Els guardons que atorga el portal El Temps de les Arts van complir la seua tercera edició premiant la excel·lència artística i cultural de diversos projectes del nostre àmbit en cadascuna de les set categories: Arts Escèniques i Visuals, Música Clàssica i Popular, Patrimoni, Arquitectura i Cinema Experimental. Uns premis que, novament, es van fer públics a través d’un emotiu i, en aquesta ocasió, molt reivindicatiu programa de televisió dirigit per Lluís Danés i rodat en l’antiga presó Model de Barcelona. Amb Estellés, Tàpies, Puig Antich i la Nova Cançó com a motors d’una emissió carregada de simbolisme i intenció.
L’inici del film, emès aquesta a la nit, era una declaració d’intencions, un colp de puny: el cantautor de Torrrent Pau Alabajos interpretant una sòbria però enèrgica versió de «Diguem no», de Raimon, en un escenari singular, l’antiga presó Model, un espai simbòlic sinistre convertit per Lluís Danés i el seu equip en un escenari màgic i tardoral, amb una il·luminació intimista que insuflava una altra vida ben diferent a un indret tètric. Hi havia reflectits, de fet, diferents vectors: els III Premis El Temps de les Arts volien retre homenatge dues figures totèmiques de la nostra cultura en l’any del seu centenari, el poeta Vicent Andrés Estellés i l’artista Antoni Tàpies, una celebració en positiu. Al mateix temps, tanmateix, per aquestes dates també commemorem una efemèride ben trista, l’execució, tot just entre aquells murs, del jove activista Salvador Puig Antich.
Alternant amb imatges de diversos indrets, tres artistes dels principals països de parla catalana i els seus respectius accents, el menorquí Cris Juanico, la catalana Gemma Humet i la valenciana La Maria, recordaven mirant a càmera l’esperit del portal de contemplar els nostres territoris «com un tot». I informaven que, en aquesta tercera edició, s’havien despenjat les televisions de País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord, fruit dels diferents canvis polítics experimentats, sempre en la mateixa direcció d’atorgar volada a la dreta i l’extrema dreta. «Vivim temps de regressió, però malgrat les fronteres estatals i autonòmiques, nosaltres ens sabem fills d’un país unit per una mateixa llengua i cultura», resumia La Maria. Així les coses, l’emissió es va fer de manera simultània per TV3, Andorra TV i Catalan TV de l’Alguer. Una difusió més que respectable malgrat el pas enrere de les televisions públiques valenciana i balear.
Música Clàssica va ser la primera de les categories en desvetllar els premiats, en aquest cas al quartet de saxos Kebyart pel seu disc Lectures différents, editat pel prestigiós segell Linn Records. El jurat destacava d’aquesta obra la seva “el compromís artístic amb l’excel·lència del quartet de saxos, la qualitat interpretativa i d’arranjaments, l’aposta per compositors actuals i la interpretació del repertori clàssic adaptat a un nou ensemble no tradicional”. “Gio Symphonia, per 10 anys”, de Gio Productions, va obtenir el primer accèssit, mentre que l’obra “Terra en la boca” de Voro Garcia, va estar distingida amb el segon. Robert Gerhard. Un Quixot amb noblesa d’esperit, un llibre presentat per Oriol Pérez i Treviño, va merèixer també una menció especial.
Víctor Serra i Robert Seara, de Kebyart, rebien de la mà de la directora d’El Temps de les Arts, Ariadna Mas, el Gra de sorra, l’obra de Perejaume que s’atorga als guanyadors. Ambdós explicaven en pantalla el seu mètode cooperatiu i democràtic de treball i l’origen d’un projecte que interpreta repertori clàssic amb un ensemble no tradicional, per la invenció tardana del seu instrument: el saxofon apareix com a instrument al segle XIX, la qual cosa explica l’escassa presència en les partitures clàssiques.
