’Ebre, tanmateix, és el corrent més musculat de l’Estat espanyol, que és una cosa una mica diferent. Tot amb tot, l’ímpetu i la força de la natura que representa l’Ebre era portentosa fins fa ben bé quatre dies geològics. Amb les rescloses dels embassaments franquistes, però, els sediments ja no arriben al delta, que, a hores d’ara, minva, decreix.
Certament, existeixen indrets amb una aura irreal. El delta de l’Ebre és un d’ells. No és terra. No és mar. És un paratge que provoca incertesa, equívoc, confusió. Un paisatge en el qual no són estranys els miratges. Aiguamolls de llegenda per on evolucionava la Cucafera, un esguerro primigeni sorgit de les profunditats marines que un dia embarrancà en aquell fangueig. La confraria de pescadors de Tortosa l’idealitzà, i el treia a la processó del Corpus convertit en un ninot de cartó pedra de festa major.
Qui sap si la Cucafera va ser atreta per les lluminàries dels fars del delta. La paraula far prové de la construcció a l’illa de Pharos, davant de la ciutat d’Alexandria, a l’antic Egipte, d’una torre de més de cent metres d’alçada amb un foc al damunt, per guiar les naus.
El far més espectacular de què va disposar el delta de l’Ebre es trobava a la impenetrable illa de Buda, la més gran del país, plantada a les goles del riu. Un paradís vedat. El nom de Buda no procedeix de cap divinitat oriental, sinó de l’herba de la boga que hi prolifera. D’aquesta variant de la canya se’n feia l’entrellat dels seients de les cadires, entre altres usos.
Al final de Catalunya, a l’extrem del delta de l’Ebre, es va construir una joia d’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. Una estructura de ferro, piramidal, esvelta i insòlita. El far metàl·lic més alt del món, amb cinquanta-un metres d’alçada i tres-cents seixanta-cinc esglaons. Era una mena de boia gegantina, desmuntable, preparada per ser avançada quan el delta anés guanyant terreny al mar. Es va aparellar el 1864. Al seu cim hi havia una llanterna dotada amb vuit potents lents reflectores de llum de petroli, amb un mecanisme giratori al qual calia donar corda cada vuit hores. Va ser dissenyat per Lucio del Valle a partir d’una idea d’Ángel Camón. I la seva construcció va ser encarregada al fabricant anglès John Henderson Porter, a les drassanes de Birmingham. Per via marítima des del port de Gloucester, va ser transportat a través de l’estret de Gibraltar.
Els fonaments del far estaven fets amb molles perquè era l’única manera de construir sobre Els fonaments del far estaven fets amb molles, perquè era l’única manera de construir sobre l’arena. Calia flexibilitat i lleugeresa, cosa que no proporcionen les torres de pedra. Una vegada enlairat, era una visió extraordinària sobre l’horitzó. Els pobladors del delta li deien el Gegant de Ferro.
El faroner i la seva família vivia en un habitatge a la base octogonal de la torre. Una bola de ferro amb un interior de novel·la de Jules Verne. La vida, era dura, no cal dir, en aquella baluerna exposada a l’extrem del país. Una dona de faroner hi infantà, abans de poder despEl faroner i la seva família vivia en un habitatge a la base octogonal de la torre. Una bola de ferro amb un interior de novel·la de Jules Verne. La vida era dura, no cal dir-ho, en aquella baluerna exposada a l’extrem del país. Una dona de faroner hi infantà, abans de poder desplaçar-se a l’hospital. I un faroner solter, Francesc Torres, s’hi va suïcidar el 1932 tallant-se les venes, víctima de la solitud, poc després que marxés la seva mare.
Quan va arribar la Guerra Civil, el far va esdevenir objectiu bèl·lic. Per això el 21 d’abril de l938, el general Líster va ordenar als soldats, ja en retirada, que destruïssin l’edifici. Però ni el foc ni les granades van aconseguir fer caure l’estructura.
Després de la guerra, s’instal·là al far un engranatge automàtic. Van anar passant els anys fins que el mar, que abans s’allunyava de la torre, va començar a apropar-s’hi. El riu, ferit, dessagnat, no portava prou sediments per guanyar la partida al Mediterrani. L’aigua, finalment, va engolir el terreny al voltant del far, sempre dret, fins i tot quan l’aigua ja començava a cobrir-lo. El 24 de desembre de 1961, una llevantada el va tombar definitivament. Van construir un nou far, però devorat també pel mar, que seguia guanyant terreny, només va funcionar tres anys. El far actual es va encendre el 1983 i funciona a control remot. L’antic far de Buda roman enfonsat cinc quilòmetres mar endins i a deu quilòmetres de profunditat.
ElEls fars, al capdavall, són una evocació excel·lent per a novel·les de misteri romàntiques. Sense faroners, però, perden sabor. No sols van desaparèixer aquells ascetes barbats que anotaven en quaderns, parsimoniosament, els vaixells que passaven. També desapareix el delta. S’enfonsa. El portentós Ebre, l’Hiberus dels antics, ja no arrossega el fang que feia créixer Catalunya una miqueta. Si no canvien les vicissituds dels homes, caldria, si més no, rescatar del naufragi el bellíssim far ofegat de l’època d’Eiffel.
