Qui signa aquestes ratlles va tenir el privilegi d’assistir, en passi privat, a la Filmoteca de Catalunya per veure el documental El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona. El producte resultant, esplèndid, ha estat impulsat pel Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. I darrere de les càmeres s’ha comptat amb el talent de Marc Castañé, de la productora Akerblom Studio.
Ja fa anys que la catedral de Barcelona compta amb una formació musical sòlida, coneguda i reconeguda com és el Cor Francesc Valls, i que deu al nom al mestre de capella de la citada seu des de finals del segle XVII. El 2009, es va reexhumar la interpretació del Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall. Una part del nostre patrimoni intangible assegura la seva continuïtat, gràcies als cantaires de l’esmentada formació i a la direcció rigorosa i entusiasta de Pere Lluís Biosca al capdavant.
El Cant de la Sibil·la és un drama religiós que proclama la fi dels temps, a través d’unes invocacions a mans d’un personatge ambivalent (la Sibil·la) que és sens dubte hereva de les antigues veus dels oracles dels temples pagans. El més rellevant d’aquesta obra musical és la concepció escenogràfica que reclama, i que a la catedral de Barcelona han recuperat amb gran interès. Hi han contribuït personatges que apareixen al documental de Castañé, com ara el mateix Biosca, però també canonges i arxivers de la catedral. I la pel·lícula ajuda a dibuixar el què, el com, el quan, l’on i el perquè d’aquesta reexhumació, que compta també amb les intervencions a l’orgue de Juan de la Rubia.
Per sort, a la ciutat de Barcelona hi ha quatre temples on es pot escoltar aquest cant d’origen medieval. Des del 1948 s’interpreta a l’estil tradicional i amb acompanyament coral a la basílica de Santa Maria del Mar. A la parròquia de Sant Gervasi i Protasi del barri de la Bonanova, s’hi representa des de l’any 1998, sovint amb la veu de Maria del Mar Bonet (la Sibil·la mallorquina és, de fet, de les més conegudes). Des del 2008 també es pot sentir a la parròquia de Santa Maria de Gràcia, amb l’acompanyament de l’Orfeó Gracienc. I, finalment, la Catedral de Barcelona el va recuperar l’any 2009, i guarda la versió més antiga musicada (s. XV) de la Sibil·la a la Península Ibèrica.
L’encert del Cor Francesc Valls és la representació que combina el text i la música clàssiques amb revisions contemporànies i actualitzades i amb músiques de Mariona Vila, Narcís Bonet, Bernat Vivancos, Joan Magrané, Jordi Cervelló, Marc Timón o Josep Vila, entre d’altres.
Precisamanet, un dels objectius del documental de Castañé és posar en relleu el patrimoni material i immaterial que comporta el Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona, així com els compositors contemporanis amb els encàrrecs que va iniciar el Cor Francesc Valls a partir de l’any 2010.
El trailer del documental permetrà veure una petita mostra del que ha realitzat Castañé amb la productora Åkerblom Studio: un treball rigorós, impecable des del vessant visual, luxós a nivell acústic, rigorós en la seva estructura i en la distribució dels testimonis que hi intervenen, harmoniós en la conjunció música-imatge i molt complet pel que fa a la informació sobre el que és més que un espectacle.
Potser aquest no és l’espai (per manca del mateix), però caldria replantejar el què i el perquè de la música litúrgica als temples. Qui signa aquest text, per bé que respectuós amb totes les creences i molt sensible a la religió com a fet cultural, no freqüenta els actes litúrgics perquè creu que no creu. Però sovint es pregunta fins a quin punt la desafecció de molts creients respecte dels ritus de l’Església catòlica es deu al despullament artístic dels mateixos. Després de la pandèmia “kumbaià”, els murs dels nostres temples van deixar de ressonar i en el seu lloc es va instal·lar un silenci buit i funcional. Les arts van deixar de ser còmplices amb el catolicisme i ara els seus murs parapeten rituals buits de contingut, amb fidels lleials però cada dia menys nombrosos. I si l’església tornés al mecenatge de l’art? I si reomplíssim els temples amb rituals a l’estil del qual veiem en el documental de Castañé per atreure fidels als dogmes, o tan sols amb alguns dels principis artístics més elementals? I si les esglésises deixessin de cobrar entrada per contemplar el patrimoni que atresoren?
Hi ha molta feina a fer i, insisteixo, aquest potser no és l’espai per reobrir un debat que no sé si interessa gaire. Però si més no, calia intentar-ho. Almenys, deixin-me que els digui que El Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona del Cor Francesc Valls és un material audiovisual de primera divisió. I veure’l no deixa indiferent. Es pensi com es pensi, es cregui el que es cregui.