Mirant la Model a la cara
A continuació, es cosia el lligam entre els homenatjats i l’espai, una presó Model que «va ser centre de repressió durant molts anys i es va convertir en un símbol» i dos artistes, Tàpies i Estellés, que «van ser còmplices en la seva resistència i es van admirar mútuament». «Tots dos van mirar La Model a la cara i molt especialment quan Salvador Puig Antich hi va ser assassinat», recordava Gemma Humet. Més avançat el programa s’aprofundia en la seua història, que mai no ha estat oblidada però que el film de Manuel Huerga reconstruint els fets, l’any 2006, va contribuir a difondre. Una història de temps de resistència en què «el nostre poble tenia poques armes per defensar-se de l’enemic, però una d’aquestes armes ha perdurat», prosseguia Cris Juanico en referència a la Nova Cançó amb imatges de fons de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o Marina Rosell.
Missatges que fan de pròleg per a la interpretació per part de la menorquina Anna Ferrer i la cantant nascuda a Salamanca Bego Salazar d’un autèntic himne de resistència, «Què volen aquesta gent», de Maria del Mar Bonet, un tema que no necessita presentació. Revisitat amb uns arranjaments alhora elegants i inquietants, intercalats amb un petit teatre que mostra un envellit dictador Franco arrossegant un macabre embalum de mort, representada per un home-calavera.
Moment perquè Carme Portaceli, membre del jurat d’Arts Escèniques, presentara els premis corresponents, dos projectes distingits Ex Aequo, “nilak”, d’últim vals, que presenta circ teatre itinerant, que planteja un model a través d’un projecte artístic, social i cultural per apropar les arts escèniques contemporànies a tot el territori català, a la vegada que posa en valor els espais ja existents. I “On comença el bosc acaba el poble”, un projecte impulsat per Monte Isla, una peça sobre la idea de natura, sobre com la mirem i la representem.
Griselda Juncà, de nilak, ressaltava en recollir el premi l’amor «per les utopies i les coses difícils» i l’existència «d’altre tipus d’infraestructures culturals que s’adapten al territori», mentre que Oriol Escursell destacava que es tracta de projectes «que poden ser viables i que tenen un públic que respon davant d’aquestes propostes». Per la seua banda, Andrea Pellejero, de Monte Isla, explicava la intenció de posar el públic «davant el bosc, la naturalesa i una idea de paisatge». «Una idea de paisatge que és com representem la natura, no la natura en si mateixa, una representació del món», reblava Adrià Girona.
Sonen aleshores les inconfusibles notes inicials de «La Muixeranga» sols que en el lloc de la tradicional dolçaina hi ha el violí de l’andorrana Mireria Clua. Sobre aquest fons musical, de la violinista més les veus del cor de Granollers In Crescendo, Pau Alabajos recita «Assumiràs la veu d’un poble», d’Estellés, un text importantíssim, engrescador i vigent. «No t’han parit per a dormir / et pariren per vetllar / en la llarga nit del teu poble», escrivia el de Burjassot.
Minuts novament de gran volada simbòlica. Que introdueixen els premis a la categoria d’Arts Visuals, lliurats per Magdalena Aguiló, component del jurat. La programació transversal “De rerum natura”, presentada per BÒLIT, Centre d’Art Contemporani de Girona, sota la direcció artística d’Ingrid Guardiola, va adjudicar-se el premi principal. Aquesta programació fixa conté exposicions, debats i diverses activitats que tracten sobre ecosistemes, sostenibilitat i emergència climàtica.
Segons el jurat, “De rerum natura és una proposta rigorosa i coherent que demostra la implicació amb el territori entès com un espai de creació, pensament i reflexió”. El jurat també va decidir lliurar un primer accèssit a “El maestrat filmat”, de Fermín Sales, i el segon a la Fundació Suñol per l’exposició “Memòries creuades. Les col·leccions com a territori de creació”, comissariada per Glòria Picazo, amb la col·laboració de la Fundació Juan March.
