L’any de gràcia de 1609, el Sol il·lumina tres valls de la comarca de la Marina Baixa, Tàrbena, i, a uns quants kilòmetres d’allà, l’enteniment del duc de Lerma, el privat del rei Felip III:
«He procurat la conversió dels moriscs dels regnes de València i de Castella a la nostra santa fe durant molt de temps. Com que no ha funcionat i em causen problemes, especialment els del Regne de València, he resolt que expulsen tots els moriscs en tres dies i els deixen a les costes de Berberia, sense maltractar-los ni soldats ni cristians. No podran endur-se res» (resum del Decret de Felip III publicat el 22 de setembre de 1609 a València).
I la senyora cristiana de Tàrbena, na Caterina de Montcada, senyora de moriscs, es va quedar sense qui li treballara les terres i li pagara la renda senyorial. I així, el privat i el rei Felip iii, en favor d’ell mateix i de Castella, per afrontar les despeses de les guerres, i en detriment de la resta dels territoris, debilitaren el poder econòmic de la senyora tarbenera, com ocorregué també amb la resta de senyors dels territoris afectats.
Els moriscs, les persones… Jaume ii els havia deixat viure i quedar-se allà temps enrere i ara, açò. I això que la cosa funcionava: ells treballaven i anava bé; allò donava diners. Anaven els fills i els nets a vore’ls, heretaven… Aquests moros conversos al cristianisme, cristians de portes cap a fora però musulmans de portes endins, duien una vida normal i pagaven les rendes que tocaven a la senyora de torn. La població morisca se’n va anar i a la terra tarbenera van quedar (i encara hi són, sense tocar) els soldats caiguts del cabdill Al Azraq (mort al barranc de la Batalla, Alcoi) i d’Amr ibn Isahq (expulsat del Regne de València pel rei Jaume I), els últims senyors moros que van plantar cara als cristians moltíssims anys abans. Soterrats i camí de l’oblit, sota els esbarzers, als peus d’un castell destruït i enderrocat que presidix aquelles valls salvatges (sa Caseta des Moros), descansen en pau.
Sense rentes ni collites, sense res, la senyora de Tàrbena va comunicar-li-ho al seu marit, capità general de Mallorca, posat allà pel rei Felip iii. I així va esdevindre la gènesi tarbenera: «No et preocupes, xiqueta, que mirem ací uns quants i els duem de Mallorca». I així van fer, que tots els qui volgueren anar a Tàrbena (entre altres poblacions perquè ella era senyora de molts llocs) que ho comunicaren i allà els donarien terres i casa. I van anar els cristians mallorquins, els repobladors.
En arribar a Tàrbena i vore allò, alguns d’ells van dir: «Que què? Per açò hem eixit de Mallorca?» (això posa l’acta notarial). Generalment, les particions eren d’un terç, és a dir, de cada tres ametles que collien, una per a la senyora i dos per a d’ells; de cada tres pollastres, un per a la senyora i dos per a d’ells; de cada tres porcs, el mateix… I respongueren a la senyora: «D’això res. Ens n’anem». I la senyora: «Va… De cada huit, un per a mi, set per a vosaltres» (parlem de l’única carta de poblament on la senyora sols té un de cada huit!). I aquells: «Però, escolta, que no collirem res al menys en cinc o sis anys si sembrem per ací ametlers, vinyes… que açò s’ha de treballar i hem de fer bancals!». I ella: «Va… Sembreu i no em donareu res dels fruits dels arbres. Quant de temps?». I ells digueren: «A rabassa morta» (açò vol dir que en morir dos terços dels primers arbres que hagen sembrat, comencen a pagar-li dels següents arbres que sembraran), «i del primer arbre no et donem ni l’octava». I els tarbeners sembraven arbres en lloc de creïlles; perelloners, albercoquers, garrofers, oliveres, figueres… de tot.
No obstant, això tampoc no els era suficient, als repobladors, perquè hagueren d’ells que se’n van anar, fugitius. Un se’n va anar darrere d’una dona i no va tornar. Un altre se’n va anar a Benissa i es va deixar la casa i les terres. I moltes més anècdotes que trobarem a la carta de poblament de Tàrbena del 1611 (en La Carta de Poblament de Tàrbena editada per la Diputació d’Alacant l’any 2009).
Els moriscs se n’anaren sense endur-se res, però molts d’ells amagaren les coses pensant que tornarien, i algun d’ells també s’amagaria. Va ser un d’aquests qui s’amagava per aquells termes en una cova (encara avui podem visitar-la, sa cova des Moret) i, amb ell, les seues coses i tot el que trobava per ahí (el seu tresor es troba al Museu Arqueològic d’Alacant, troballa de José Salvador Soliveres). Eixia, cultivava i vivia a la cova. Però, els repobladors, al cap d’un temps, establerts al poble, notaren que faltaven coses i descobriren aquest moret. Se n’assabentaren d’on s’amagava i, un dia, a l’eixida de la cova… Zap!
