Un camp de presoners nazi, una gàbia d’or hawaiiana i unes golfes a Nova York. En aquests tres llocs s’hi van escriure tres peces que han ajudat a definir la història de la música contemporània. Totes tres comparteixen una mateixa recerca en temps convulsos.
Segons el musicòleg Alex Ross, la música classica d’avantguarda va néixer una freda nit d’hivern de 1941 en el camp de presoners de guerra Stalag VIII-A, quan el pres francès Olivier Messiaen va estrenar el seu Quartet per la Fi dels Temps davant del profund silenci de 400 reclusos. “Mai he sigut escoltat amb tanta atenció i comprensió”, afirmà el compositor anys després.
Messiaen compartia reclusió amb tres músics més: un clarinetista, un violinista i un cellista. El compositor va decidir escriure una peça per aquella inusual combinació tímbrica, sumant-se ell mateix al piano. La peça també es va haver d’adaptar a l’estat decrèpit dels instruments als quals tenien accés els presos.
Al principi de la partitura, Messiaen hi anotà una frase críptica: “Ja no hi haurà més temps”. Una afirmació que pot interpretar-se com a visió apocalíptica del món en plena Segona Guerra Mundial, però també com a declaració d’intencions: amb aquella peça, Messiaen desafiava el pols uniforme i la mètrica estàndard de la música clàssica. El món s’ensorrava i Messiaen edificava una nova forma de comunicar-se, deslligada del seu temps i dels pilars de la societat moderna: la inspiració de Messiaen no venia d’antics cants religiosos ni de la tradició occidental, sinó de les melodies dels ocells que sentia des del camp de presoners.
El Quartet no hauria existit mai sense la complicitat d’un oficial alemany, Karl-Albert Brüll, que va desafiar els seus superiors protegint els presoners franco-jueus d’aquell camp; a Messiaen li va donar paper pautat, llapis i un barracó buit per composar. Anys després de la Segona Guerra Mundial, Brüll va viatjar a París per visitar Messiaen. El compositor francès no el va voler rebre. Messiaen mai no va explicar per què.
LILI’UOKALANI: ANTICIPANT LA BALADA ROCK DES D’UN PALAU AL S.XIX
El confinament més cèlebre de la història de Hawaii és el que va patir la Reina Lili’uokalani en la seva habitació de palau a mans del colonialisme dels Estats Units.
En els seus dos anys de mandat, la reina de Hawaii mai no va voler doblegar-se als interessos comercials dels Estats Units, els quals reacionaren en forma de cop d’estat impulsat pels missioners i empresaris nord-americans. Lili’uokalani va ser destronada i condemnada a no sortir de la seva habitació de palau. Com els contes de fades, però canviant la madrastra per l’incipient imperialisme yankee.
Una gàbia daurada on va viure durant més d’un any a finals del segle XIX, i des d’on va composar peces que trascendeixen la cultura hawaiiana: escolteu si no els primers segons de Kuʻu Pua I Paoakalani, escrita en confinament, i immediatament us vindrà al cap la mítica Only You de The Platters. El seu estil seria imitat dècades després per les estrelles del rock nord-americà com Elvis Presley o Johny Cash. Tots dos van cantar versions de la reina de Hawaii, com ara Aloha Oé.
Lili’uokalani escrigué una cançó molt reveladora durant la seva reclusió, anomenada Ke Aloha O Ka Haku. Al peu de la partitura, la reina destronada escriu: “composat durant el meu empresonament (…) a mans del Partit dels Missioners que van tombar el meu govern”. Segons l’experta en música hawaiiana Lilinoe Kauahikaua, és una cançó que aposta per una espiritualitat pròpia, deslligada de la jerarquia cristiana que van importar els missioners nord-americans.
A LOVE SUPREME DE JOHN COLTRANE: MOISÈS BAIXA DE LES GOLFES
Un dels autoconfinaments més breus i cèlebres de la història de la música és el que va fer el saxofonista John Coltrane a les golfes de casa seva, tal i com descriu Ashley Kahn en el seu documentadíssim llibre A Love Supreme, història d’un àlbum emblemàtic.
Nova York, estiu de 1964. La lluita pels drets civils ja ha esclatat i el hit de l’estiu és A Change Is Gonna Come de Sam Cooke. El país de John Coltrane està canviant, i John Coltrane està culminant un canvi interior que ha començat l’any 1957, quan es desenganxa definitivament de l’heroïna.
El seu nou estil de vida serè i auster contrasta cada cop més amb la irreverència del seu art, desafiant l’ortodòxia del jazz. L’any 1960, durant la seva darrera gira acompanyant a Miles Davis, el promotor del concert li etziba: “Ets massa nou per a la gent, vas massa lluny!” Coltrane respon amb un somriure tímid: “no vaig prou lluny, encara”.
La seva recerca cristal·litza a finals de l’estiu de 1964, quan decideix tancar-se cinc dies a les seves golfes per composar una peça on conflueixin espiritualitat i musicalitat. En una conversa amb Ashley Kahn, Alice Coltrane (artista de talent desbordant, injustament eclipsada per la fama del seu marit) recorda el moment en què John va baixar de les golfes: “Era com Moisès baixant de la muntanya, va ser tan bonic! Baixà i tenia aquella alegria, aquella pau en el rostre…” John li va dir: “Aquesta és la primera vegada que ho tinc tot, tot llest”. No només tenia la música, fins i tot havia pensat en els textos del disc: una carta a l’oient i una pregària sobre l’amor suprem.
Mesos després, la visió de Coltrane es grava en una sola nit a l’estudi de Rudy Van Gelder. A dia d’avui, A Love Supreme segueix sent un cant espiritual que traspassa cultures i estils. En paraules del seu bateria Elvin Jones, “No és ni jazz, amplia el concepte del que és la música”. “No és jazz, és una declaració de principis”, rebla el seu fill Ravi Coltrane.
AÏLLAR-SE PER ABRAÇAR-HO TOT
Confinats inconscientment dins la rutina diària, sovint ens abandonem al curs del ritme establert, com l’oli d’una maquinària. Coltrane va decidir trencar amb el dia a dia i aïllar-se per trascendir els dies. Messiaen i Lili’uokalani s’aferraren a la seva dissort per mirar el món d’una forma diferent; per mirar endins i sobretot per mirar molt més enllà.
Un camp de presoners nazi, una gàbia d’or hawaiiana i unes golfes a Nova York. Tres confinaments molt diferents amb un mateix resultat: la reflexió personal i íntima sobre l’amor, l’absolut i allò col·lectiu. Un salt de la individualitat a la universalitat sense intermediaris, sense jerarquies, estaments ni convencions.