Memòria de la repressió ferotge
El programa, com diu el títol d’aquesta crònica, jugava amb la contradicció de desempresonar simbòlicament una cultura i una llengua de les seues cotilles, però a través d’un escenari que és una presó, el qual, fent abastracció del decorat dulcificat, era un espai de mort i patiment. Con el que va sofrir un joveníssim Salvador Puig Antich, de només 25 anys, executat amb garrot vil, després d’una llarga agonia. Aquella salvatjada es va recordar de moltes maneres, com ara a través del poema que li va dedicar Estellés, recreat en la veu d’Alabajos, el violí de Clua i la dansa de Kiko López sobre coreografia d’Ariadna Peya.
La paqueteria de la presó, on es va amagar l’assassinat, es recuperava com a escenari perquè Gemma Humet interprete una altra fita de la Cançó, «A Margalida», de Joan Isaac. Una versió preciosa, bonica i emotiva, d’una bellesa que va de contrapunt al record de la barbàrie. La música, sempre com antídot, l’art com a resposta a la intolerància, com explicava Danés en la prèvia.
Una categoria, la de Música Popular, també vinculada als premis des de l’inici i que enguany reconeixia l’àlbum La boca aigua, de Renaldo & Clara, la formació de la lleidatana Clara Vinyals. El jurat va considerar l’obra mereixedora del principal premi per “la persistència i saber mantenir-se i reinventar-se en cada disc, amb un esperit de superació que el nou treball deixa fora de dubte”. Projecte Hyper_O, de Carles Viarnès i Orgues Blancafort OM, i No diré res de mi, de Meritxell Gené, obtingueren respectivament el primer i segon accèssits.
Entrevistada en el programa per la periodista Helena Morén Alegret, encarregada també de lliurar el premi, Clara Vinyals explicava la seua evolució com artista, que qualificava com «molt natural», fruit de les curiositats que anaven sorgint. «Aconseguir fer el que et ve de gust en cada moment», resumia Vinyals un itinerari que l’ha dut del folk intimista a un pop ballable i expansiu aclamat per la crítica.
Pau Casals i Marina Rosell
L’escenari recollit i simbòlic i les temàtiques és obvi que han condicionat enguany un format de film més intimista, en què, per exemple, encaixava com un guant la interpretació del tema «El cant dels ocells», de Pau Casals, a càrrec del violoncel·lista Oriol Aymat. Fons musical sobre el qual Alabajos torna a recitar Estellés, en aquest cas un dels sonets procedents d’El gran foc dels garbons, un dels volums de les Obres Completes, concretament la devastadora història de la xemeneia que no tirava, símbol d’un fracàs patern.
Un segment enganxat, magníficament, amb «Què serà Nadal?», de Marina Rosell, interpretada per ella mateixa en companyia del piano de Xavi Lloses i la resta dels músics que han dotat de gruix i qualitat, amb les seues interpretacions i arranjaments, la part musical del programa. Un luxe, tot plegat.
Un context emotiu, immillorable, per introduir la categoria d’Arquitectura, introduïda per la membre del jurat Eva Serrats. La primera tria del tribunal va ser «48 habitatges de Protecció Pública a Magaluf, Calvià» presentat per LLOC Arquitectes, l’estudi d’Adrià Talens i Itziar Lafuente. Un projectes que té com a objecte principal donar resposta a la crisi habitacional i climàtica a l’àmbit de les Balears. El jurat així mateix va contemplar un primer accèssit per “Habitatges socials 1737”, d’Harquitectes, i un segon per a “10k House”, de TAKK (Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño). En aquest apartat també es va fer una menció especial per al projecte «Espai de recursos per a dones, innovació i economia feminista», de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Itziar Lafuente va explicar els fonaments d’un projecte que a més de tractar de donar resposta a una doble crisi inclou altres valors com ara alimentar l’economia circular mallorquina amb productes de proximitat, com ara la ceràmica autòctona.
Oda (d’Estellés) a Antoni Tàpies
Quan parlàvem adés de la vinculació entre els dos genis homenatjats no era de manera retòrica: en aquest moment del programa, Pau Alabajos, amb el violí de Mireia Clua, recita «Oda pública a Antoni Tàpies», una curiosa composició que s’allunya de les convencions mandroses del gènere («Traceu, feroç, els llistons de la gàbia!» és el vers inicial) per traçar una descripció poetitzada de les lluites que els unien. Un poema que no podia faltar.
I un recitat que serveix també per recuperar l’obra que Tàpies va dedicar a Puig Antich i introduir una nova peça musical, la versió femenitzada de «I si canto trist» de Lluís Llach convertida en «I si canto trista» en la veu de La Maria, amb un tractament una mica més electrònic (en consonància amb l’univers musical de cruïlla de la cantant d’Oliva) en què la música s’acompanya de la dansa entre fulles i barrots (la doble simbologia sempre present) de Kiko López i Ariadna Peya.
D’un patrimoni immoble amb un passat dubtós a projectes patrimonials de presents, molt més amables. Fer-los presents és el propòsit d’uns guardons que inclouen aquesta categoria, un fet inusual. En aquesta categoria de Patrimoni es va distingir l’exposició “Tros de dona”, presentat pel Museu de la Vida Rural, una mostra que se centra en reivindicar el paper de les dones al llarg de la història posant en valor les moltes tasques diàries i necessàries pel sosteniment de la vida. El primer accèssit fou per “REFUGIATS”, Cal Pal, Espai Socio-Cultural i Lazzigags Produccions. Mentrestant, el segon accèssit es va atorgar “Caçadora de masies”, presentat per Marta Lloret.
Bernadeta Garrallà va lliurar el Gra de sorra de Perejaume a Gemma Carbó i Anna Maria Andevert, les quals explicaren el propòsit d’implicar en l’exposició a les dones del món rural, «integrar-les en la mirada de dona d’aquest entorn», la qual cosa va generar «processos de diàleg molt interessant». Tot, posant en valor la col·lecció del centre i potenciant el diàleg amb una societat que demana coses i «el museu és l’espai on poden passar».
Entre tanta solemnitat justificada, la invocació a la sornegueria (combativa) de Quico Pi de la Serra va fer de necessari contrast. I el seu carismàtic «Si els fills de puta volessin no veuríem mai la llum» esclatava de la mà de Cris Juanico i el cor In Crescendo, amb una versió enèrgica i amb tocs de contemporaneïtat. Un altre imperible que, com ara quan parla del poder judicial, conserva la seua vigència. I fins ací llegirem.
Utòpics i ingenus
L’edició passada els guardons assolien l’estructura que es manté estable de set categories amb la incorporació del Cinema Experimental, un tipus de plantejament que sol quedar fora dels palmarès convencionals, fins i tot al món de la imatge. Així, l’audiovisual guanyador ha estat VENEZIA PALCOSCENICO, del director lleidatà Antoni Pinent, un conjunt de curts de films americans, italians i britànics situats a la ciutat de Venècia, una peça lúdica que mostra la ciutat com a gran plató i que simula l’estil de les fonts i les barreja fins aconseguir un collage. FEMER, de Jaume Coscollar i Ana Pffaf va ser la proposta distingida com a primer i únic accèssit. Entrevistat per Montse Triola, el guanyador, Antoni Pinent, explicava el seu homenatge a Venècia, la idea de fer un homenatge a través d’un relat construït amb les imatges de les pel·lícules venecianes triades pel director.
El programa d’enguany acabava amb un homenatge a l’activisme, a tota aquella gent que, com Tàpies i Estellés, ha estat compromesa «amb la llibertat, la llengua i el territori». «La lluita dels activistes d’ahir i d’avui és l’eina que desbrossa el camí pel qual després avancem tots», diuen els presentadors. Tot per introduir la cançó de Pau Alabajos «Utòpics, idealistes, ingenus», interpretada pel de Torrent amb la resta de cantants que participen en el film. Al mateix temps que, de les cel·les, sorgeixen persones del món de l’activisme, desempresonant no sols la cultura, sinó també el compromís. Compromís imperfecte, ingenu de vegades, com diu la cançó, però també imprescindible.
El llarg camí continua.
